04 d’ag 2020

Anar al contingut

REGAL AMB ART

El Muhba dona llum sobre el martiri de Santa Eulàlia

El centre ingressa sis teles de Joseph Flaugier sobre la copatrona de la ciutat donades per un col·leccionista anònim

Natàlia Farré

El Muhba dona llum sobre el martiri de Santa Eulàlia

A Santa Eulàlia li van fer totes les malifetes possibles. No en va, era cristiana en temps romanament pagans. I era eloqüent i ferventment defensora dels seus drets religiosos. Mal assumpte. Va patir 13 martiris, un per cada any que tenia. Les 13 oques de la catedral, ni una més ni una menys, recorden cada un d’ells. No és l’única presència de la santa a Barcelona. No en va va ser la seva patrona durant molts anys. Fins a 1868, exactament. Pocs mesos abans de la revolució de la Gloriosa, la Verge de la Mercè li va arrabassar el ceptre. ¿Els seus mèrits? Deslliurar la ciutat d’una terrible plaga de llagostes, el 1687. Va tardar dos segles a obtenir-ne el títol, però és que en el tema de miracles més val assegurar-se. El que la verge no va poder treure a la santa és la seva omnipresència a la ciutat. Tampoc en la pintura. Ara, sobre el tema artístic hi ha notícia. Barcelona ha sumat als seus fons un cicle pictòric dedicat a ella. 

Sis quadros que han arribat per part d’un donant que vol romandre en l’anonimat i que han ingressat al Museu d’Història de Barcelona (Muhba). El lloc escollit per al seu dipòsit no ofereix dubtes. Doncs això, no hi ha res més barceloní que Santa Eulàlia, nascuda a Sarrià i crucificada a la plaça del Padró, segons uns, o a la porta de la Boqueria, segons d’altres. El cicle en qüestió el firma Joseph Flaugier. I allà hi ha una de les gràcies, les pintures pertanyen a un període no gaire present en l’imaginari artístic de la ciutat. Doncs a Barcelona, patrimonialment parlant, el que es va realitzar entre l’art medieval i el modernisme no existeix. O millor, existeix però poc, i aquest poc està principalment en mans privades. Barroc i neoclàssic. I barroc i neoclàssic, sobre tot, pintada en parets i sostres dels salons principals de cases i palaus aristocràtics i burgesos. Pintures que la majoria han desaparegut sota el picot i la indiferència de les autoritats o que, en el millor dels casos, s’amaguen rere innombrables capes d’emblanquinament.

El més afrancesat dels pintors

De Flaugier, el més afrancesat (per francès) dels pintors que exercien a la ciutat a finals del XVIII i principis del XIX  no queda cap de les decoracions que va realitzar ‘in situ’. Tot i que era dels més preats per les classes socials altes. Durant un temps es va creure que el cicle pictòric sobre la història de David que lluu el saló noble de Ca l’Erasme de Gònima (dels pocs que queden al seu emplaçament original) havia sortit del seu pinzell. Però no. Així que el marcador d’obres que continuen ubicades en l’enclavament per al qual van ser pintades en el cas de Flaugier és de zero. Sí que hi ha peces seves als fons dels museus de Barcelona –MNAC, Muhba, Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi– i n’hi va haver al Palau de la Virreina fins que l’edifici barroc va passar a mans municipals, el 1944. Van ser les obres que ens ocupen. Però malgrat la seva estada a la residència que Manuel d’Amat i de Junyent (virrei del Perú) va fer construir per a la seva dona, d’allà el nom de Palau de la Virreina, sembla bastant clar que no es van pintar per al palau. Allà van arribar, de la mà de Josep Carreras d’Argerich, el 1835, quan aquest va comprar la finca de la Rambla als hereus de la família Amat i d’allà van sortir quan la va vendre.

¿Per on les va pintar Flaugier? És un misteri. «Segur que per a un palau però no se sap quin, per a un aristòcrata o bisbe de la ciutat, com Eustaquio de Azara i de Perera», sosté l’historiador d’art i conservador del MNAC Francesc Quílez. Podria ser. Perquè De Azara i de Perera va ser bisbe de Barcelona entre 1794 i 1797. Flaugier li va fer un retrat que es conserva al Muhba i un coetani de l’artista, el pintor El Vigatà, va decorar durant aquell període algunes de les sales del palau episcopal de la ciutat. Un altre enigma del cicle dedicat a Santa Eulàlia és el nombre de pintures. Només n’hi ha sis i els martiris van ser 13. ¿Falten teles? «O va quedar incomplet, o només se n’han conservat aquests sis. Tot són hipòtesis. No es pot demostrar documentalment el que va passar», afirma Quílez. Però sí que hi ha una cosa clara, la primera i l’última vegada que es va exposar en públic, el 1902 a la seminal Exposició d’Art Antic celebrada a la Ciutadella, no hi havia més peces. Tampoc quan els catedràtics Joan Ramon Triadó i Rosa Maria Subirana els van donar a conèixer fotogràficament el 2001.

Entre Dacià i la crucifixió

Així, el cicle comença amb Santa Eulàlia com a nena devota i continua amb la jove davant el pretor, Daciano, enviat per Roma per combatre els cristians. Si en el primer les virtuts cristianes de la nena s’escenifiquen assenyalant el cel; en el segon, la seva boqueta d’or queda representada pels seus gestos d’eloqüència. A partir d’aquí, a les quatre teles restants, tot són malifetes fins arribar a la crucifixió, que en aquest cas Flaugier situa a la porta de la ciutat del Pla de la Boqueria que el pintor imagina perquè per llavors ja no existia. Les sis peces seran fins al 19 d’abril (dada útil si el coronavirus dona una treva i s’aixeca el confinament) a la Capella de Santa Àgata i després passaran a restaurar-se i documentar-se ‘comme il faut’.