27 set 2020

Anar al contingut

UNA ARTÈRIA MALTRACTADA

Col·lapse al carrer d'Urgell

Les interminables obres de l'AVE castiguen les vendes d'una avinguda poc comercial

La singularitat de la via, i alhora problema, és l'alta capacitat per absorbir el trànsit

Natàlia Farré

Col·lapse al carrer d'Urgell

Ildefons Cerdà va dibuixar el carrer d’Urgell com una important artèria de l’Eixample. La seva singularitat, alhora que problema, és la seva longitud, situació i amplada. Tres característiques que la doten d’una gran capacitat per absorbir el trànsit. És més ample que els seus veïns: 30 metres, 10 més que la resta. I la seva ubicació al pla, que neix al Paral·lel (allà amb el nom de ronda de Sant Pau) i desemboca a l’avinguda de Sarrià, la converteixen en l’artèria perfecta per unir port i centre amb la part de ponent de la ciutat, és a dir, Sants, Les Corts i Sarrià. Una autopista urbana que sempre ha sigut això, un lloc de passada, i que mai ha aconseguit erigir-se com a centre comercial malgrat les seves amples voreres. Ni crear teixit de barri. El que dèiem, massa llarg, massa ample i massa trànsit. 

I ara menys que mai. Les obres tenen això, que tot i que necessàries, ho desbaraten tot. A l’altura de Provença, la via està potes enlaire. Sí, com abans ho van estar Entença, Enric Granados, Bruc, Padilla, Trinxant i Biscaia. I com ara ho estan també Independència i Nàpols. Són els serveis de tenir una línia d’alta velocitat. El túnel que uneix l’estació de Sants amb la Sagrera necessita sortides d’emergència. I en això estem. Les obres són faraòniques i llargues. I el problema està en què duren massa temps. Ningú diu que no calguin, però sí que molts clamen contra les formes. Veïns i comerciants, sobretot. També els ocasionals que creuen l’Eixample, un dels barris amb més densitat de trànsit, si no el que més.

Falta d’ajuts i empatia

Hi ha poc a dir sobre el trànsit, és cert que hi ha retencions, i més encara des de que la Gran Via està acampada (i tallada) al seu pas per la plaça d’Universitat i col·lapsa les vies transversals que travessen l’Eixample d’esquerra a dreta, però se suposa que el futur no passa pel transport privat, sinó pel públic. La queixa dels comerciants també té aires de futur, però negre. Les obres, que porten mesos allà, ja espanten els pocs clients d’Urgell, sense els quals no hi ha facturació ni subsistència. La cosa va per a llarg. Una longitud que s’estira a dia que passa. Als veïns els enerven el soroll i la brutícia, molèsties que saben que han d’aguantar, però no entenen la inseguretat que regna a la zona. Tots dos, comerciants i veïns, tenen l’ajuntament en el punt de mira. 

Obres del tren d’alta velocitat al carrer d’Urgell. /FERRAN NADEU

Això dels comerços és la música de sempre, l’efecte «espant» que una zona en obres exerceix sobre la clientela. Lamenten la falta d’ajuts i empatia del consistori i d’Adif, gestor de les infraestructures ferroviàries. L’empresa només preveu indemnitzacions si es reclamen (i tot i així no estan assegurades). «S’han de presentar a títol individual i aportant-hi tota la documentació pertinent. Analitzem cada petició de forma personal». Paraula d’Adif, que assegura no haver rebut cap sol·licitud d’afectació de la zona d’Urgell, tot i que han «realitzat nombroses reunions amb els veïns i s’ha informat de tot plegat». Ningú nega les trobades. Però sí que el rescabalament arribi. «Quan van obrir el pou d’Entença, al túnel de rentat d’aquesta via només es podia arribar contra direcció i ho van donar per bo», explica Sergio Moral, president de l’eix comercial Nou Eixample, que recorda que aquestes obres van suposar el tancament de 37 locals.

Sense facturació ni terrassa

De moment, la reforma d’Urgell ja suma dues baixes, un pàrquing i una casa de subministraments mèdics del carrer de Provença. No eren exactament a la zona zero de l’actuació, però és que l’efecte comercialment negatiu s’expandeix pels carrers limítrofs. Però el bar La Parada sí era a l’epicentre. La seva terrassa ha desaparegut, la seva facturació ha baixat un 70% i ja ha hagut d’acomiadar una persona, però si la cosa continua així pot ser que siguin més. Continuarà. Les obres, que s’havien d’acabar el 2020, s’han allargat fins al primer trimestre del 2021. 

El bar és just a la cantonada de Provença amb Urgell, al costat muntanya i Llobregat, la part més afectada. Els comerços, allà, conviuen amb una tanca de gairebé dos metres d’alçada situada a un metre i mig de l’accés als locals. No hi ha visibilitat i el pas és, com a mínim, estret. I, per acabar de rematar-ho, el mur s’allarga fins arribar gairebé a Rosselló, de manera que, com que no hi ha semàfors a prop, els vianants eviten la cantonada. Si no hi ha passejants, les vendes se’n ressenten. Ho sap el bar citat, el del costat, el fisioterapeuta, l’herboristeria, la perruqueria, el laboratori d’anàlisis clíniques i la farmàcia. Els més afectats. 

Tots demanen el mateix: ajuts municipals. I tots coincideixen que podrien arribar si es rebaixés o suprimís l’IBI durant el període d’afectació. Però el consistori no està per la feina. «Moltes reunions però poques solucions», clama Moral. I és que des de l’ajuntament es convoca regularment els veïns per explicar l’evolució de les obres però, quan reclamen compensacions, no apareixen. O les que apareixen «no són les adequades», asseguren. «Si cal, la Direcció de Comerç pot reforçar econòmicament el districte perquè pugui implementar el projecte dissenyat», afirmen des de l’ajuntament. Però és que el projecte dissenyat en qüestió surt del mateix consistori i té només dos cognoms: dinamització i il·luminació nadalenca. 

Vianants en risc permanent 

En aquest últim cas el municipi «assumeix la gestió i el cost de la instal·lació». Però com que en aquest tram d’Urgell no hi ha il·luminació nadalenca, no hi ha ajuda. La dinamització tampoc serveix: «¿Com volen dinamitzar un tram que està tapat amb tanques, fosc i té un pas complicat?», es pregunta Moral, tot i que la queixa és unànime entre tots els comerciants. Tot i que alguna cosa de llum sí que han aconseguit: un focus que posa una mica de claredat al tram. També, dos senyals de prohibit circular amb bicicleta per la vorera i un mirall que permet veure-hi angles cecs. Tot per la inseguretat, que és una altra de les conseqüències de les obres. D’inseguretat n’hi ha en forma de por a ser robat i de por a ser atropellat. 

Un restaurant, amb una tanca de seguretat de dos metres davant la porta per les obres de l’AVE. / FERRAN NADEU

En poc temps hi ha hagut uns quants assalts nocturns: l’herboristeria assegura haver-ne patit un; la mútua mèdica Atlántida, un altre i el forn Santagloria, dos més. L’altre tipus d’inseguretat és la que pateixen els vianants, permanentment en risc d’atropellament. Per la cantonada afectada, en el metro i mig de pas, hi circulen motos, patinets, bicicletes i vianants aterrits per la possibilitat de patir un impacte. La queixa va potenciar la presència de la Guàrdia Urbana. Però «la patrulla no hi és permanentment», afirma Adela García, la propietària de la farmàcia. 

El que sí hi ha sempre és trànsit, tot i que quan Cerdà va dibuixar el carrer d’Urgell el concepte de trànsit no existia.

Sense heroi i sense passat

El carrer d’Urgell no té un llinatge senyorial, ni tan sols un passat anterior al Pla Cerdà. No va ser la preferida de la burgesia per instal·lar-se un cop enderrocades les muralles, ni la seva ubicació va seguir el traçat d’un antic camí, riera o similar. La via és allà perquè Ildefons Cerdà tenia motius: és tangencial al casc antic, com el passeig de Sant Joan ho és per l’altra banda. Ni tan sols té el nom d’un heroi. Llueix el d’un perdedor: Jaume II d’Urgell, anomenat també el Dissortat, ja que es va postular al tron de la Corona d’Aragó després de la mort de Martí l’Humà però va ser desbancat per Ferran d’Antequera i va acabar els seus dies a la presó. 
Cerdà va dibuixar la via de forma molt democràtica, com la resta dels carrers, amb una secció meitat per als carruatges i meitat per als vianants. Això significa dues voreres de cinc metres i una calçada de 10 per a les vies normals (20 metres d’amplada), i set i mig per als passejants i 15 de carretera al carrer d’Urgell, de les úniques amb una secció de 30 metres al costat de la rambla de Catalunya i Aragó. Les altres excepcions quant a l’amplada són la Meridiana, el Paral·lel, la Diagonal i la Gran Via. El passeig de Gràcia és una altra història, perquè ja existia en forma de jardins quan Cerdà va quadricular el pla de Barcelona i el va incloure. I Balmes té un parell de metres extra perquè per sota hi circula el tren. 
Així les coses, el que té el carrer d’Urgell és molt espai per al pas dels vehicles i un enllaç perfecte entre el centre, el port i els barris de Sants, les Corts i Sarrià, per això és una artèria principal per al trànsit rodat. Però tampoc s’ha de menysprear, ja que també té els seus encants. Les dues principals edificacions, el mercat de Sant Antoni i l’Escola Industrial, obren i tanquen el carrer. A més, té els semàfors degans de Barcelona i el que es considera, amb permís d’altres que opten al títol, el primer edifici de l’Eixample: la casa Tarragó, canviada a La Carboneria quan va ser ‘okupada’, del 2008 al 2014. 

Arquitectura de ferro 

El mercat presumeix de ser el primer aixecat extramurs de Barcelona i un dels més grans. A més que conserva en els seus fonaments part del baluard de Sant Antoni i en la seva superfície l’arquitectura de ferro tan en voga en el XIX. I la seva autoria, curiosament, és d’un dels que competia amb Cerdà per dibuixar l’Eixample: Antoni Rovira i Trias.  De Rafael Guastavino va ser el nucli original de l’Escola Industrial, que va ser una fàbrica de filatures de cotó –Can Batlló– abans que universitat. A destacar la xemeneia octogonal de 61 metres feta de maó que encara conserva. 
I poca cosa a dir dels dos semàfors més antics de Barcelona situats en la intersecció amb el carrer de Londres, un, i amb Buenos Aires, l’altre. Instal·lats als anys 50, se situen en ple encreuament viari, en lloc de les cantonades, i a més d’un aire de postguerra estan sobre d’una columna i els corona un fanal. Singularitats del carrer d’Urgell.