«No només comences de zero, sinó que veus que el teu currículum no val per a res»

La caiguda es va produir a les poques setmanes de la seva arribada, quan els seus dos fills grans se’n van anar a estudiar, el seu marit a treballar i ella es va quedar a casa sola amb el bebè. “Em vaig sentir acorralada. Pensava ¿què faig jo aquí? De vegades sortia al carrer a comprar i em preguntava on era. No sabia si era aquí o al meu país”, relata amb dolçorAna Priscila, que va treballar durant25 anyscom aprofessora d’anglèsal seuPerúnatal. “Si anava a una escola a presentar el currículum del meu país, em deien que això aquí no val, però després m’anava als supermercats, m’era igual de què treballar, jo volia treballar, i em deien també que no perquè tenia experiència d’allò; a més de per la meva edat, que tinc ja 46 anys”, narra asseguda al pati de la residència d’ancians del Bon Pastor on finalment va entrar a treballar gràcies a la seva tenacitat. “Quanestàs acostumada a tenir un ritme de vidai a tenir les teves coses, venir aquí i no fer res et fa sentir molt malament. Jo només pensava que havia de tenir les meves coses, havia de produir”, segueix la professora, que al seu país treballava doble jornada, als matins a una escola i a la tarda fent classes particulars a casa.

La filla gran tenia 11 anys quanel seu marit va decidir viatjar a Espanya. “Ell em diu que li ha sortit una oportunitat aquí al febrer i al juny ja tenia data de vol. El 12 de juliol, mai me n’oblidaré. A mise’m va ensorrar el món. Em va dir a l’aeroport, ‘no ploris, carinyo, que són dos anys i torno’, però van passar dos anys i no va tornar”, recorda. Tornava una vegada a l’any, 20 dies. En un dels viatges, la va deixar embarassada de la seva segona filla. En un altre, del tercer. Ambtres fills i sola, vuit anys ja lluny del seu marit, va prendre la decisió.

Mirar enrere

“Vaig passar un terrible duel migratori. Veia per lesxarxes socialsles fotos de les meves antigues companyes de feina a l’escola i m’ensorrava. A la meva filla li va passar el mateix, ella, allà, va entrar a Medicina. Aquí ha començat Infermeria, però veu els seus amics de la carrera d’allà, que ja comencen a exercir de metges, i li fa mal. Normal”, assenyala sense abandonar el somriure. Finalment, va trobar feina a laresidència del Bon Pastor, primer com a auxiliar i, més tard, derecepcionista. “A poc a poc, una no s’ha de rendir”.

Viviana és enginyera agroindustrial. Va estudiar a Colòmbia, el seu país, tot i que els 10 últims anys abans de migrar a Barcelona va viure al Perú, on va treballar durant cinc per al govern, en un projecte per al qual va viatjar per tot el país. “Ja vaig fer un primer dol migratori en aquell moment”, recorda. Arribar aBarcelonava ser per a ella començar de nou una altra vegada. “La meva vida es va tornar a partir. Va sertornar a aprendre-ho tot. La cultura, a menjar diferent, els horaris són molt diferents, les estacions són diferents, parlar és diferent... Peròja no em dol tant la part emocional. Ja aquesta part la vaig deixar al Perú. Ja he avançat en aquest sentit. He arribat amb moltes ganes de créixer, d’aprendre i d’integrar-me en el sistema totalment”, relata. La part que porta pitjor és la de la burocràcia: “Tornar a treure documents, tornar a homologar la carrera, els estudis de batxillerat”. Ja sap tot el que ha de fer perhomologar els seus títolsi té tots els papers a sobre de la taula. “Araem falta reunir els diners. Uns 1.500 euros", prossegueix.

En només un any a Barcelona, va arribar l’abril de l’any passat, ja està fent el segon curs de català –el primer estiu va fer un intensiu– al Consorci de Normalització Lingüística. “La meva professora és boníssima. Ens ensenya moltes coses de la cultura catalana, a més, ens ha portat a menjar calçots i crema catalana”, explica la dona, que ha posat tot el seu afany a teixir xarxa.

Ajuda mútua

A més de l’origen llatinoamericà, el dol migratorii la seva impotència per no poder seguir amb les carreres professionals plenes que tenien al seu país d’acollida,Ana PriscilaiVivianatenen alguna cosa més en comú. Totes dues han format part del projecte pilotDones trencant amb la precarietat, delDepartament de Transversalitat de Gènerede l’Ajuntament de Barcelona. “Vaig entrar al grup per conèixer gent, i hi vaig conèixer persones molt bones. Vaig aprendre un munt d’elles i elles de mi. Sempre he cregut que es pot ajudar en certa manera les dones que senten que no poden, que no són capaces, que el sistema les ha deixat de banda”, explica Viviana. La seva mentora en el projecte va ser la que va animar Viviana a apuntar-se al Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC). En menys d’un mes, li van trucar deBarcelona Activai va entrar a treballar a l’oficina delsserveis socials del Turó de la Peiracom a arxivera. Un treball que poc ha de veure amb el d’enginyera, però que li agrada i del qual aprèn. 

Marielaés una altra de les dones que ha participat en el projecte pilot. Aquesta metge bolivianade 30 anysva arribar a Catalunya el 2016. “Vaig començar a tractar amb pacients el segon any de carrera, amb 18 anys. Era molt jove quan vaig topar molt de prop amb la vida, però també amb la mort”, narra la jove doctora, que assenyala que ve d’un país en el qualhi ha molta molta pobresa. Quan va decidirviatjar a Espanyaper fer l’especialitat –en un centre amb més recursos, on poder aprendre més–, va començar a treballar per ajuntar els diners necessaris per al vol i els estudis aquí. Doblava la jornada. Passava visita el mateix dia en un barri del centre, on la consulta jaes cobrava en dòlars, i en un barri molt pobre als afores. “Veia dues realitats el mateix dia. Agafava mostres de la clínica del centre per regalar-les a la del barri”, explica. 

Notícies relacionades

Una carrera solidària per a famílies i gossos

El cotxe que multa vehicles en carrils bus comença a sancionar avui

“A l’arribar aquí ho vaig passar molt malament. No podia ni menjar. Em comprava alguna cosa i tenia un gust diferent. Trobava molt a faltar la meva família... però després recordava tot el que havia fet per ser aquí i aixòem donava energia”, comparteix. Va compaginar els seusestudis per al MIR–hores i hores aCan Peixauet– amb feines cuidant un senyora gran i un senyor, tots dos per poc temps, perquè estaven ja en un estat molt terminal. Va venir amb un visat d’estudis.

Va fer l’examen al febrer. El va aprovar, però hi ha molt poques places per a extracomunitaris i no la va aconseguir. Però no es rendeix. “Faré la meva especialitat aquí. N’estic convençuda. Seré cirurgiana”, acaba amb un somriure.