Com a alcalde vostre que soc...

Oportuna setmana per presentar aquest llibre. El títol no és dels que treuen el singlot, ‘Aprender con las ciudades’, però el primer capítol, al contrari, ja és tot un avís del que vindrà després: “Convé pensar la ciutat per no condemnar la ciutadania a la improvisació”.Dit més alt no quedaria més clar. Doncs això, que a menys de 48 hores que comenci un nou mandat municipal (amb la mateixa alcaldessa o amb nou alcalde), un tàndem format per l’exregidora Maravillas Rojo i l’enginyer Pedro Acebillo acaben de publicar poc menys que un manual d’instruccions sobre com ser alcalde i no morir en l’intent (amb la qual cosa els danys serien limitats), però sobretot que no pateixin les conseqüències els ciutadans (això ja és més interessant).

Llibres així difícilment ofereixen sorpreses. No és el cas. Ho aconsegueix. Vostès en voldran un exemple abans de prosseguir, és clar. Aquí en teniu un. Aquest és un llibre coral. És a dir, els autors principals són Rojo i Acebillo, però compta amb la inestimable col·laboració d’una desena d’alcaldes d’Espanya i Llatinoamèrica que narren com van transformar deixant empremta a les seves ciutats. El punt de partida de cada metròpoli no és, per descomptat, el mateix. Convé tenir-ho clar abans de presentar les polítiques atrevides que al seu dia va dur a terme Antanas Mockus, matemàtic, filòsof i el 1994 elegit alcalde de Bogotà, una ciutat amb uns índexs de criminalitat bíblics (d’Antic Testament, per ser més precisos). Les seves excentricitats, que les va tenir, no eclipsen la seva determinació per reduir el nombre d’homicidis anuals. Total, que va creure que l’oportú era acceptar que el delinqüent, agradi o no, forma part de la societat, així que a ell es va dirigir expressament a les seves campanyes. “Roba’m, però no em matis”.Va fer més que això, per descomptat. Va fomentar el respecte al pagament d’impostos com cal fer-ho. “Recurs públic, recurs sagrat”. Bogotà és avui una de les ciutats més segures de Sud-amèrica. Vaig transformar Bogotà, pregunti’m com. Aquest seria l’adhesiu del cotxe de Mockus.

Publicat per Editorial Octaedro, la presentació del llibre va comptar amb el que en altres circumstàncies es consideraria un gerro xinès, però no és el cas. L’exalcalde Joan Clos no només va acompanyar Rojo i Acebillo a la sortida a escena del llibre a l’auditori d’Abacus, sinó que a més és autor d’un dels capítols, evidentment el corresponent a la transformació de Barcelona. Mai ha exercit de gerro xinès de la política local. Ni tan sols en aquesta ocasió, perquè la seva presència, en certa manera, té molt a veure amb l’origen real d’aquesta publicació. Era gairebé obligada la seva presència.

L’alambí del CIDEU

Va recordar Rojo, regidor entre 1995 i el 2007, que Barcelona va acordar el 1988, amb actors públics de vegades tan incompatibles com l’aigua i l’oli, un pla estratègic metropolità (¡quins temps, sí!), però va remarcar que en aquell document, i de vegades s’oblida, es feia menció específica a la necessitat de teixir una xarxa de comunicació permanent amb altres ciutats per compartir experiències. Així va néixer el Centre Iberoamericà de Desenvolupament Estratègic Urbà (CIDEU), del qual Rojo ha sigut secretària general i Acebillo, senador. A la seva manera, el llibre és l’alambí en el qual s’han destil·lat les millors conclusions del CIDEU.

En realitat, no hi ha un manual d’instruccions sobre ús i maneig d’una ciutat. N’hi ha molts, però amb capítols comuns. Els reptes seran diferents, però la necessitat de pensar abans d’actuar sembla un mínim comú denominador indiscutible.

D’Aníbal Gaviria, alcalde Medellín, treu Acebillo una interessant conclusió, que la política municipal no pot ser una línia discontínua, que el canvi de color polític en un ajuntament no ha de comportar una ruptura en els projectes essencials. Rodolfo Suárez, de l’argentina ciutat de Mendoza, relata un cas complex: com es van integrar a la ciutat Flores i Olivares, uns assentaments irregulars on vivien de forma anòmala unes 420 famílies des dels anys 50. De Cuenca (Equador), una ciutat que, segons Acebillo, “deïficava el cotxe” i, en conseqüència, considerava el tramvia el Satanàs en persona, extreu l’autor una altra interessant lliçó, que cal escoltar a totes les parts, també als qui es resisteixen al canvi.

Notícies relacionades

La restitució del Tramvia Blau viu l’enèsim retard

El pla municipal destaca acabar la Via Laietana i la Rambla

Les experiències sud-americanes, és obvi, són tan llunyanes com un desitgi. Aquell subcontinent, com va explicar Clos durant la presentació, és el més urbanitzat del món avui dia, un 80% de la població viu en ciutats, però aquest ha sigut un procés accelerat i sovint caòtic. Barcelona suma més de 2.000 anys com a nucli urbà. L’experiència és un grau. Bé, almenys això se suposa.

Bilbao és més jove. De l’any 1.300. També té el seu capítol al llibre, explicat pel seu alcalde, Juan Mari Aburto. És un far que Barcelona, per molt olímpica que hagi sigut, no hauria d’eclipsar. La crisi de la seva indústria pesant que es va gestar als anys 70 va tenir, com si d’un colofó molt macondià es tractés, la gran riuada de 1983. El que ja era un ciutat gris i hostil va quedar coberta pel fang. Sovint se simplifica i es creu que la resurrecció de Bilbao es va obrar només amb ofrenes a Sant Guggenheim, on es van invertir 132 milions d’euros, que per cert es van recuperar en només quatre anys. Va ser molt més. Només en la regeneració de la ria es va invertir sis vegades més que en l’arquitectura d’aquell museu. Aquest, com d’altres, és un capítol revelador. El títol del llibre, ‘Aprender con las ciudades’, vist així sembla molt més coherent.