Històries de la cara B de la Ciutat Refugi

A la taula, llarga, diversos brics de llet, fruita tallada, pa i el te més dolç del món, el més semblant a casa. Al voltant, cadires per a tothom, totes diferents, d’orígens diversos, com les persones que hi seuen. A la Tancada Migrant Massana, com van anomenar l’espai després de l’okupació, l’abril de l’any passat, hi conviuen 35 persones amb un denominador comú, no tenir papers ni diners (probablement si disposessin de diners, els papers serien molt més senzills). Venen del Marroc, el Senegal, Guinea, l’Iraq, Nigèria, Palestina o el Camerun. Refugiades sense refugi. “La Tancada és un mosaic de resistència. Una oportunitat de demostrar que es pot conviure en la diferència”, descriu abans de començar l’esmorzar un dels membres d’això que aquí tots senten com una família, de la qual no volen separar-se, una altra vegada. L’objectiu de la trobada és organitzar la resistència. L’Ajuntament de Barcelona, propietari del vell palau a la cèntrica plaça de la Gardunya que acollia l’escola d’arts, ha iniciat el procés per desallotjar-los.

Souad serveix el té. La jove va sortir del Marroc fa 15 mesos, sola.  Quan va arribar a Andalusia, va començar a treballar com a temporera a Huelva, recollint maduixes. La duresa de les condicions laborals i de vida –obligades a dormir en el lloc de treball– va fer que marxés després d’un mes i viatgés fins a Barcelona buscant una vida millor, motiu pel qual havia sortit del seu país. Des de llavors, aquesta dona de 33 anys és una de les vuit que formen part de La Tancada; com Hafida, de 39, també marroquina i que també coneix el sabor més amarg de la maduixa. O Fátima, de 32, que va deixar al Marroc, amb la seva mare, el seu fill de nou anys, a qui vol portar a Barcelona quan aprengui espanyol, tingui papers, feina i casa. En la llengua ja està treballant. De moment, Lofti, jove extutelat activista pels drets dels immigrants, els fa de traductor. Les tres van a classes de castellà tant a entitats socials del barri com a la mateixa Massana, de forma més informal, tot i que efectiva.

Un dels aspectes que més es treballa en aquest espai que han resignificat, que va néixer com un lloc des del qual lluitar contra la llei d’estrangeria, són les atencions cap als seus habitants. Per alguna cosa són una família. Activistes pels drets humans els acompanyen a empadronar-se, a gestionar l’accés a la sanitat i a les fundacions properes –això és el Raval i aquí si hi ha alguna cosa és xarxa– on formar-se.  

Segon desallotjament municipal

L’espai s’organitza de forma assembleària, amb torns per a les feines de casa i les dutxes. A més de les vuit dones, hi conviuen sis joves (la majoria extutelats, entre 18 i 20 anys) i diversos homes adults com el Mohamed, d’origen berber, que va arribar a Espanya sota un camió. En el seu cas no fugia de la gana –al Marroc era universitari–, perseguia el seu somni europeu. La seva primera llar a Barcelona van ser les barraques de Glòries, “un descampat on vivia molta gent, però que ja no hi és, el va desallotjar l’ajuntament”, recorda de forma merament descriptiva, sense rancor. “Ara aquí resistirem. Que no ens facin fora, la majoria de persones que viu aquí no té on anar”, explica el jove, que està estudiant castellà i informàtica a Càritas i el pròxim objectiu del qual és aprendre català.

Sobre un dels llits de l’habitació dels homes, a la planta baixa de la vella escola, el més semblant a un alberg, una làmina amb un Home de Vitruvi. Reclinat sobre aquesta, el Nabil mira a la pantalla esquerdada del seu mòbil un vídeo de la seva experiència migratòria. Una barqueta plena de dones, homes i nens resant perquè Al·là els protegís durant el viatge, en una barca construïda amb les seves pròpies mans i pagada de forma comunitària entre tots els passatgers. 

Aquesta vegada la pregària va funcionar i van arribar, fa menys de dos mesos. El Nabil va ser un dels últims en arribar a La Tancada, on cada dia arriben entre tres i quatre persones buscant refugi, segons explica el veterà activista de Ciutat Vella Esteban, el ‘iaio’ d’aquesta combativa família. “Fa temps que no acollim ningú més. Som 35 i és el màxim perquè l’espai sigui habitable i sostenible, però les necessitats a fora són moltes”, assenyala l’home que el 25 de juny va rebre la comitiva de serveis jurídics del consistori que va anar a notificar-los l’inici del procediment administratiu per desallotjar-los. Els plans municipals per a l’edifici són convertir-lo en un equipament cultural. “Ens donaven 10 dies per anar-nos-en de forma voluntària”, recorda l’Esteban, que no va arribar a agafar la carta, però que sí que la va llegir.

Malgrat que tenen clar que no se n’aniran, els habitants de la Tancada temen un desallotjament en ple mes d’agost, el pitjor moment per oferir resistència. Els activistes dels moviments socials de la ciutat també necessiten vacances, una cosa que els comuns, procedents en la seva gran majoria d’aquest món, saben bé. 

Després d’esmorzar i de vestir la casa de pancartes per informar de la situació els visitants, una empoderadora foto de família davant l’edifici que mostra als passejants, la majoria turistes, pancartes, amb missatges clars, acompanyades de càntics que van del “No al desallotjament” al “¿De què Valls?”, en al·lusió a la gestió de la immigració feta per l’ex primer ministre francès, els vots del qual van servir a Ada Colau per revalidar l’alcaldia després de la derrota electoral davant Ernest Maragall. Malgrat la gravetat de la situació, a la plaça de la Gardunya es respira germandat i esperança. Tots coincideixen en alguna cosa més: haver viscut situacions molt pitjors.

Demandants d’asil

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Fonts municipals defensen que el desallotjament s’ha de fer perquè “hi ha obres pendents a l’edifici que van quedar parades per l’okupació”. “Durant tots aquests mesos hem estat en contacte amb les persones que pernocten a La Tancada per detectar possibles casos d’alta vulnerabilitat (menors, persones malaltes, dependents...); en el moment de les prospeccions la majoria de persones eren demandants d’asil que estaven pendents de ser allotjades per l’Estat”, prossegueixen les mateixes fonts, que destaquen que “han donat resposta a les demandes de la Tancada que eren competència municipal, que són bàsicament l’agilitació de l’empadronament a les persones en situació de vulnerabilitat (sense domicili fix)”.

L’activitat a l’espai segueix malgrat tot. No poden fer res més. Aquest dissabte a dos quarts de nou projecten el curt ‘Unburied’. “Nosaltres ja hem convertit aquest espai en un equipament cultural”, conclouen.