11 d’ag 2020

Anar al contingut

LLAÇOS COMUNITARIS

El Molí: la residència a la qual tots voldríem anar i l'orgull de 'la Prospe'

Treballadors i familiars d'aquest geriàtric de la Via Favència han creat una xarxa de confiança mútua

Treien els avis al balcó perquè els seus familiars els poguessin veure i mostrar el seu afecte

Helena López

El Molí: la residència a la qual tots voldríem anar i l'orgull de 'la Prospe'

Manu Mitru

La Mari Carmen crida «¡t’estimo!» amb prou energia com perquè la senti la Trinidad, la seva mare, des del balcó de la cinquena planta de la residència El Molí, on viu des de fa gairebé quatre anys. «¡Jo també t’estimo!», «¡i jo!», li responen, no amb menys energia, des d’altres balcons. La pinya que han fet els treballadors tant entre ells –que treuen els avis al balcó a respirar i a veure, tot i que de lluny, i sentir, la calor dels seus– com amb les famílies dels residents –sempre a la porta del geriàtric per si calia donar un cop de mà–, ha sigut el millor remei per superar aquests mesos terribles. Això és la Prosperitat (Nou Barris) i al barri les coses funcionen així. «Si aquí hem pogut, es pot a totes les residències», afegeix convençuda Rosina Padilla, com Mari Carmen González, membre de la plataforma de famílies El Molí i de la Coordinadora 5+1, creada per denunciar la deplorable situació de nombroses residències de la ciutat, en què han mort més de 1.300 avis per Covid-19. 

El que aquí han pogut és tenir una comunicació fluida amb el centre, malgrat els mesos d’aïllament, com les altres residències del país. «Treballar junts. Que ens escoltin. El que va passar aquesta primavera no pot tornar a passar si hi ha un rebrot. Ara sabem el que és i no deixarem que torni a passar», prossegueix, lluitadora, la Rosina.

Parlen des d’una sala de reunions de la residència, al costat d’unes emocionades Emilia Benítez i Jamila Mohamed, dues de les gerocultores que s’han estat cuidant de la seva mare i la seva sogra diàriament durant aquests mesos durs. L’Emilia i la Jamila s’emocionen amb les paraules d’agraïment sincer de la Mari Carmen i la Rosina, com es van emocionar fa uns dies, quan els familiars van organitzar un aplaudiment des de la plaça cap als balcons. «Aplaudim els treballadores i els avis. Han sigut uns campions, tots», assenyala la Rosina, que explica també, emocionada, que van assistir als aplaudiments fins i tot familiars de residents morts. Un sentiment que ha desbordat l’espai en infinitat d’ocasions durant aquests dies. També quan les famílies van regalar una rosa per Sant Jordi a tots els residents i els treballadors, o quan, el Dia de la Mare, aquests van treure totes les mares de la residència als balcons perquè els seus fills les poguessin veure i dir ‘t’estimo’ a l’estil de la Mari Carmen, que durant tot el confinament no ha deixat de portar coques i torrades fetes per ella a tota la cinquena planta –la de la seva mare–, ni una setmana.

Neta del barri

Emilia Benítez té 31 anys i fa vuit anys que treballa com a auxiliar de geriatria. «Per vocació», insisteix. La brillantor dels seus ulls per sobre de la mascareta quan parla dels «seus avis», molts dels quals l’han vist créixer, perquè ella també és del barri, confirma que no menteix. Fa un any i mig que va entrar a treballar en aquesta lluitada residència, el que per ella, filla de la Prosperitat, va ser un somni. «El que he vist aquí no ho he vist enlloc. La implicació de les famílies. Per Nadal van fer un concurs de decoració per plantes», prossegueix la jove, orgullosa d’un barri «de persones treballadores; treballadores pel barri i treballadores per la seva família», reivindica al peu del canó, com ha estat durant tota la pandèmia. «Sempre vaig donar negatiu», afirma.

La seva companya Jamila Mohamed assenteix. Ella també va donar sempre negatiu i, tot i que va néixer a Melilla, fa 20 anys que viu el barri, amb la qual cosa l’orgull és compartit.  

«No tenia por a l’entrar aquí, jo sé de què treballo i adoro la meva professió. Jo tenia por a l’entrar a casa meva. Tinc una filla de 12 anys a la que em vaig passar dos mesos sense poder abraçar»

Emilia Benítez

Gerocultora d’El Molí

«Nosaltres com a famílies i com a barri, volem una residència pública, de gestió pública, però amb el personal humà d’aquí jo em trec el barret. Han salvat moltes vides», remarca la Rosina, que insisteix en la necessitat de baixar les ràtios («estan a 1-10 i la nostra proposta des de 5+1 és 1-4», diu). «Tot el personal que es va quedar, que no estava de baixa, es va posar a fer de gerucultor, 12 hores al dia. Tots. Fins i tot la directora», agraeixen les famílies, que ho van passar molt malament quan trucaven els seus familiars i els deien ‘treu-me d’aquí’. Abans del confinament la Mari Carmen passava tres hores al dia a la residència amb la seva mare i aquests dies ha hagut de conviure, com tantes altres famílies, amb un gran sentiment de culpa. 

Mirades de complicitat

«Cap culpa. Nosaltres els hem donat tot l’afecte que hem hem pogut», la tranquil·litza l’Emilia, que ha conviscut amb el mateix sentiment. Les quatre es miren amb complicitat i la Jamila exposa una altra de les seves sensacions durant aquest temps. «Vaig arribar a pensar que era jo la que els encomanava a ells. I sabia que no, perquè preníem totes les precaucions i sempre vaig donar negatiu, però tenia aquest pànic, fins que em va agafar la directora, va parlar amb mi i em va tranquil·litzar», explica. «Era molt dur quan els veies anar-se’n i no podies fer res. Ells, que estaven acostumats a abraçades cada dia, i de sobte es veien sols i escoltant només la nostra veu des de dins un epi», afegeixen les entregades cuidadores.

Un equipament amb molta història

Quan l’Emilia reivindica que són un barri lluitador no ho diu per dir. La mera existència d’aquesta residència n’és una mostra. Lluitador i constant. Reivindicada des dels anys 80, El Molí –amb 100 habitacions individuals, el que ha evitat un mal molt més gran– no va obrir fins al 2015, després de passar tres anys acabada, però tancada i buida per falta de pressupost. Finalment va entrar en funcionament, primer gestionada per una filial d’OHL, tot i que per poc temps. «Estàvem molt descontents amb la gestió, i la gota que va fer vessar el got va ser un brot de sarna al centre, que se’ns va amagar. Aquí va ser quan vam formar la plataforma de famílies i vam aconseguir que els treiessin la gestió», recorda la Mari Carmen.