Barcelona registra la xifra de persones sense llar més alta de la seva història

Darrere les més de 4.200 persones sense llar que viuen a Barcelona («4.200 són la que tenim registrades, però sabem que en són moltes més», insisteix el director d’Arrels, Ferran Busquets), hi ha el mateix nombre d’històries. La d’una dona que va rapada perquè, quan es posa a dormir amb el cos tapat, els possibles agressors vegin només un cap d’aspecte masculí i passin d’ella. O la d’un home que acostumava a dormir al costat d’una perruqueria fins que una nit va trobar que havien ruixat el seu esglaó amb un producte blanc i es va sentir tractat com un animal. O la del que no vol denunciar una agressió soferta a la policia perquè la naturalitza, perquè «si visc al carrer és normal». Els exemples els posa Gemma Gassó, educadora de carrer de la fundació, que, junt amb Busquets, aquest dijous ha presentat en roda de premsa l’informe ‘Viure al carrer a Barcelona, radiografia d’una ciutat sense llar’.

«Les 1.239 persones que dormien al carrer durant l’últim recompte, el 14 de maig són només la punta de l’iceberg», assenyala Busquets, director de la Fundació Arrels. A aquesta xifra, la més alta de la història de la fundació i que suposa un increment de més del 80% en els últims 12 anys, cal sumar-hi les 800 persones que viuen assentaments irregulars (en barraques o infrahabitatges), i les 2.000 que dormen en equipaments privats o públics, principalment albergs. 

L’informe apunta que la diferència entre homes i dones és constant en els anys, el 85% són homes, però Gassó remarca que no s’ha d’invisibilitzar les dones per ser menor en nombre, ja que la seva situació és molt més complexa i disposen de menys recursos per buscar ajuda. La mitjana d’edat de les persones que viuen al carrer ara és de 41 anys. «Entre el 2016 i el 2019, l’edat dels homes es redueix i l’edat de les dones augmenta. I els menors de 25 anys al carrer, la gran majoria són de països extracomunitaris, amb una desprotecció absoluta per culpa de la Llei d’Estrangeria», assenyala Busquets, que apunta directament a l’abandonament dels nois procedents del Marroc per part de l’administració pública catalana quan arriben a la majoria d’edat.

«Pensen a sobreviure, no a cuidar-se»

«El primer que notem és el deteriorament de la salut emocional i psicològica. Quan han de pensar on podran dormir o menjar, la salut queda en un segon pla. Hi ha persones amb els peus molt malament de caminar molts quilòmetres d’un recurs a l’altre, i fins que la situació no és insostenible no van a urgències. Pensen a sobreviure, no a cuidar-se», exemplifica Gassó, que insisteix en la necessitat d’apostar per polítiques de prevenció i, quan s’arribi tard, «intentar garantir un allotjament estable al més aviat possible». «Una de les conclusions a les quals ens fa arribar aquest informe és que a partir dels sis mesos la situació de cronifica», afegeix Busquets, que també assenyala que un de cada quatre entrevistats ha sigut víctima d’agressions, xifra que arriba a la meitat en el cas de les dones. 

Notícies relacionades

Una carrera solidària per a famílies i gossos

El cotxe que multa vehicles en carrils bus comença a sancionar avui

«Elles estan doblement estigmatitzades, i si hi sumem els problemes d’addiccions i salut mental, la situació s’agreuja encara més. És habitual que se’ls acostin a oferir-los ‘ajuda’ a canvi de favors sexuals», denuncia l’educadora, que posa sobre la taula el tema de la solitud que pateix el col·lectiu, que s’ha vist agreujada durant l’estat d’alarma. «Aquests mesos han sigut especialment durs per a la gent al carrer. Ho han passat molt malament. Van perdre fins i tot els seus espais habituals de descans i relació, com eren les biblioteques», afegeix.

Gassó denuncia també que «no pot ser que recursos públics estigmatitzin l’alcoholisme, que és una malaltia. Si algú no vol o no pot deixar de beure, pot ser que se li negui un allotjament. I això està passant. Igual que amb els gossos», detalla.