Anar al contingut

COHESIÓ SOCIAL I MENORS NO ACOMPANYATS

La història de la Gloria i el seu fillol migrant, l'Ismail

Un jove migrant i una voluntària de Barcelona participen en un programa de mentoria i acollida de menors no acompanyats

"Tot i que jo l'acompanyi, la realitat és que ell també m'està ensenyant moltes coses", comenta la Gloria sobre l'Ismail

Manuel Arenas

La història de la Gloria i el seu fillol migrant, l'Ismail

NGEL GARC A

L’enrenou informatiu sobre els menors estrangers no acompanyats (‘menes’), especialment les notícies sobre la seva desprotecció al carrer o les agressions que han patit, van motivar Gloria Langreo (Barcelona, 1954) a escriure una carta del lector a aquest diari sobre la seva experiència com a mentora d’Ismail (Bdawa, Marroc, 2001), un dels joves migrants tutelats per la Generalitat que va complir la majoria d’edat fa poques setmanes, tot i que prefereix no mostrar el seu rostre.

"Cada dimecres em trobo amb l’Ismail. Entendre’ns ens suposa un esforç als dos; els gestos ens ajuden i sovint riem amb les confusions", explicava Langreo en el seu text. Aquest diari va voler conèixer la seva història i passar amb la Gloria i l’Ismail una d’aquelles tardes de dimecres al parc de la Ciutadella.

La Gloria i l’Ismail queden a Barcelona un cop a la setmana durant unes quatre hores des del gener passat, quan la Generalitat va activar el 'Pla integral d’acció per l’acollida i integració dels infants estrangers sense referents familiars a Catalunya'. Es tracta d’un programa de mentoria on voluntaris com la Gloria s’apunten per fer una tutorització i integrar a la societat catalana joves migrants no acompanyats. L’Ismail va començar sent 'mena', però ja ha complert la majoria d’edat; no obstant, actualment segueix sota la tutela de la Generalitat en un centre de menors de Barcelona.

El nano, que al juliol farà dos anys que no veu els seus pares, mira la Gloria tímidament però afectuosament. Tots dos riuen. La Gloria és de formació treballadora social, però va haver de deixar de treballar per una malaltia i això l’ha mantingut sempre vinculada al "terreny social", concretament a la integració de migrants, ja que no oblida que la seva família, de Castella, també ho va ser. La voluntària té dos fills d’origen nicaragüenc de 22 i 19 anys que va adoptar amb un any i mig i un any i quatre mesos respectivament, una cosa que d’alguna manera també l’acosta a l’Ismail, que ja ha estat casa seva amb la seva família i de qui reconeix que és "com un fill".

La Gloria i l’Ismail, al parc de la Ciutadella. / ÀNGEL GARCIA

De la pastera al Camp Nou

L’Ismail va arribar a Espanya a finals de juliol del 2017, concretament a Cadis, però des dels 10 anys li rondava la idea de viure a Barcelona perquè, entre altres coses de la ciutat, li encanta el Barça. "Al meu poble no hi ha res escrit sobre com venir a Espanya. Tenim el mar a prop, així que hi ha gent que arregla pasteres: cinc o sis nois compren un motor i busquen gent que vulgui endinsar-se al mar", explica el jove.

Previ pagament d’uns 500 euros, ell va ser una de les 60 persones que van navegar des del Marroc fins al port de Cadis durant dos dies i mig. Una vegada allà, l’Ismail i set persones més van trucar a "un conegut" que els va portar a Almeria, on van dormir durant 20 dies en una mesquita. Allà van demanar ajuda per arribar a Barcelona, i des de la mesquita els van costejar un autobús. "Com gairebé tots eren àrabs, van donar un euro, un altre, un altre...".

Ja a Barcelona, una de les primeres coses que va fer l’Ismail va ser anar al Camp Nou. "Fa una setmana li vaig dir de quedar i em va contestar que havia de ser més tard perquè havia de veure el Barça", diu fent broma Gloria. Una cosa que destaca la voluntària és que les seves quedades informals es basen en un procés d’aprenentatge mutu on l’ensenyament és recíproc. "Jo li puc ensenyar Barcelona però, tot i que jo l’acompanyi, la realitat és que ell també m’està ensenyant moltes coses sobre la seva cultura que contrasten amb la nostra".

L’Ismail i la Gloria, al parc de la Ciutadella. / ÀNGEL GARCIA

"M’agradaria que continuéssim sent amics"

L’Ismail està pendent que la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) li concedeixi una plaça en un pis de joves extutelats. Al matí estudia un programa de formació i inserció de carnisseria –li agradaria ser cuiner–; a la tarda, assisteix a classes d’espanyol a l’escola d’adults. Es mostra sorprès per aquest sistema de formació reglada, ja que diu que, fins que va arribar a Espanya, els seus professors arribaven a classe hores més tard que els alumnes, això si arribaven.

"Al meu poble no hi ha res. El que guanyes de dia és per menjar de nit. Fins i tot hem deixat enrere la nostra família per tal de trobar una vida millor", apunta l’Ismail, alguns dels germans del qual –en té deu– també es plantegen venir.

Per la seva banda, la Gloria, que reconeix ser crítica amb la Generalitat quant a la gestió migratòria però entén la dificultat que l’Administració estigui desbordada, pregunta a l’Ismail si se sent acollit per la societat catalana. El noi respon que sí, que està a gust, tot i que critica les "generalitzacions injustes" que fiquen tots els joves migrants al mateix sac. "No tots som iguals: és cert que alguns roben i fan coses dolentes, però, en general, qui ve és per buscar un futur".

"L’Ismail és un noi molt responsable i s’esforça molt per aprendre l’idioma i estudiar", apunta la Gloria, que conclou que, tot i que el programa de mentoria voluntària no té una durada determinada i serà molt diferent quan el jove estigui en un pis d’extutelats, "m’agradaria que continuéssim sent amics".