26 maig 2020

Anar al contingut

PATRIMONI INDUSTRIAL

Barcelona projecta recuperar el Canal de la Infanta com a via verda

La infraestructura hídrica neix a Molins de Rei i moria al Morrot, als peus del far de Montjuïc

La seva construcció va transformar el marge esquerre del delta del Llobregat en una gran zona agrícola

Natàlia Farré

Barcelona projecta recuperar el Canal de la Infanta com a via verda

Robert Ramos

De Molins de Rei a Barcelona, fins als peus del far de Montjuïc, de passeig per una via verda i blava seguint el traçat de l’històric Canal de la Infanta. És un projecte de memòria històrica. És un projecte de protecció del patrimoni industrial. I és un projecte de cohesió del territori, d’identitat metropolitana a escala humana. També és un projecte a llarg termini. Treure de l’oblit i de la decadència pètria 17 quilòmetres de traçat hídric no és fàcil. Molt per fer i moltes institucions per vincular, però la primera pedra, la de comprovar l’estat dels vestigis de la vella infraestructura i la viabilitat de la seva restauració, ja s’ha posat. Hi ha l’estudi realitzat per l’Ajuntament de Barcelona en col·laboració amb l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de la UPC.

¿El resultat? «És factible. El Canal de la Infanta es pot recuperar per trams, tot i que no tots amb aigua. Hi ha parts que mantenen el reg, d’altres que podrien estudiar-se pel seu restabliment i algunes en les quals l’aigua està soterrada i és millor deixar-la així i fer vies verdes». Paraula de Xavier Llobet, l’arquitecte que, juntament amb Eva Jiménez i Ferran Sagarra, firma l’estudi, que, destaca, és només el principi. Es tracta de l’aportació inicial del consistori barceloní a un traçat que creua sis localitats i inclou dues comarques. I es tracta, també, de «debatre la necessitat d’avaluar la seva preservació, recuperació i divulgació, i de pensar en les actuacions que es poden fer per anar en aquesta direcció», asseguren des del consistori. Sempre «amb una mirada metropolitana i amb la cooperació de la resta de municipis pels quals discorre el canal». La reunió amb l’Àrea Metropolitana estava prevista per al març, però es va posposar per imperatiu del coronavirus. 

La Marina de Sants

Tot i que des de la plaça de Sant Jaume no només s’ha examinat la viabilitat de la futurible iniciativa, sinó que es treballa ja amb la idea que aquesta serà realitat. Com a exemple serveix la recuperació de Can Batlló. L’estudi va evidenciar que el canal passava per sota d’una nau del complex, es va excavar i en van sortir les restes. Després de la troballa, la reordenació de l’espai que va ocupar la fàbrica tèxtil es farà tenint present que per allà va passar aquest curs. Una consigna que val tant per a Can Batlló com per a la resta d’intervencions urbanes que trepitgen l’estructura hídrica que va transformar en cultivables les terres del delta del Llobregat i que va convertir el marge esquerre del riu en l’horta d’Europa en la primera guerra mundial.

El canal arrencava a Molins de Rei i, després de creuar Sant Feliu, Sant Joan Despí, Cornellà i l’Hospitalet, entrava a Sants (fins al 1897 municipi independent). A l’altura de Can Batlló girava per vorejar Montjuïc i desembocar al Morrot, als peus del far. No queden vestigis visibles de la infraestructura a la ciutat, només un petit tram sec al costat del mur del cementiri, però sí que roman en la memòria dels més veterans dels barris de la Marina del Port i la Marina del Prat Vermell (la Marina de Sants, durant els temps d’independència), ja que no va ser fins al 1940 que el canal es va cobrir en aquesta part per donar lloc al carrer de la Mare de Déu del Port. Per llavors l’espai agrícola ja havia desaparegut i l’urbanisme havia fet acte de presència.

Fotografia d’època del Canal de la Infanta al seu pas per Molins de Rei.

La filla de Ferran VII

Més conserven a l’altra punta del curs, a Molins de Rei, on encara queda s’hi troba la Casa de les Comportes, espai des d’on es regulava el cabal del canal. De fet, continua en funcionament en la seva part superior, amb 1.500 metres de canalització original fins a Sant Feliu, però de les 3.000 hectàrees de cultiu que va arribar a regar, en l’actualitat només en queden 300, entre aquestes, les de Can Trabal, l’últim reducte agrícola de l’Hospitalet.

La construcció del canal data del 1819, tot i que tenia un referent anterior, el Rec Vell, una canalització de la riera de Rubí des del Papiol que va manar construir en el segle XII Alfons I amb la intenció d’arribar a Barcelona, però que la falta de finançament va parar a Molins de Rei. Va ser inaugurat amb el nom de Canal de la Sereníssima Infanta Lluïsa Carlota de Borbó, no en va ser ella qui el va inaugurar. I així va començar la seva història la infraestructura que, amb 17.420 metres de longitud i una amplada d’entre quatre i dos metres, va convertir el delta esquerre del Llobregat en un verger de quatre collites anuals. A més, els salts d’aigua per salvar el desnivell van donar peu a la instal·lació de nombroses fàbriques al seu entorn . El declivi va arribar primer després de la guerra civil –es van abandonar molts camps– i després el desenvolupisme va donar l’estocada: la falta de planejament el va convertir en una claveguera.

Com el Rec Comtal

Però, malgrat l’oblit en el qual es troba sumit, la seva importància era tanta com la de l’arxipopular Rec Comtal. 

Temes: Patrimoni