Amb els naips no es juga

A primera vista, les baralles de cartes no són la classe de patrimoni que té al cap la gent quan pensa enels béns que atresora l’Arxiu Històric de la ciutat; hi destacaran abans pergamins, antigues actes municipals, però als naips és segur que arribaran només els més sagaços. ¿Naips? No només això. L’Arxiu té una col·lecció de prou envergaduraperquè dues estudioses del tema, Paloma Sánchez i Esther Sarrà, hagin passat una dècada construint el catàleg corresponent, finalment acabat fa més o menys un any. Aquesta empresa hauria de convertir-les en alguna cosa de l’orde de reines de la baralla, però, a part que el títol amb tota seguretat té propietària, remet al que justament Sánchez i Sarrà no fan, que és estudiar la carta com a joc. Els interessa l’objecte. La seva evolució i la seva història. "El joc és precisament el que ha anat en contra de la seva valoració com a objecte", expliquen.

De manera que no és el naip com a perdició dels homes, sinó la carta vista com aquell tros de paper alegre inventat en algun moment del segle XIV, el centre d’una posterior i pròspera indústria a la qual Barcelona no va ser aliena. Aliena ha sigut, en canvi, a l’estudi del tema, més normal en altres geografies, i per aquest motiu s’ha de tenir en compte el valor del treball que duen a terme Sánchez i Sarrà: ampli, habitat per estudis, llibres i articles, la classe d’experiència susceptible d’apuntalar el desafiament de posar ordre en un material d’arxiu. Catalogat tot, la centenària institució ho celebra amb una exposició didàctica i representativa de la col·lecció, 'Una mà de cartes', recorregut per la història general del naip i particular de la indústria de l’ídem barcelonina. L’han comissariat, naturalment, les dues historiadores de l’art.

La guerra de les cartes

Notícies relacionades

Una carrera solidària per a famílies i gossos

El cotxe que multa vehicles en carrils bus comença a sancionar avui

Eren un objecte de valor. Eren cosa de rics, els naips, pintats a mà al principi, una peça darrere l’altra. Entre la teoria que diu que els van inventar a la Xina i la que afirma que van brollar d’Europa –no són les dues úniques, però, sí, les més citades–, Sánchez i Sarrà s’apunten a la segona, sempre remarcant que no s’ha dit l’última paraula sobre això. Com sigui, les cartes apareixen en els cercles cortesans europeus a mitjans del segle XIV, però –símptoma de la seva lúdica deriva social– tan sols dos o tres dècades després comencen a ser prohibits. Resulta que la gent hi jugava. Furor: es pot dir que feien furor. "La teoria que tenim és que les innombrables guerres europees van servir per popularitzar la carta", diuen les comissàries. Darrere hi havia la xilografia, que havia permès imprimir les primeres baralles estàndard i tornar-les accessibles a la plebs. De fet, va ser la tècnica feta servir fins al segle XIX, quan la revolució industrial va canviar la manera de fer les coses.

De manera que, carai, eren un negoci, un negoci rendible, les cartes, i Catalunya i els negocis rendibles sempre han sigut amics; per tant, no sona estrany que Barcelona fos "una gran potència entre els segles XVII i XX", amb una cota d’esplendor màxima en el XIX, diuen Sarrà i Sánchez. Detonador claríssim de l’auge de la indústria local va ser l’arribada a Barcelona de dues famílies franceses fabricants de cartes, els Grosset, d’una banda, i els que la posteritat ha conegut com els Rotxotxo, de l’altra, tots dos detentors de combustible i inspiració. Amb els Macià, han passat a la història com els grans fabricants de cartes de Barcelona. Del discret segon pla en què en general es van mantenir s’ha de rescatar els grans dibuixants, Alexandre de Riquer, Apel·les Mestre, Valentí Castanys, Julio Díez i Ramón Puiggarí, per exemple. I s’ha de dir que ni el fons de l’Arxiu ni la mostra pequen de l’exuberància que brinden a qualsevol col·lecció les baralles de fantasia, aquelles que no es feien per jugar, sinó per reflectir els corrents artístics en voga. Qualsevol tema era susceptible de convertir-se en baralla.