Tetris, la Barcelona que ve

No fugiu. Això, encara que el títol ho pugui suggerir remotament, no és una crònica electoral. És una predicció, futurologia, per tant, una cosa tan fiable com esbudellar una gallina i mirar el fetge. Si li falta un lòbul, diu l’haruspicina (o sigui, utilitzar les entranyes com una bola de vidre), mal assumpte. Alexandre el Gran no es va prendre seriosament aquest presagi i va acabar com la gallina, no va complir ni els 33 anys. Però aquí teniu el presagi. Barcelona serà més aviat que tard un tetris immobiliari.

El joc per combatre la gentrificació passarà, almenys en part, per omplir els buits edificables disponibles, per inversemblants que fins ara poguessin semblar. La pista del qual això és el que s’intueix en l’horitzó es va donar el passat 13 de maig a Nova York, on es va decidir el primer premi d’un concurs d’idees arquitectòniques impulsat mà a mà per la Gran Poma i aquesta ciutat que és la Gran Repera, Barcelona. 'BCN-NYC Affordable Housing Callenge'. Així s’anomenava el concurs, traduït, el desafiament de la vivenda assequible. S’ha emportat el guardó, en aliança amb la Universitat de Colòmbia, un estudi arquitectònic de per aquí, Straddle 3. Al telèfon des de Nova York i potser amb confeti al cap, atén la trucada David Juárez, un membre d’aquest equip, per explicar quina va ser la seva agosarada proposada. El tetris.

Hi competien 54 estudis de 16 països diferents. El combat d’idees era de categoria. Entre els finalistes, per situar entre què i què havia d’elegir el jurat, hi havia solucions com la de l’austríac Angelo Roventa, que va presentar la seva solució dels pisos elàstics, és a dir, apartaments flexibles, en els quals parets, mobles i electrodomèstics no són estàtics, sinó que circulen, de manera que el llogater no ha d’anar d’una habitació a una altra, del menjador al dormitori, sinó que és l’espai el que canvia. ATRI-CAH (així s’anomena l’aliança hispanocolombiana guanyadora) ha proposat per a Nova York i Barcelona, paradigmes de la gentrificació, examinar amb lupa el mapa de cada ciutat i explorar on l’edificabilitat, tot i que no ho sembli, no és esgotada, una idea que ja ha explorat el sector privat, com la firma 'La casa por el tejado', especialista a comprar l’aire sobre vells edificis i en un cap de setmana, amb una grua, plantar allà un nou pis. Això de Juárez i companyia va més enllà. Dos exemples, un, per cert, molt provocador, deixen clar que així és.

Fontana, el referent

Del primer ja en va parlar Straddle 3 temps enrere. Es va fixar en la molt novaiorquesa boca de metro de Fontana, una raresa dins la xarxa del suburbà de Barcelona. És una cantonada de planta baixa. Cap privat pot plantejar-se edificar-hi. L’administració pública, sí, una vintena d’apartaments a preus de lloguer raonables, segons Juárez.

Però la idea que fa caure d'esquena és una altra. A vista d’ocell, a aquest equip d’arquitectes li va cridar l’atenció la platja de vies que dona accés a l’Estació de França, una terminal de molt poc trànsit. En aquest espai el projecte guanyador del concurs imagina unes formoses promocions immobiliàries, per sobre del pas del trens, una cosa molt Gotham City, si així es vol veure, però que resumeix a la perfecció la filosofia del que explica Juárez. “Només al sud del carrer del Carme, al Raval, tenim localitzades 22 oportunitats”, diu. Vaja, buits del tetris per omplir.

Fa anys, perquè es podia permetre dir aquestes coses i que no el prenguessin per boig, Oriol Bohigas va fer una defensa del model urbanístic de Benidorm. Hi va haver qui va creure que era un acudit. La broma va durar el que el pare de la Barcelona moderna va tardar a defensar amb arguments aquella ‘boutade’. Aquella ciutat alacantina, deia Bohigas, concentrava en altura el que construït en baixa altura seria una catàstrofe territorial. Era la seva manera de convidar al debat intel·lectual. No va caure en sac foradat. Per exemple, quan Barcelona va fer la seva aposta pel retorn del tramvia, hi va haver veus que afirmaven que aquest mitjà de transport és un depredador d’espai públic, que és un luxe en ciutats com Barcelona, on cada pam compta, que un mitjà de transport que reclama com a exclusiu una porció de la calçada és tot un egoista.

El mateix Eixample que va imaginar Ildefons Cerdà molt aviat va ser prostituït. No es va respectar la baixa edificabilitat planificada, però al cap i a la fi, la mentalitat rendista i especuladora que es va imposar va ser la que va concedir al nou districte la seva inqüestionable vitalitat. El mateix Bohigas, pare ideològic de la Vila Olímpica, va cometre en aquell barri olímpic aquest error. La seva baixa densitat ho defineix.

¡Visca Porcioles!

Aquesta excursió ve al cas perquè el que ara està sobre la taula, després del premi, és accelerar el pas, reivindicar una versió corregida, millorada i digna de les ‘remuntes’ de Porcioles, una idea que a ‘a priori’ causarà esglai en l’‘establishment’ del moviment veïnal i en el Patronal Municipal de l’Habitatge, però que té ja la mirada còmplice dels nous actors ciutadans, com el Sindicat de Llogaters o Fem Sant Antoni. “No s’ha de menysprear ni una sola oportunitat de construir ràpid, a baix cost i amb bona qualitat vivenda de lloguer pública”, explica Jaime Palomera, un dels portaveus del sindicat dels llogaters. L’interessant d’aquesta iniciativa és que permet a les famílies no desarrelar-se del seu barri quan passa el tornado de la gentrificació.

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Que el premi sigui concedit conjuntament pels municipis de Nova York i Barcelona té el seu què. Tot i que diferents, les dues ciutats comparteixen patologies i, per tant, potser remeis. A la ciutat dels gratacels, l’equip d’ATRI-CAH suggereix edificar sobre la circumval·lació viària que discorre al costat de l’East River, al costat del pont de Brooklyn, més o menys com amb timidesa s’ha plantejat en aquesta campanya electoral fer-ho sobre la Ronda Litoral, cobrir-la per completar una línia de tetris sobre ella.

El que hem dit al principi. Que aquest sigui el nou camí urbanístic de la ciutat és un pronòstic tan fiable com obrir un pollastre i mirar les seves vísceres, tot i que amb Alexandre el Gran sembla que va funcionar. Si el problema és la falta d’habitatge assequible, aquesta és una solució, tot i que només sigui parcial, defensen els guanyadors del concurs. Anomenar-ho urbanisme tetris no és només una manera de resumir en què consisteix. Va més enllà. En la cultura popular hi ha l’anomenada Llei de Tetris, una filosòfica extrapolació de l’essència d’aquest joc: els errors perduren, els èxits desapareixen. Qualsevol assoliment en política de vivenda és efímer. El que perdura és la tasca pendent.