Anar al contingut

barcelonejant

L'empremta soviètica a Barcelona

Un palauet del Tibidabo, antic consolat de l'URSS, conserva intacte el búnquer construït durant la guerra

Olga Merino

Al cap de 20 anys –fa 20 anys o més de tot això–, aquest diari ha pogut revisitar el búnquer soviètic de la ciutat, després d’haver-lo explorat a finals del 2002, el mateix any de l’entrada en vigor de l’euro i l’enfonsament del petrolier ‘Prestige’ amb els espantosos “hilillos de plastilina”. Doncs bé, tot i que ha passat molt temps, els propietaris de l’immoble encara conserven intacta, en perfecte estat de revista, la relíquia històrica. S’ha de reconèixer.

Aquest refugi antiaeri es troba en el número 17 de l’avinguda del Tibidabo, al soterrani d’una esplèndida mansió senyorial, dissenyada per l’arquitecte Luis Sagnier Villavechia el 1915 com a residència del doctor Salvador Andreu, el de les cèlebres pastilles per a la tos i un dels artífexs de la urbanització de la muntanya. Amb l’esclat de la guerra civil, la Generalitat republicana es va confiscar del xalet després que els hereus de la dinastia farmacèutica fugissin. El servei es va quedar a la casa.

Al capdavant d’aquesta legació hi va haver un heroi de la presa del Palau de Inverno que Stalin va purgar per trotskista.

De seguida, la torre modernista es va convertir en el consolat de la Unió Soviètica a Barcelona, una legació amb rang d’ambaixada, i es pot dir que els llogaters del país dels soviets van mantenir amb summa cura els mobles, la biblioteca i els objectes d’art que els Andreu havien deixat enrere. Fins a l’estiu de 1933, dos anys després de la proclamació de la República, Espanya no va establir relacions diplomàtiques amb el Moscou comunista.

Inexpugnable

El búnquer es va excavar a causa de la fustigació dels avions italians procedents de Mallorca durant la contesa, i a diferència de la resta de refugis construïts a la ciutat, el de l’avinguda del Tibidabo es va dissenyar perquè els diplomàtics i el personal del consolat poguessin continuar treballant durant els bombardejos, fins a dues setmanes sota terra, com els talps. La instal·lació, de 50 metres quadrats, amb murs de formigó armat de 40 centímetres d’espessor, disposa d’un generador autònom d’electricitat, diversos despatxos, dormitoris, latrina i farmaciola. Una pesada porta de ferro colat, només manipulable des de l’interior, custodia l’entrada a la masmorra, i una de semblant permet sortir al jardí que envolta la torre. Un fortí inexpugnable.

Al foraster li sorprèn la frescor del subsol i la solidesa del recinte, on sembla que el temps s’hagi aturat en una càpsula d’atmosfera inquietant. Encara es conserven tant la placa policromada que penjava a la façana (“Consolat General de la Unió Soviètica a Barcelona”, escrit en francès i en rus) com una bandera emmarcada ja sense rastre del vermell revolució: els anys transcorreguts n’han destenyit el color fins a un beix asèptic; com en la vida mateixa, els ardors ideològics es descafeïnen.

A la dreta, la descolorida bandera soviètica, amb falç i martell malament brodats / ricard cugat

Però vet aquí que, observant la bandera, salta a la vista un detall que havia passat desapercebut en la primera visita: la falç i el martell, ‘serp’ i ‘molot’ en idioma rus, símbols de la pagesia i el proletariat industrial, estan brodats al revés; és a dir, si el tall de la dalla hauria d’apuntar cap a occident en un estendard ortodox, el del Tibidabo assenyala cap a orient. O sigui, una espifiada de la mida del Kremlin. Pobres costureres, ¿es devien guanyar algun clatellot per aquesta badada?

La bandera original amaga una espifiada monumental de les costureres: la falç no apunta a occident

Sens dubte, qui no va sortir ben parat de l’aventura soviètica a la ciutat va ser el cònsol Vladímir Antónov-Ovséyenko, heroi de l’URSS perquè havia dirigit la presa del Palau d’Hivern (avui és la seu del museu Hermitage) a Petrograd. Durant la seva estada barcelonina, el diplomàtic va arribar a aprendre català i, com testifiquen les fotos de l’època, va posar a la dreta de Companys en el moment de la proclamació d’Estat Català, el 6 d’octubre de 1934. Però, ai, el camarada Stalin mai li va perdonar la seva filiació trotskista, així que, un bon dia, el va fer cridar perquè anés a Moscou i el va fer desaparèixer (afusellat) en la gran purga de 1937. També els agents que van detenir Andreu Nin a la Rambla per trotskista van pernoctar al palauet del Tibidabo.

Parets, en fi, que vessen història les de la mansió del doctor Andreu, la família del qual va tornar quan es va acabar la guerra. L’edifici va ser adquirit el 1988 per la Societat Anònima de Teixits (SATI), i des de 1996 és la seu de Mútua Universal. El refugi antiaeri és accessible al públic si es concerta prèviament la visita.