10 d’ag 2020

Anar al contingut

LLUITA PER UNA VIVENDA DIGNA

Manuela, mite d'Escudellers: «Si em treuen del barri, em maten»

El Gòtic s'organitza per parar el quart intent de desnonament d'aquesta veïna, el primer amb data oberta

La dona, de 71 anys, una institució al lloc, demana temps fins que li donin el pis que té concedit

Helena López

Manuela, mite d'Escudellers: «Si em treuen del barri, em maten»

ANGEL GARCIA

És una institució al barri i ho sap. «Soc un mite en aquest carrer, nena, un mite», es presenta, tota orgullosaasseguda en la seva inseparable cadira plegable de color negre. Aquesta mena de petita revetlla que els veïns han organitzat a la seva porta per evitar el seu desnonament és només una mostra de l’afecte que tenen a aquesta dona que s’ha passat mitja vida, literalment, en aquests carrers. Amb 71 anys, Manuela recorre diàriament, sobre un bastó, els pocs metres que separen casa seva, el 5 del fosc carrer d’Obradors, i la cantonada amb la transitada Escudellers. És allà on sol plantar la cadira i veure passar les hores, advertint els turistes incauts que no es cansen de fer-li fotografies és, sens dubte, el més autèntic del Gòtic– que es posin la motxilla davant. Saludant als habituals del lloc, que al veure aquest dilluns la pancarta de «La Manuela es queda» de banda a banda del carrer s’interessen per la seva situació i li mostren suport. «¿Veus? –apunta després de la tercera mostra de solidaritat en un quart d’hora. Tothom m’estima». I té raó. 

– Quan vingui la policia, avisi. Vindrem.

El problema és que no saben quan serà. Aquest és el quart i més cruel intent de desnonament per a Manuela. El primer amb data oberta.  Entre l’1 i el 15 d’octubre, setmanes en què els veïns han organitzat activitats tots els dies per no deixar-la sola. 

Manuela, mirant a la càmera, durant el seu primer dia de resistència.  / àngel garcía

Quan va arribar a Resistim al Gòtic, assemblea des de la qual han organitzat la resistència, Manuela portava set anys sense anar al metge. «Em feia por», diu. Tampoc havia anat a demanar ajuda als serveis socials.  No va accedir a fer-ho fins fa un any, en una situació ja molt crítica. Viu en un infrahabitatge sense aigua ni lavabo amb la seva parella i dos dels seus fills, ara a la presó.

Manuela se’n vol anar, només necessita una mica de temps. El que tardin a entregar-li un pis de la Taula d’Emergència que ja té aprovat (és una de les 600 famílies en llista d’espera). Només necessita que sigui al barri. «Si em treuen d’aquí, em maten».

Van desnonar la seva filla d’un altre pis a la mateixa finca i la van reallotjar a Ciutat Meridiana.  

«El paleta que ens van enviar per extorsionar-nos i que ens n’anéssim ens va destrossar el pis. Vam posar una denúncia als Mossos però la van arxivar i no va passar res més. Si jo destrosso un pis a algú em fiquen a la presó», denúncia Encarni, asseguda al costat de la seva mare, que explica que li van oferir dos mil euros perquè marxés. «Com que no vaig acceptar –continua–, va passar el que va passar». Això va ser al 2016, però no van marxar. «No sabien amb qui estaven parlant. Nosaltres estem acostumades al dolent», assenyala la dona.

Manuela, d’esquena, avança a pas lent amb el bastó, aquest dilluns. / ÀNGEL GARCÍA

«Acostumades al dolent»

«Porto des d’aleshores sense pagar, és clar. ¿Com he de pagar si he de fer les necessitats al carrer?», es pregunta aquesta dona, que durant la seva vida ha hagut de fer de tot, «menys traficar i robar», –puntualitza– per criar els seus set fills. «El director del Collaso i Gil [escola del Raval on va portar els fills] sempre em deia que els meus nens no tenien luxes, però sempre anaven nets de dalt a baix. Els rentava fins i tot els cordons de les vambes. Cada nit, abans de sortir a treballar, els deixava la roba preparada».

Mentre Manuela parla acompanyada pels veïns, surt de la porteria de davant, molt a prop –el carrer és estret– una parella de turistes d’un dels pisos llogats per dies i miren de reüll l’escena d’aquesta altra Barcelona que no surt a les guies.