29 febr 2020

Anar al contingut

BARCELONEJANT

Per a l'ànima i la butxaca

A les vitrines d'Aixelá, botiga i sala d'exposicions, convivien Català-Roca, Armstrong, Stravinsky i ràdios i televisions a la venda

El local, menció obligada en la historiografia de la fotografia catalana, va suposar en els 60 i 70 una finestra a la modernitat cultural

Natàlia Farré

Per a l'ànima i la butxaca

RICARD CUGAT

Les referències a la Sala Aixelá són constants en el món de la fotografia. O, almenys, ho són en el món de la fotografia més pròxim. ¿Que Colita rep un homenatge del FAD? Allà hi ha la reproducció de la mostra que la sala li va organitzar el 1971, ‘La gauche qui rit’, i que la policia, disgustada per això de la ‘gauche’, va prohibir a les 24 hores de la seva inauguració. ¿Que s’ha de parlar dels grans de la càmera? Sembla imprescindible la cita a l’exposició seminal de la Nova avantguarda, Terré-Miserachs-Masats, que el 1959 va organitzar Aixelá. I si el tema és Joan Colom, també és obligada la menció del local, no en va ‘El carrer’, el seu treball més famós (i polèmic, alhora que escandalós en l’època), es va presentar allà per primera vegada el 1961. Així que la pregunta surt gairebé sola: ¿Què era la Sala Aixelá? I la resposta la dona Laura Terré a La Virriena, en la primera exposició dedicada a l’espai. Una mostra necessària «no només pel que va exposar el local sinó també pel que va suposar d’obertura en temps del franquisme».

Així d’entrada, va ser una botiga de fotografia i de so. Però no una qualsevol, sinó una de capdavantera. Una en la qual es trobaven les últimes novetats. Una en la qual les marques eren estrangeres, avantguardistes i innovadores. Una en la qual fins i tot hi havia clients que compraven televisors abans que Televisió Espanyola comencés a emetre. I una que va acabar convertida en un espai per a la cultura on l’art, la música, el cine i la fotografia tenien una llibertat impròpia en temps de dictadura. Fins i tot hi havia actes als quals només es podia accedir d’amagat, per recomanació i fora de l’horari comercial. Coses del limitat dret de reunió del moment. De les coses de la globalització parla l’espai físic que ocupava la botiga, a la rambla de Catalunya. On abans s’havia apostat per la cultura, l’exclusivitat i el disseny ara se serveixen paelles, patates i graella als turistes.

L’entrada de la botiga Aixelá, ubicada fins al 1983 a la rambla de Catalunya. 

Soterrani precursor

La història, la bona, comença el 1958, quan Francisco Aixelá va apujar la persiana del seu local, que volia que fos únic. Així que no va escatimar en recursos: arquitectura de Nilo Tusquets i interiorisme de M. Paglia i B. Planas. El disseny gràfic va anar a càrrec d’Alexandre Cirici i Pellicer; la publicitat tenia com a far Josep Maria Casademont. I els aparadors, enormes i trencadors. Vitrines en les quals les fotografies de Francesc Català-Roca del concert a Barcelona de Louis Armstrong podien conviure amb un homenatge a Igor Stravinsky i aparells de ràdio i televisió a la venda. Així era la botiga Aixelá als 60. Aparadors que tan aviat servien de reclam per omplir la caixa com d’atracció per alimentar l’esperit. El que s’ha dit més amunt: d’entrada va ser una botiga, però de sortida va ser, també, el local on es va experimentar una tercera via per a la fotografia, entre la pràctica creativa amateur i la fotografia aplicada dels professionals. No només això, sinó que, a més, va ser precursor del que després es va convertir en Sonimag i origen de l’Escola de Barcelona de cine. Que no és poc.    

La gana de cultura se sadollava al soterrani. I tenia un mestre de cerimònies excepcional: el ja citat Casademont, advocat reconvertit en dinamitzador cultural amb una obsessió: normalitzar la fotografia, rescatar-la del conservadorisme i la tècnica de l’acadèmia per acostar-la a nous públics i a la modernitat. O sigui, consolidar-la com a llenguatge comunicatiu i acoblar-la amb la resta d’activitats culturals. Per això, la importància que la disciplina va tenir a la Sala Aixelá.

Primera oportunitat

La mostra de La Virreina repassa una selecció de 29 exposicions que es van celebrar a la Sala Aixelá entre el 1959 i el 1975, data final del local cultural però no de la botiga que va continuar fins al 1983. Hi són tots els noms importants d’aquell període: Ricard Terré, Ramon Masats, Xavier Miserachs, Oriol Maspons, Julio Ubiña, Ramon Dimas, Joan Colom, Cueta, Gabriel Cualladó, Paco Ontañón, Eugeni Forcano, Manel Esclusa, Toni Catany, Francesc Català-Roca... I alguns autors per descobrir, com Morgan, un jove i prometedor fotògraf amb una mort prematura i un arxiu desaparegut. Ergo, fotògrafs que ara són molt potents i reconeguts van tenir la seva primera oportunitat a la Sala Aixelá.

I la van tenir per la generositat cultural dels seus promotors: Aixelá i Casademont. Fins al 16 de febrer.