HI HAVIA UNA VEGADA AL BARRI... VILA DE GRÀCIA (17)

Gràcia, el barri dels cines Verdi

Enric Pérez, pare de la multisala, explica com el barri va canviar per la presència d'un fòrum de pel·lícules d'autor en versió original subtitulada

«Quan vaig arribar, el barri era de gent gran, estava deprimit. Deien '¿Qui vindrà, amb aquests carrers estrets? No es pot aparcar'», recorda

zentauroepp52662731 sust200307190141

zentauroepp52662731 sust200307190141

6
Es llegeix en minuts
Toni Sust
Toni Sust

Periodista

ver +

¿A quanta gent ha fet feliç? No és fàcil trobar una xifra que correspongui a cadascú. Enric Pérez Font està en condicions d’afirmar que ha fet feliços centenars de milers de persones i molt sovint. Aquest barceloní, nascut el 1954, és el pare dels cines Verdi. Ell el va ressuscitar quan agonitzava, havia sigut un cine de barri de fama escassa i també una sala de festes, i el va convertir en la multisala amb cine d’autor subtitulat de més èxit de la ciutat.  I tot i que aquest no era el seu objectiu primordial, va contribuir decisivament a transformar un barri, el cor de Gràcia.

Han passat gairebé 40 anys des que va començar aquesta trajectòria. Els cines Verdi continuen oberts, i la gent fa cua per entrar. Pérez va ser el protagonista d’aquesta pel·lícula fins que el 2015, després que una meningitis gairebé el matés, va vendre el 70% de l’empresa, i fa quatre mesos,  el 30% restant. Darrere seu, una tasca titànica que, remarca, no es va basar mai en un repte empresarial, sinó en l’amor pel cine, en la vocació.

Aquella càmera NIC

Des de Madrid, on viu –«viure aquí em va permetre parlar dia a dia amb les distribuïdores, tot i que a Catalunya alguns no ho van entendre»– recorda la seva cinefília primerenca: «De nen, vaig demanar als Reis una màquina de cine, la primera era una NIC, la pel·lícula es feia amb rotllos de paper, es feia anar la maneta i la imatge es veia a la paret». De jove va ser operador de la Filmoteca Nacional d’Espanya: «Era al carrer de Mercaders, 20». A principis dels 80, tenia una empresa de projeccions ambulants: «Anàvem a les escoles, als centres culturals, per tot Catalunya.

Alguns dels fulls de pel·lícules que van inventar els cines Verdi.

El negoci funcionava, però va aparèixer una oportunitat: «El setembre de 1982 em van dir que el cine Verdi tenia previst tancar a finals d’any. Em van preguntar si m’interessava. Anava malament, programava pel·lícules S, eròtiques. Els cines de barri passaven un mal moment. El local no podia ser el que la propietat volia: un bingo, una sala de jocs. No hi estaven autoritzats. Em va interessar molt portar un cine».

Aquell barri

«Quan hi vaig arribar, allò era un barri de gent gran, molt deprimit. Les poques botigues que hi havia no estaven cuidades. El 1983 començo amb un programa de cine doble: de dilluns a dijous, de temes més aviat seriosos, i de divendres a diumenge, de temes més familiars. El primer any, es dobla la recaptació de l’antiga propietat. El 1985 es triplica. El barri comença a veure que el cine pot donar vida. En una reunió, els veïns i comerciants em diuen que què hem de fer i els vaig dir que el primer era treure les teranyines dels aparadors. Apareix algun restaurant petit, el primer va ser Can Majó, al carrer de l’Or». Són els primers anys de Pérez al Verdi, en què comparteix la gestió amb Joan Pol, de 1983 a 1986. Aquell any, la comercialització dels vídeos VHS i «una crisi de guions a Hollywood» fa que la recaptació dels cines s’esfonsi.

Pasqual Maragall, client dels cines, va instar Pérez que obrís el Verdi Park

Ja tot sol al capdavant de l’empresa, Pérez tira endavant el seu projecte genuí el 1987. Un any abans havia comprat ‘Doctor Strangelove’, de Kubrick, i l’havia programat en versió original subtitulada sense la censura que la va mutilar a Espanya. I va veure que això funcionava. D’una sala, va passar a tres: «A l’agost, després de la Festa Major de Gràcia, vam dividir la sala en tres, les actuals 1, 2 i 3, en només dos mesos. Va començar una política de cine d’autor, no comercial d’entreteniment, en versió original. Estrenes. Ningú donava un duro per nosaltres. ‘¿Qui vindrà a aquest barri? Els carrers són estrets, no s’hi pot aparcar’, deien. Luis del Olmo va afirmar a la ràdio: ‘És un noi jove sense experiència. No durarà ni un any’», recorda.

La visita de Maragall

Van passar uns mesos fins que el model es va popularitzar:  «L’estiu de 1988 la gent va començar a venir en massa. Això va cridar l’atenció dels comerciants, sobretot dels amos de locals, que van veure com apareixia gent de la restauració que pagava més bons lloguers que una lampisteria o una botiga de teixits. L’activitat del Verdi va provocar una transformació total del barri al principi dels 90». El 1990, el Verdi ja tenia l’índex més gran d’ocupació entre setmana. Pérez es va convertir en distribuïdor per portar cine que no arribava: «La gent no sabia que a Àsia es feien pel·lícules, i vaig portar ‘La linterna roja’».

Els fulls van desaparèixer durant un temps quan el tancament va amenaçar els cines.

El 1992, amb tanta demanda, les tres sales es queden petites i aconsegueix la discoteca que hi havia sobre el cine. Obre les sales 4 i 5: «L’ajuntament estava encantadíssim. A la discoteca hi havia droga i fins i tot hi va haver un assassinat». «Durant la festa major de 1994, la comitiva municipal, amb Pasqual Maragall al capdavant, em demana que surti. I Maragall, client habitual del cine, em va dir: ‘Has de fer més sales. Al carrer de Torrijos ha tancat una fàbrica tèxtil. Si et poses d’acord amb la propietat et facilitarem fer les sales’». Així va néixer el Verdi Park. I l’èxit es va disparar: «Hi havia períodes en què no estrenava res, perquè ‘Un lugar en el mundo’, ‘La doble vida de Verónica’, ‘La linterna roja’ duraven mesos a la cartellera».

Adolfo Blanco li va comprar els cines a Pérez: «El Verdi és el més important que va passar per als cinèfils a Catalunya al segle passat»

L’èxit era indiscutible i el 2002, el Verdi va guanyar el primer premi Europa Cinemes a la millor sala europea, en la seva primera edició: de 654.000 espectadors rebuts en un any, 476.000 havien vist cine europeu, molt per davant del segon de la llista. La pel·lícula es va torçar el 2012: «El ministre Cristóbal Montoro va apujar l’IVA dels cines del 8% al 21% perquè tenia mania a la família Bardem. I ens va matar a tots». Els Verdi gairebé tanquen. Els restauradors de la zona van entrar en pànic.

Després de Montoro va arribar la meningitis. I Pérez va dir prou. No volia deixar els problemes a la seva família: «Vaig trobar un soci meravellós». El soci meravellós és Adolfo Blanco, fundador d’AContracorriente. La persona que en aquesta història actua com a seqüela d’èxit. «Sense ell potser ja no estaríem parlant del Verdi», diu Pérez.

La remuntada

Blanco resumeix com va afrontar la recuperació: «Hem tingut sort i recolzament. I hem fet algunes coses bé. Havíem de remuntar i perdíem 4-0. Hem tirat endavant amb el recolzament de les institucions. Els Verdi han sortit de l’uvi i ara els tenim a planta. Potser amb el temps acaba sent una activitat econòmicament rendible». Entre altres coses, ha recuperat els fulls de les pel·lícules, que va inventar el Verdi. El to de la programació és una mica més comercial, «sense deixar de ser cine d’autor».

Tres fulls més: «La gent els llegeix tornant cap a casa», afirma Adolfo Blanco, actual ànima dels cines.

Notícies relacionades

Abans que propietari, Blanco va ser usuari del Verdi. Va arribar a Barcelona el 1988 per estudiar un màster i se’n va anar a viure Gràcia. Ja estava enamorat del cine i se’n va adonar del que ara proclama: «El Verdi és el més important que els ha passat als cinèfils a Catalunya en tot el segle passat». Els números actuals parlen de present i futur: entre 5.000 i 7.000 persones van al Verdi entre divendres i diumenge, en els caps de setmana bons. I prop del 40% del públic té menys de 35 anys.

Pérez explica que ara es dedicarà a restaurar pel·lícules. Ja té la primera al cap. No avança més dades. «No sé si el barri hagués canviat i ho hagués fet més tard sense el cine Verdi. Ha valgut la pena viure l’experiència». El mateix pensen aquests centenars de milers d’espectadors a qui Pérez ha fet tan feliços.