Funeral a Barcelona

L'última lliçó de Carlos Pérez de Rozas

Centenars de col·legues, amics i familiars acomiaden el periodista i professor al tanatori de les Corts

zentauroepp49424956 barcelona  12 08 2019  sociedad   antonio franco  ex directo190812193101

zentauroepp49424956 barcelona 12 08 2019 sociedad antonio franco ex directo190812193101 / JORDI COTRINA

4
Es llegeix en minuts
Toni Sust

Carlos Pérez de Rozas entra a classe. Diana de Gal·les va morir un parell de mesos enrere i ell mostra als seus alumnes la portada que va fer ‘The Sun’ l’endemà: "Tota la vida mortificant i perseguint Diana de Gal·les i quan es mor li fan un homenatge terrible. ‘The Sun’, que sempre treu el nom en vermell, ¡aquell dia surt en negre! ¡En negre!”. És una de les primeres classes del curs 1997-1998 a la Universitat Pompeu Fabra. Pérez de Rozas ensenya Tècniques de Periodisme Imprès, matèria que d’entrada interessa pocs estudiants: que si la foto va o no entre el titular i el text. Fins que van conèixer el professor. Per a ell res és poca cosa: tot és “¡gran, fantàstic, colossal!”. De vegades, fa saltirons d’emoció mentre parla.

Aquest dilluns, 22 anys després, el tanatori de les Corts acull el funeral de Pérez de Rozas. Centenars de col·legues de professió, amics, o les dues coses, i familiars han acudit a acomiadar-lo. Alguns prenen la paraula: Toni Vall, Juan Antonio Giner, Daniel Fernández, Concita de Gregorio. Va morir de manera inesperada, als 71 anys“Els que ho tenen fotut són els seus amics. Ell era cocaïna. Ara els donaran una aspirina i la gent no entendrà res”,proclama el seu germà Emilio, en un discurs en el qual explica que la gent confonia Carlos amb ell i que Carlos mai els treia de l’error, però després l’advertia perquè no fiqués la pota si els trobava també. També renuncia a contemplar substituir el seu germà en el lideratge familiar i cedeix el testimoni a les dones: “Ara això serà un matriarcat”.

Reinhard Gade, Walter Bernard

De nou el 1997, dues persones centren les lliçons de Pérez Rozas: Reinhard Gade, “l’alemany”, i el seu disseny d’‘El País’, i Walter Bernard, “l’americà”,responsable del redisseny de 'La Vanguardia', en el qual va participar el mateix professor, però ell ho recorda poc, com no esmenta el seu paper com a creador del disseny d’EL PERIÓDICO. No es posa una sola medalla. Defensa que Gade i Bernard van marcar el sector: “I ho mantindré quan estigui fent classes a l’infern”, crida.

No es deixa un detall. Explica, sobre els dubtes que li va suscitar la decisió de l’alemany que els títols dels articles d’opinió d’‘El País’ es publiquessin en cursiva: “Ens estàvem banyant i li vaig dir: ‘Escolta, Reinhard, no veig clar l’ús de la cursiva’. Gade va respondre: ‘T’ho explicaré sopant’. I sopant em va dir que la cursiva és lletra de sentimentalisme, la lletra amb què escrivim a les nostres nòvies”.

Antonio Franco, el Gavà i el Rubí

En el funeral, Antonio Franco pren la paraulaXavier Vidal Folch, que actua com a conductor de l’acte, el presenta com l’amic entre amics. I Franco, entre moltes altres coses, adverteix que Pérez de Rozas portava clavat “un punyal” per la mort prematura de la seva mare i d’alguns germans.

Rememora les “cornades” que va rebre en alguns diaris i recorda que l’acompanyava a veure l’Elx, l’equip de l’exdirector d’EL PERIÓDICO, a camps com el del Gavà o el Rubí: “Començava a parlar amb els veïns del seient i acabava fent-se el seu amic i aplaudint els gols del Gavà o el Rubí. I al cotxe jo li deia: ‘Cabró’. I ell responia: ‘Mai pujaran de categoria. Em necessitaven més ells que tu’”. “Ens n’estem anant i ell ha donat una lliçó de dignitat”, conclou Franco sobre una generació de periodistes.

A la dreta, Emilio Pérez de Rozas, aquest dilluns a l’exterior del tanatori. / JORDI COTRINA

El color i el blanc i negre

De nou a classe, de nou el 1997, Pérez de Rozas recorda les reticències que va trobar per publicar una foto en color en una portada. I cita aquell fotògraf que li va dir amb severitat: “És que jo quan miro a través de la càmera miro en blanc i negre”. “¡Però què coi has de mirar en blanc i negre!”, crida després d’una pausa dramàtica. Per fi, explica, va aconseguir que sortís en portada una foto en color d’un quadro de Vermeer i després d’un de Van Gogh.

Notícies relacionades

I quan el color ja era costum i es va produir una matança en una escola escocesa, a Dunblane, Pérez de Rozas proposa per a la portada una foto de la mestra i els alumnes, que és en blanc i negre: “I els que tant s’havien queixat quan vaig proposar el color ara deien: ‘¡Quina pena que no sigui en color! ¡Quina pena!’”. I remata: “L’altre dia, a Salamanca, una dona em va dir: ‘¿Estàs segur de l’ús del color? És que a mi m’agrada tant Sebastián Salgado’. ¿Però quin Sebastián Salgado? ¡Si Sebastián Salgado ja no pot ni agafar la càmera!”.

L’últim dia, tots els alumnes aplaudeixen dempeus. Pérez de Rozas replica amb una mica d’emoció: “Jo continuaria venint la setmana que ve”. I nosaltres també.