Anar al contingut

LA CITA MÉS POPULAR

La Gàl·lia de Gràcia

El barri és com l'irreductible llogarret d'Astèrix, resisteix invasions i persisteix en l'essència veïnal de la festa major

Quatre medallistes paralímpiques obren la celebració amb un pregó que advoca per la inclusió i l'esforç col·lectiu

Natàlia Farré

La Gàl·lia de Gràcia

ELISENDA PONS

Inclusiva, sostenible i feminista. La festa major. De Gràcia, per descomptat. Així es presenta la celebració i així es reivindica. Paraules i fets. Per a mostra, un botó. O més ben dit, un pregó. El d’aquest any, en mà de quatre dones, i totes quatre (Cristina Pandis, Noèlia Bautista, Xènia Galtés i Paola Manjón), amb discapacitat intel·lectual i medallistes dels jocs olímpics. Al crit de “You can, tú puedes, tu pots”, van reivindicar ahir des de la plaça de la Vila les seves gestes i les seves “moltes capacitats per sobre de la discapacitat”, a més de donar pas a l’inici d’una setmana de celebracions que s’estima “inclusiva, ¡que respecti a tothom!”. I una setmana que es reivindica i es necessita com a veïnal: “En la qual moltes persones s’esforcen durant molt de temps donant el 100% perquè després la resta puguem disfrutar de la festa i d’uns carrers increïbles”. Paraules de pregó.

Així que la festa major de Gràcia serà, aquest any, inclusiva, sostenible i feminista. I era, és i es pretén que continuï sent veïnal. Sí, veïnal. La celebració la construeixen (literalment, allà hi ha els decorats dels carrers) i l’autoorganitzen els veïns. Uns veïns que, com el famós i irreductible llogarret gal d’Astérix, resisteixen l’invasor. I aquí, els invasors  no són els legionaris romans acampats a Babaorum, Aquarium, Laudanum i Petibonum, sinó que tenen condició de turisme, gentrificació i especulació, les principals plagues que fuetegen el barri i la ciutat.

Però si bé el 1854 i el 1885 l’epidèmia del còlera va poder amb la celebració, a ple segle XXI els veïns resisteixen, i la festa major, també. “No hem de deixar que es perdi. Es creen grans vincles veïnals i d’amistat. És molt bonic”. Qui fa l’afirmació, Susanna Font, sap del que parla. Comptava 13 anys quan el seu pare li va dir: “Aquest any hi haurà festa major”.

Sense tramvia i amb garlandes 

Això significava que anaven a decorar, després d’anys de no fer-ho, el seu carrer, que no és cap altre que Verdi. La primera via a recuperar la tradició el 1978. Però cal ser justos: Verdi va rescatar les garlandes després de la dictadura i va ser el carrer que va plantar la llavor del ressorgiment, però dues altres vies, Progrés i Puigmartí, tenen l’honor d’haver sigut dos irreductibles llogarrets gals dins de la irreductible Gràcia. El 1939, després de la guerra civil, i fins a la data, totes dues s’han ornamentat ininterrompudament desafiant als malastrucs que donaven per perduda la festa a mitjans dels 70.

Des d’aleshores s’hi han anat sumant trams i veïns, la majoria per tornar al que llavors havia sigut –un carrer decorat– i algun, per ser el que mai l’havien deixat ser –un carrer decorat. Entre aquests últims, el carrer de Providència. Per allà hi passava el tramvia, el 39, així que impossible tallar la via per engalanar-la. Però va arribar l’autobús i amb ell l’eufòria al bar de Manolita Domínguez. Els comerciants del carrer passaven tots per allà i entre cafè i tallat els va agafar per somiar fer el que mai havien fet: “festa major”, que en l’argot del barri és decorar el carrer. Sense garlandes, hi pot haver festa però no és més gran. Van aconseguir que l’autobús desviés el seu recorregut (amb el tramvia era impossible) durant les celebracions, i des de fa 30 anys construeixen els sostres més treballats del barri: “Ens ajuda la gent gran i fer estructures petites facilita les coses, també el fet de poder guardar-les”, explica Manolita, que somia poder fer decorats més impactants: “En els últims anys s’hi ha sumat gent jove amb ganes de fer coses”.

Nit de motivació i nit de llàgrimes

Però també hi ha hagut crisi, a Providència van estar un parell d’anys parats per falta de personal. I és que la festa se celebra durant una setmana però es viu tot l’any. I allà hi viu un dels problemes en els quals posar resistència és bàsic per sobreviure. “No és només el projecte de decorat, sinó també mantenir el local viu i recursos”, afirma Susanna Font. Per això durant l’any s’hi fan dinars veïnals, loteries i altres activitats. “Sobreviure costa molt, els lloguers pugen i la subvenció municipal és sempre la mateixa”. 

Això no va fer enrere els veïns de la Travessia de Sant Antoni, van decidir entrar a la festa major “una nit de motivació”. Georgina Samsó i Nàdia Bestregui, molt joves totes dues, van llogar un pis en aquest carrer en el qual prèviament havien viscut uns bombers. No decoraven la via però sí que feien cada any una paella al carrer per als seus amics. Georgina i Nàdia van decidir seguir amb l’exemple però van substituir els col·legues per veïns. Va ser un èxit i d’allà en va sortir el triple mortal. Van debutar el 2014 amb premi, el tercer, i plor d’emoció inclòs. Ja porten sis edicions i sumant.

Objectiu comú: mantenir la tradició

A Gràcia, cada carrer és una història i un món, i també una rivalitat. Hi ha competència, tots els veïns volen guanyar, però la pugna és sana. Una no-agressivitat que evidencien al carrer de Verdi: “Pocs saben que cada dia, quan acaba la festa, de matinada, ens apleguem els veïns de diferents carrers per prendre la fresca i parlar de la jornada. Tots tenim el mateix objectiu: mantenir viva la tradició”. Doncs això, la vida de barri resisteix en la irreductible Gràcia. Ahir hi va haver pregó; dissabte hi haurà premi. 

Temes: Festes