¿En què consisteix la feina d’un ‘host’ en un festival de música? «Un artista ens va demanar cadells per relaxar-se»

El ‘host’ (amfitrió en anglès) és la persona que el festival posa a disposició d’un artista perquè atengui les seves necessitats i satisfaci els seus requeriments (sempre que no superin els límits del que es considera raonable). «És com el majordom de l’artista durant el temps que dura la seva estada en el festival», apunta Harris, tot i que, conscient del matís despectiu que sovint té en català la paraula ‘majordom’, de seguida puntualitza: «Ho dic en el sentit d’intentar fer que tot flueixi i que la vida de l’artista sigui com més còmoda millor, d’una manera professional i discreta». A la pràctica, això es tradueix a assegurar que les necessitats de transport queden cobertes i que al camerino l’artista troba tot allò que ell (o el mànager, en nom seu) ha demanat per endavant. «Àpats, begudes, ‘snacks’, algun tipus especial de mel... Pot ser qualsevol cosa –explica Harris–. Per sort, tenim un equip de càtering que és una meravella. Jo els passo la llista i ells són capaços de trobar coses de les quals jo igual no he sentit parlar en la meva vida. I després també tovalloles, flors, globus... El que sigui».

Caps de cartell

No tots els artistes que participen en un festival com el Primavera Sound disposen d’un ‘host’ personal, és clar. En general, aquest és un privilegi reservat als caps de cartell i pocs més. «Al Primavera ahora somos unos 10 o 12. A part, hi ha un equip bastant gran de ‘backstage’ que són ‘superhosts’ i que atenen a tots». A més, la relació que el ‘host’ personal manté amb l’artista és diferent en cada cas. «Alguns arriben amb els seus mànagers, els seus ‘tour managers’ i un seguici enorme que ja s’ocupa de tot. A aquests els dius «hola» a tot estirar i després treballes amb el seu equip. I després hi ha altres artistes que són molt pròxims i molt simpàtics».

A l’hora de seleccionar els moments més memorables que ha viscut en aquests 25 anys al festival, Sonia Harris destaca l’oportunitat de treballar amb Radiohead, una de les seves bandes favorites, el 2016. «Va ser increïble, perquè, a més de ser superprofessionals, també van ser molt simpàtics i tot va anar molt bé. Em van portar a sopar, que és una cosa que no sol passar. Vam anar al Bar Cañete. També he treballat amb altres grups increïbles. Amb Portishead [el 2008] va ser guapíssim. Jorja Smith [el 2022] és un encant de dona... Hi ha hagut experiències meravelloses. Però sopar amb Thom Yorke va ser increïble».

Un altre record difícil d’esborrar és el passeig pel Barri Gòtic que va fer acompanyant Neil Young el 2009. Harris estava embarassada de set mesos. «Aquell any no hauria d’haver treballat, però el meu pare era megafan de Neil Young i vaig voler fer-ho per ell. Va ser... interessant». No són gaires els artistes que sol·liciten fer visites turístiques, revela, tot i que n’hi ha. «L’any passat, per exemple, un dels caps de cartell va voler anar a veure la Sagrada Família [ella no ho diu, però va ser Sabrina Carpenter], i sé que n’hi ha d’altres que han demanat fer visites al Camp Nou i coses així».

Músics i ‘foodies’

Més habitual és que els artistes demanin consell sobre llocs per anar a dinar o sopar, tot i que també això està canviant. «Hi ha molt foodie en el món dels músics i molts ja venen amb la seva llista de restaurants i fins i tot amb la reserva feta». Algunes destinacions gastronòmiques freqüents: Els Pescadors, El Quim de la Boqueria, el Xemei, el bar La Plata... Harris explica que una vegada un grup li va demanar que es portés a dinar per allà un dels músics perquè a la resta de la banda els queia malament. «Em va dir que volia anar a una pizzeria. Va ser una situació una mica trista».

Notícies relacionades

El disc més personal, honest, sincer i vulnerable del món

Un mapa dels festivals essencials d’Espanya: de O Son do Camiño al Sonorama

Entre les qualitats que ha de tenir un bon ‘host’, Sonia Harris destaca la paciència, l’energia, la intuïció per saber anticipar-se als problemes i, molt important, la discreció. Potser per això es resisteix a parlar sobre les experiències més desagradables que ha viscut en aquest temps. «Hi ha hagut moments durs, òbviament. Algunes estrelles són com nens mimats. Però he de dir que normalment el problema no és l’artista, sinó el seu entorn, que el sobreprotegeix. Jo he tingut de vegades enfrontaments amb els mànagers, però mai amb els artistes».

¿I què és el més estrany que li han demanat? «Cadells», respon. ¿Com? «Un artista va demanar que li portéssim cadells per relaxar-se. Es veu que és la moda a Amèrica. En aquests casos, jo solc contestar: ‘Cridaré a producció i a veure què es pot fer’. Però és clar, hi ha límits. Els vaig dir que a Espanya això no era legal i que hi havia altres maneres de relaxar-se. No va tenir cadells».