La Tancada té un pla per quedar-se

Estan asseguts en rotllana. En cadires de plàstic d’origen divers. Com a les habituals assemblees des de les quals (auto)gestionen l’espai des de fa un any i mig, quan van ocupar la llavors abandonada antiga seu de l’Escola Massana per visibilitzar la crueltat amb què Europa, Espanya i Barcelona reben els immigrants. Ells. És dimarts, és mig matí i són bastants, però no els 30 que viuen aquí. «N’hi ha alguns que estan estudiant», els excusen els seus companys. No menteixen. Un dels eixos de La Tancada –com anomenen aquest particular espai– és orientar en les possibilitats de formació les persones que el sistema ha anat deixant al marge. Ells. Tot i que ho sembli, això d’avui no és cap assemblea, però sí una cita important. Presenten el seu projecte de futur, en el qual han abocat les esperances que els queden. Volen demostrar que és possible consolidar una iniciativa com la seva: el primer «centre cultural dotacional autogestionat de Barcelona», com el defineixen els arquitectes Joan Barba i Laura Pulgini.

El treball senzill firmat per aquesta parella d’urbanistes que han volgut donar un cop de mà al col·lectiu dibuixa sobre plànol –de forma professional, des del seu despatx d’arquitectes– el que ja és una realitat, afegint-hi únicament petites millores (imprescindibles), com l’adaptació de la infraestructura sanitària (amb la incorporació factible de lavabos i dutxes i l’actualització de la cuina). «La Tancada ja és un centre cultural. Allotja cultura i cultures. Aquí es fa tot des de baix, amb una altra mirada, fora de l’oficialitat; es genera un altre relat, a més d’oferir empara temporal a qui no té cap alternativa. Les dues activitats són compatibles. La Tancada ho demostra diàriament», explica Esteban Yanischevsky, septuagenari activista que es dedica en cos i ànima a cuidar, escoltar i provar d’entendre les persones que fan vida aquí.

Al juny van rebre la visita de dos representants dels serveis jurídics de l’ajuntament amb una carta en la qual els notificaven l’inici del procediment administratiu per desallotjar-los i els donaven 10 dies per abandonar el local, de propietat municipal. Fonts del consistori apuntaven llavors que hi havia obres pendents a la finca que van quedar parades per l’ocupació, l’abril del 2018, i que s’havien de fer i assenyalaven l’Estat. «Els serveis municipals han estat en contacte amb les persones que dormen a la Tancada per detectar possibles casos d’alta vulnerabilitat, en el reallotjament dels quals s’està treballant. En el moment de les prospeccions la majoria eren demandants d’asil que estan pendents de ser allotjats per l’Estat», afirmaven. És cert. Molts dels seus habitants estan en aquesta situació. No tots. També hi ha ex menors tutelats que als 18 ho van perdre tot. També ho és que en un primer moment La Tancada només era una acció simbòlica, per posar sobre la taula unes demandes concretes, com facilitats per al reagrupament de les famílies, el tancament dels CIE o el final de les deportacions. És a dir, per marcar l’agenda, però que amb el temps i davant l’infern del mercat immobiliari, s’ha acabat convertint també, en una llar. Una llar de passada, on trobar refugi fins que les situacions personals de cada un vagin millorant.

Des d’aquella visita amenaçadora, i després d’un estiu de mobilitzacions en què van deixar clar que no pensaven anar-se’n, han mantingut tres reunions informals amb l’ajuntament. A l’última els van entregar la proposta. Una proposta segons la qual es podria consolidar el projecte de La Tancada amb una intervenció –i inversió– petites, però amb molta voluntat política. L’edifici està qualificat com a equipament cultural, una cosa que, segons insisteixen els seus impulsors, «ja és». «A més de programar pel·lícules, concerts i teatre, hem creat un grup de teatre i volem fer un curtmetratge», explica des de la rotllana el Mohamed, un rifeny a qui tots anomenen Moha 2 perquè ja hi havia un Moha 1, i ara un Moha 3. El tercer és un dels dos nois extutelats que hi ha asseguts en el cercle, un jove de «18 anys i mig», com es presenta. Aquest mig marca un abans i un després en les seves vides que fa que ho tinguin molt present i no ho oblidin.

Centre sociocultural i alberg autogestionat

Notícies relacionades

Històries de la cara B de la Ciutat Refugi

Colau legitima la tancada d'immigrants a l'Escola Massana

Seria una mena de centre social amb un alberg autogestionat [per això el «dotacional» del títol], més flexible que els albergs municipals, en els quals s’ofereix un tractament integral. «Una família», resumeix David Orozco, que va haver d’abandonar Colòmbia després de ser amenaçat per l’organització narcoparamilitar Águilas Negras. A l’espera de tramitar l’asil ha trobat refugi al costat de la seva dona, Silvia Sánchez, a la vella Massana, des d’on també milita en la solidaritat: «És urgent canviar la mirada cap als xavals marroquins». El procediment d’entrada al sistema de protecció s’allarga ara fins als sis mesos, però el David i la Silvia no parlen d’ells, sinó del col·lectiu. «Busquem treballar per acabar amb l’estigma. Aquí, de costat, donant-nos calor. Aquest espai demostra que la convivència és possible. La camaraderia que es respira, sent tan diferents. Ho fem tot entre tots», descriu un emocionat David.  

La Lilian és una altra d’ells. Somrient malgrat tot, aquesta nigeriana parla a poc a poc i fluixet de gospel, la seva passió. La música –canta com els àngels– i el ball, que aquí pot practicar tant com vulgui, li donen vida. Va passar per diversos albergs, «però no em sentia jo; aquí sí que noto que puc ser jo», explica. Té també nous projectes per desenvolupar a La Tancada si n’asseguren –l’ajuntament afirma que ho està estudiant– el futur: ampliar el grup de recolzament mutu entre dones migrants –impulsat per l’Espai de l’Immigrant– i un taller de costura. Malgrat que els homes són més, hi ha una habitació d’homes i una altra de dones, en la qual viu la Lilian i la Khadija, una jove marroquí que va fugir de l’hostilitat dels camps de maduixa de Huelva buscant una vida millor a Barcelona. Per això continua lluitant. De moment, fins que els donin una resposta, el consistori s’ha compromès a no desallotjar-los.