Anar al contingut

gràfica anarquista

Retrats per a la revolució

L'Arxiu Fotogràfic de Barcelona exhibeix les imatges de l'Oficina de Propaganda de la CNT-FAI

La mostra defuig de la violència i el caos per mostrar la cara amable dels que volien canviar el món

Natàlia Farré

Retrats per a la revolució

«La secció de fotografia de l’Oficina d’Informació CNT-FAI [...] fa una crida a tots els fotògrafs i reporters perquè presentin en aquesta oficina totes les seves fotos del moviment revolucionari». L’anunci es va publicar a  ‘Solidaridad Obrera’ el 19 d’agost de l’any 1936.  Poc després que esclatés la guerra civil i poc abans que la Generalitat fes el mateix. L’objectiu no era cap altre que recollir material per mostrar gràficament les bondats de la revolució social que pregonava l’anarquisme. La resposta va ser àmplia i variada. D’una banda, es van recollir instantànies d’aficionats, militants de la causa que altruistament van aportar els seus retrats. D’altra banda, els fotoperiodistes van vendre les seves imatges. També van col·laborar-hi els gràfics a sou de la CNT-FAI, amb dues dones al capdavant, Margaret Michaellis i Caty Horna. I, finalment hi va haver el que Teresa Ferré anomena «els dos misteris», que són ni més ni menys que les fotografies de la saga Pérez de Rozas i les d’Antoni Campañà.

Ferré –al costat d’Andrés Antebi, Pablo González i Roger Adam– és comissària de ‘Gràfica anarquista. Fotografia i revolució social, 1936-1939’, l’exposició que acull l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB) i que evidencia l’«impacte de la imatge en la difusió de les idees anarquistes», una cosa «poc estudiada a diferència dels documents textuals» i una cosa «paradoxal» tenint en compte que part dels destinataris dels missatges eren analfabets.

Gent orgullosa i contenta

Fa anys Ferré i els seus socis que intenten revertir la tendència i treballen sobre el paper de la fotografia en la revolució social des de l’Observatori de la Vida Quotidiana, experiència que els serveix per fer alguna reflexió: «Des de finals del XIX, sobretot des de la premsa burgesa, es representa els anarquistes com a violents, contrafets, caòtics... delinqüents. En canvi, aquests retrats mostren gent orgullosa, contenta, gent que farà la revolució i vol canviar el món». Per això, que les imatges recollides a la mostra no reflecteixin ni esglésies cremant ni caos sinó «el que publicava la premsa anarquista del moment».

Milicians a la Caserna Bakunin, actual caserna del Bruc, el 27 d’agost de l’any 1936. / ANTONI CAMPAÑÀ

Els més oblidats

I ¿què publicava? Ni més ni menys que la revolució. Això és un món nou. Escoles, biblioteques, col·lectivització i canvis d’ús dels espais. Esglésies convertides en hospitals, residències burgeses reinventades en biblioteques i estanys reals (com el de Pedralbes) canviats a piscines públiques. Això és el que publicaven i això és el que recull la mostra, a més d’obrers i milicians orgullosos.

Imatges ocultades pel franquisme que va escriure el seu propi imaginari del que va ser l’anarquisme, i que en democràcia tampoc s’han recuperat. «De tots els oblidats del que va passar aquells anys, els anarquistes i la revolució social que defensaven són el que més s’ha silenciat». La seva obra constructiva i la seva idea de la importància de la cultura com a eina emancipadora de l’individu han sucumbit enterrades «per una petita part del moviment que va utilitzar la violència i els atemptats per lluitar contra la burgesia i el capital. A finals del segle XIX s’associa anarquisme amb la bomba Orsini i els atemptats». I així segueixen les coses.

París, Londres, Amsterdam

Moltes imatges de l’exposició provenen de l’Institut Internacional d’Història Social d’Amsterdam, on van anar a parar els documents de l’Oficina de Propaganda de la CNT no sense abans patir múltiples avatars. El 1939, per evitar la confiscació franquista, es va empaquetar el material en caixes de fusells –entre 40 i 48– amb destinació a Holanda, però la segona guerra mundial en va truncar el camí. Primer, París; després, Londres, per acabar definitivament a Amsterdam el 1947. És un material poc estudiat i inèdit majoritàriament. I un material que amaga misteris, com el de Campañà, un fotògraf pictorialista, catòlic i senyor de Barcelona amb uns retrats mai imaginats d’orgullosos revolucionaris.

El segon misteri, el dels Pérez de Rozas, descansa en el mateix AFB. Allà hi ha un gran fons de col·lectivitats agràries i una petita col·lecció d’imatges sobre les activitats de Dones lliures. «Sorprenent perquè a partir del 1939, la família Perez de Rozas, fotogràficament, va construir la visió del règim».