La Colmena, a Santa Coloma de Gramenet, el primer teatre sense mòbils

El moment incòmode en què algú que desconeix el respecte consulta el seu telèfon en plena representació teatral: perquè pot, perquè no hi ha una llei que l’hi impedeixi, perquè les forces del decòrum no operen sobre la seva privilegiada humanitat. Abunden –perquè no és una pràctica estesa, però tampoc marginal– els articles de premsa que recullen els episodis irritables que han donat lloc aquests espècimens, com el dia en què Josep Maria Pou, al Teatro Calderón de Valladolid, va interrompre la funció d’‘A cielo abierto’ després del dotzè ring d’un mòbil, o quan Charo López va fer el mateix a Barcelona al sentir l’irritant so d’un mòbil durant la representació de ‘Tengamos el sexo en paz’. L’actriu de Salamanca va anar més enllà i li va etzibar al mal educat: «Si és per a mi, digui-li que estic treballant i no m’hi puc posar». «¿Estan destruint el teatre els telèfons mòbils?», es preguntava un recent titular de ‘The Telegraph’: perquè la mala pràctica no és exclusiva d’Espanya. Passa a tot arreu.

L’article del diari britànic es referia no només als irritants timbres, sinó també als igualment irritants feixos de llum, que ostenten el mateix poder de pertorbació. En realitat, com que la gent ja no truca, el problema són les llums. Tots els actors de teatre han patit i han hagut de sobreposar-se a aquesta nova pesta, coneguts i menys coneguts, a sales grans i a sales petites, i l’única notícia que hi havia fins ara de mesures decidides contra els mal educats arribava des d’un lloc remot: la Xina, on no perden el temps. Allà no només han instal·lat inhibidors de freqüència –una cosa que actors com Pou veuen raonable–, sinó que en alguns teatres els acomodadors van armats amb aparells làser que assenyalen amb la seva llum vermella els recalcitrants. Sembla que funciona. Els xinesos encara tenen vergonya i ser assenyalats en públic no els agrada. A Occident, en canvi, ningú havia trobat una solució. Ningú, fins ara, però potser alguna vegada es parli de la petita sala La Colmena com el lloc on va començar tot. El lloc on la batalla es va començar a guanyar. Qui sap.

«No imposem res»

La petita sala de teatre de Santa Coloma de Gramenet, de 60 butaques, gestionada per una cooperativa centenària que el 2018 va ser guardonada amb la Creu de Sant Jordi, ha iniciat la seva pròpia estratègia. És senzilla. Han manat confeccionar 60 bosses de tela que entreguen als espectadors perquè hi guardin els seus mòbils mentre dura la funció. El tancament és imantat i, un cop tancada, no poden tornar a obrir-la fins al final de l’espectacle. «Parlem amb el públic al començar la funció –explica Andreu Banús, un dels directors de La Colmena– i els expliquem que ja que som poquets intentarem l’experiència de veure la funció sense el mòbil. Se’ls convida a tots a apagar el mòbil, a ficar-lo a la bosseta i a tancar-la. El tancament és amb imant i només es pot obrir amb desimantador. Això sí, no imposem res. Cadascú és lliure de fer el que vulgui».

Sembla que la mesura funciona. Tret d’un percentatge reduït de gent que menteix astutament i després resulta que ni han apagat el telèfon ni han tancat la bossa ni res de res («des de l’escenari es veu tot», diu Banús), la majoria cedeixen i, fins i tot, cedeixen comprensivament. D’altra banda, un experiment així només pot despullar el grau de dependència d’alguns, no tan distant de la mera esclavitud, i s’han vist casos d’espectadors que fa mesos que no apaguen el mòbil i no tenen idea de com fer-ho, i d’altres que han oblidat el pin i malgrat la seva bona voluntat no poden. O això diuen. També ha passat el contrari: gent que a l’acabar la funció passa de llarg per la secció de desimantació i han de ser interpel·lats pels empleats: «¡Ei!» A la sala estan considerant la possibilitat de fer un recopilatori d’anècdotes per compartir-les d’alguna manera que encara està per decidir.

«La llum és molt molesta»

Notícies relacionades

Aparcaments i mobilitat

Camilo Ramos: "Hi ha una lluita pels últims pisos disponibles a la perifèria de BCN"

«No som antitecnològics, ni contraris als mòbils –diu Banús–, però som actors de professió, sabem els conflictes que hi ha al teatre i percebem que una de les principals preocupacions és aquesta, que la gent consulta el mòbil durant les funcions. Ja no és l’alarma del rellotge ni que la gent parli. Són les pantalles que s’encenen. La gent ja no és capaç d’estar una hora i mitja sense consultar el telèfon». Naturalment, sempre hi haurà qui pensi que els actors són una gent exagerada, i que una petita llum... ¿De veritat una petita llum molesta tant? «És molt molest, la llum és molt molesta, perquè desconcentra molt. Els ‘inputs’ visuals són una cosa que descontrola molt. Desconcentren l’actor. I la gent no ho percep, ni ho pensa. Les llums ara realment són un problema». Pou va explicar al seu dia que la conseqüència és un espectacle menys bo que el que es podria tirar endavant sense les llums distractores.

A La Colmena, que si no és la primera en tot cas és pionera a posar remei a aquest mal, volen convertir la pràctica de les bossetes en tret d’identitat. «La nostra ambició és que s’estengui una mica. Sabem que potser no és extrapolable a sales grans, però a les sales petites és factible». Per a l’inventari, l’article de ‘The Telegraph’ assenyalava que els que normalment incorren en la grolleria no són els joves. Solen ser els grans.