Onzena legislatura a Barcelona

Colau i el Llaç Groc de Moebius

L'alcaldessa, sense ni tan sols l'aplaudiment d'ERC i JxCat, torna a la façana consistorial el símbol icònic de l'independentisme

zentauroepp48674009 ajuntament190617181859

zentauroepp48674009 ajuntament190617181859

5
Es llegeix en minuts
Carles Cols
Carles Cols

Periodista

ver +

Manualitats municipals. Feu un gir de 180 graus a uns dels dos extrems d’un llaç groc i uniu-lo amb l’altra punta. Obtindreu així una Banda de Moebius, un prodigi de les matemàtiques, un objecte sorprenent, tant que fins al 1858 els topòlegs no es van adonar de la seva existència, una superfície plana amb una única cara, sense revers, perfecte per escriure-hi veritats que no admeten cara b. A aquesta hores pocs lectors queden ja que no ho sàpiguen, però Adona Colau, després de la sulfúrica celebració de la seva reelecció com a alcaldessa, quan, menys ‘iza’, ‘rabiza’ o ‘colipoterra’, de tot la va anomenar la parròquia ‘indepe’ congregada a mitja plaça de Sant Jaume, ha tornat a penjar el llaç groc a la façana de l’Ajuntament de Barcelona, amb l’opinió en contra del seu principal aliat, el PSC, i es dona per fet que amb el rebuig també de Manuel Valls, que ha enviat a la reunió en la qual s’havia de tractar la qüestió dos dels seus regidors i, ¡oh!, quan han sortit per la porta, resulta que ja no ho eren, formaven part d’una escissió cuita a Madrid en aquest interludi.

La qüestió del llaç no ha sigut votada, només consultada. L’ha pres Colau sense que els processites li aplaudeixin el gest

La decisió és única i exclusiva de Colau i els seus regidors. No s’ha votat. Formalment, la reunió que aquest dilluns han celebrat els representants dels partits amb representació en el consistori barceloní era una simple presa de contacte, ni tan sols era una junta de portaveus, perquè els grups municipals encara no s’han constituït. En agenda, el que estava previst era que el secretari municipal informés de quins passos preveu el reglament per als pròxims dies. Acabada la seva intervenció, Janet Sanz, número dos de l’alcaldessa, ha tret la qüestió del llaç. No hi ha hagut sorpreses. Només matisos de color, que no s’ha de ser Kandinski per acceptar que són importants.

Esquerra i Junts per Catalunya han recolzat lògicament la proposta de tornar a col·locar-lo, però com que són oposició no li han concedit ni un pam de terreny a l’alcaldessa. El republicà Jordi Coronas, per exemple, s’ha estranyat que Colau pregunti per això. Ho farà per cortesia, ha suposat. La seva tesi és que la prohibició de la Junta Electoral Central de penjar simbologia partidista a la façana de l’edifici consistorial va caducar la nit de les eleccions. O sigui que, segons ERC, Colau arriba tard. Elsa Artadi ha transitat més o menys el mateix fil argumental. Si Barcelona en Comú pretenia tendir ponts després de la guerra sense treva de dissabte, vaja, el dia a la plaça de Sant Jaume semblava Twitter, ha quedat clar que necessitarà un cos de sapadors amb més tropa que Sanz i Jordi Martí, que l’ha acompanyat en la reunió.

L’hora dels whatsapps

El més interessant, és clar, no era tant l’opinió de les forces processites, sinó la reacció dels qui van facilitar la investidura de Colau. La de Valls s’haurà d’imaginar, perquè els dos ‘ciutadans’ han sortit de la reunió desconcertats pel ridícul de la situació. Pel que sembla, a mitja reunió han començat a arribar als telèfons de tots els presents la ruptura d’Albert Rivera amb Manuel Valls. Ni tan sols han aprofitat la presència de micròfons per fer-se valer com a nou grup de l’oposició.

El PSC prefereix no fer del llaç un 'casus belli' i accepta el repte de negociar un pacte malgrat l’avenc que els separa en el simbòlic

Notícies relacionades

En nom del PSC i a les portes d’una negociació per formar un govern bipartit, el repte el tenia Laia Bonet, número dos de Collboni. Ha construït un castell de cartes argumental. En primer lloc, Bonet afirma que el que va acordar l’última junta de portaveus de l’anterior mandat és aigua passada, que per a alguna cosa se celebren eleccions, no per perpetuar decisions d’anteriors majories. En segon lloc, els socialistes reconeixen que BComú, ERC i JxCat sumen majoria en el ple, però creuen que una decisió com la del llaç mereixeria més consens, perquè (n’hi ha prou de remetre’s a les proves de dissabte) divideix i molt. En qualsevol cas, sembla que aquest no serà un obstacle perquè s’obrin formalment les negociacions per conformar un bipartit municipal. La tesi de defensa del PSC és que Collboni ja es va asseure a la mateixa taula de govern de Colau malgrat que en l’aspecte simbòlic els separava un món. És una tesi que, no obstant, passa de puntetes pel fet que va ser precisament la simbologia al que es va aferrar Colau per trencar amb Collboni en l’anterior mandat.

Bill Bryson, autor de notables llibres de viatges i un totòleg com pocs n’hi ha, va confessar en una ocasió que un dels plaers més grans de vagar pel món és agafar la premsa local durant l’esmorzar i comprovar quanta tinta es dedica a qüestions que no tenen la menor repercussió en altres latituds i longituds del planeta. Ho va explicar durant un viatge a Austràlia, de la qual difícilment ningú coneix ni el nom del seu primer ministre. En descàrrec de la premsa local barcelonina s’ha de revelar que la dotzena llarga de periodistes que esperaven que acabés aquesta primera reunió agendada pel secretari municipal coincidien a remarcar la irrealitat del moment, per l’anomalia que la primera urgència de la ciutat sigui el llaç, però així ho ha decidit l’alcaldessa i així ho ha expressat, amb semàntica 100% processita, Sanz: “Volem la llibertat dels presos polítics”.

Bou: "¿És senyoreta?, ¿està vostè per merèixer?"

<span style="font-size: 1.6rem; line-height: 2.6rem;"><strong>Josep Bou</strong>, pels pèls la veu del PP a l’Ajuntament de Barcelona, mereixerà de vegades, al llarg d’aquest mandat, una peça pròpia, i aquesta és una ocasió, no per la seva oposició al llaç groc, qüestió que en el seu cas, per ideologia, li ve de sèrie, sinó per aquests detalls que podrien passar inadvertits de cada una de les seves intervencions i que mereixen un lloc en l’hemeroteca.</span>