Tripa servida amb història

El 23 de desembre de 1943, la premsa del règim dedicava la seva portada al «fervorós homenatge» i a les «aclamacions de la gentada» cap al militar i polític falangista Antonio Federico de Correa Veglison, marquès de les Riberas de Boconó i Masparro, aleshores governador civil de Barcelona. El mateix dia va obrir, al número 10 del carrer Parlament, la Bodega Gol, amb les seves parets forrades de botes de vi de 600 litres, beguda a què els humans han recorregut des de la Grècia antiga per alliberar la ment dels turments.

Deixar de pensar en la desgràcia és la meitat de la felicitat i el resveratrol, una substància química natural present al vi negre, té propietats terapèutiques com a antiestressant i antidepressiu. En una època de carències i d’‘ordenos y mandos’, la Bodega Gol assortia els obrers i veïns del barri de Sant Antoni amb el combustible que els permetia aixecar-se l’endemà i tornar a enfrontar-se a llarguíssimes jornades laborals i domèstiques.

«El meu pare i el meu avi van obrir el celler i jo vaig néixer aquí mateix, a l’entresolat –explica Josep Maria Gol, la tercera generació de la família al capdavant del local–.  Ara mateix soc el propietari més antic. La meva escola es va acabar als 13 anys, quan vaig haver de posar-me a treballar».

El 1966, al morir el seu pare, la seva mare va començar a fer dinars per omplir l’estómac dels obrers de les fàbriques que llavors constituïen el paisatge d’aquesta part de la ciutat. «La meva mare ja cuinava tripa. Llavors es feia menjar de batalla, del que hi havia: mongetes, cigrons, estofat... És el que s’ha menjat tota la vida. Tenim una tradició de cuina catalana molt rica, no la matem».

Des dels 13 anys, Josep Maria Gol va apujar la persiana del celler cada dia a les set del matí i a les nou de la nit es ficava al llit baldat. «Un dia ens va trucar la directora del parvulari on anava el nostre fill –recorda-– i ens va preguntar si es relacionava amb altres criatures. Li vam contestar que no, perquè sempre era amb nosaltres al bar, i ella va dir que no podia ser». A partir d’aquella trucada, van començar a tancar els diumenges i fer una setmana de vacances.

Una cosa que aquest veí de Sant Antoni lamenta profundament és no haver pogut anar a la universitat, cosa que ha compensant estudiant i llegint pel seu compte un munt de llibres que ara reparteix entre casa seva i un local. «Anava a l’Acadèmia Cultura del carrer Villarroel. Quan va morir el meu pare, el director, el senyor Culleré, em va fer trucar per dir-me que no volia que deixés els estudis. Anava a classe quan podia i no em cobrava». Després de 40 anys, va localitzar aquell professor i el va portar a la bodega: «Aquest home va marcar la meva vida».

Després d’anys obrint la persiana del Gol a les set del matí i passant el dia rere la barra (i la seva dona a la cuina), el Josep Maria es va jubilar fa quatre mesos, coincidint amb la pandèmia de la Covid-19. Després del confinament, el local el porten els germans Xavier i Francisco Caballero López.

«¡Tripa, cap i pota, fricandó, galtes, ronyons...!». El Xavier recita l’oferta gastronòmica des de darrere la barra, on sembla que ha estat tota la vida. «Sempre he sigut de bodega i m’ha agradat el tracte personalitzat, amb una mica de caliu –diu–. Aquí venen sobretot gent gran que s’aixeca aviat i treballadors. Ara també obrim al vespre (només dijous, divendres i dissabte) i hi ha més ambient jove, però vull respectar molt el descans dels veïns».