08 d’abr 2020

Anar al contingut

barcelonejant

El senyor Lobo de Barcelona es jubila

Després dels avalots nocturns del procés, la Via Laietana es despertava recomposta, ja que a aquest tipus de missions es va dedicar durant 40 anys Josep Carbonell

Carles Cols

El senyor Lobo de Barcelona es jubila

FERRAN NADEU

S’ha jubilat el senyor Lobo de l’Ajuntament de Barcelona, que si això fos la versió original de la pel·lícula de Tarantino es diria míster Wolf i vestiria americana i corbata de llacet, però com que és d’Hostafrancs, es diu Josep Carbonell i un 15 de gener a les nou del matí, dia i hora de la cita per xerrar amb ell, espera en mànigues de camisa en una cantonada del carrer de Béjar. D’acord, l’hivern ja no és el que era, però la màniga és curta. «Hola, soc el senyor Lobo i soluciono problemes», deia Harvey Keitel a ‘Pulp fiction’, i a la llibreteta de mà apuntava la urgència: «Un cos, sense cap...».  «Crideu Josep Carbonell», han dit durant gairebé 40 anys a l’Ajuntament de Barcelona. Era al capdavant de l’anomenada brigada del pedaç, nom que se li queda petit quan es repassa l’historial de les seves missions. Entre les últimes, i no és de les més espaterrants, aconseguir que després de les nits d’avalots que va desencadenar la sentència del procés, la Via Laietana es despertés cada dia com si res hagués passat. ‘Peccata minuta’ al costat del saber que atresora aquest home, que el dia menys pensat ens sorprèn amb una guia sobre com esmorzar com un Tarzan a Barcelona. Després els ho explico.

Dels tres primers telèfons mòbils que l’ajuntament va comprar el 1986, un era per a Maragall. Un altre, per a Carbonell

Hi va haver un temps en què el cos funcionarial de la ciutat era més original que el catàleg dels Madelman. Per exemple. L’any 2008 es va jubilar Salvador Filella, encarregat de les taxidèrmies municipals, dit això sense segones lectures. Era el responsable que les feres més notables del zoo lluïssin belles després de la seva mort, ja que sembla que les escoles religioses de la zona alta adquirien més reputació si a la seva aula de ciències exhibien eternament rampant un lleó o fugissera una gasela. Això de Carbonell era un altre gènere, no menor, només diferent.

Va entrar a treballar com a mosso al magatzem municipal d’obres amb 15 anys. Era el 1970. La ciutat estava per apedaçar. En realitat, sempre ho està. Va aprendre ràpidament. Només la generació que va veure guanyar Massiel a Eurovisió ho pot recordar amb claredat, però les calçades de Barcelona eren un paisatge lunar. Els cotxes, la majoria minúsculs Seat, Simca o Renault, no rodaven, trotaven. Va ser la primera escola de Carbonell, el paviment. El que va venir després va ser aquella cruenta etapa de la Barcelona de les explosions de gas. Se’n van succeir algunes en pocs anys. Tremendes. Les companyies van haver d’afegir olor al gas perquè les fugues fossin detectades. N’hi van posar, clar, d’olor al gas, que en realitat és inodor. Aquella etapa es va encavalcar amb una altra pitjor, quan ETA va atemptar de forma intermitent a la ciutat. Després de cada desgràcia, per dolorosa que fos, s’havia de tornar veloç a la normalitat. Allà hi havia, de matinada o a l’hora que fos, Carbonell amb la seva llibreta, com Harvey Keitel. Retirar cotxes cremats, reparar un semàfor, formigonar un clot... La funció ha de continuar, dirien al teatre.

En ocasions és millor un detall i no una exhaustiva explicació per centrar la qüestió. Aquí n’hi ha un exemple. La primera vegada que l’Ajuntament de Barcelona va comprar telèfons mòbils (pot ser que fos el 1986, si la memòria no li falla) en va encarregar tres unitats. Tenien la mida i el pes d’una capsa d’eines. Plena. Eren un trasto, però eren millors que el xiulet del busca. Pasqual Maragall en tenia un. El tercer era el de Carbonell. Vaja, que fa 34 anys ja era el senyor Lobo.

Com Rutger Hauer, ha vist l’indicible, els túnels secrets i un clot en el qual cabria el parc mòbil del primogènit del clan Pujol

No és fàcil conèixer en aquesta ciutat algú que hagi transitat per la ciutat subterrània que s’amaga sota l’Estació de França. Aquí, el que firma això, ho va fer a finals dels 80. Aquesta és la primera conversa des de llavors amb algú que també un dia va passejar, llanterna en mà, per aquells menjadors, vestidors i perruqueries que sota la platja de vies es van construir per als treballadors de l’estació. També coneix aquest túnel oblidat que parteix del carrer de Lleida i travessa per sota la muntanya de Montjuïc. És l’avantatge de ser el julivert de totes les salses. Va estar a dos pams de l’enfonsament del Turó de la Peira. Va viatjar amb el primer comboi d’ajuda a Sarajevo. Ha vist clots causats per fuites d’aigua que ni Rutger Hauer més enllà d’Orió. Davant de casa de Jordi Pujol, a Mitre, en va aparèixer un tan gran en el qual, segons explica, cabien sense destorbar-se dos autobusos o, segons es miri, tot el parc mòbil d’esportius de Júnior, el més ‘milhomes’ del clan dels Pujols.

Esmorzars amb forquilla

Quaranta anys donarien per explicar una infinitat d’aventures. Però de tot l’enciclopèdic saber que atresora Carbonell sobre el manual d’ús d’aquesta gran màquina que és Barcelona, se n’ha de destacar un per sobre dels altres. El senyor Lobo de l’Ajuntament de Barcelona és un guia errant del que a la ciutat es coneix com els esmorzars amb forquilla. A la resta de Catalunya se’ls diu simplement esmorzars. ¿Volen menjar tripes a les sis del matí? Truquin a Lobo. ¿Cap i pota? ¿Cargols?  Can Ros, Can Vilaró, la Pubilla, el Gelida, Cal Boter, Los Hermanos, Bodega Aragall, el Rebost d’Hostafrancs... Alguns són a prop dels mercats municipals. D’altres, el que són les coses, són vestigis de quan a la ciutat hi havia abeuradors per als cavalls, un lloc per parar i menjar. Si Carbonell no s’anima amb la guia, queda promès un ‘barcelonejant’ sobre aquesta qüestió.

Temes: Barcelonejant