Anar al contingut

el cost de la vida

El fulgurant augment dels preus a Barcelona en 20 anys

Llogar un pis ha passat de valer 400 euros mensuals a gairebé 1.000 de mitjana

Els salaris no s'ajusten a l'encariment massiu dels preus a la capital catalana

Gisela Macedo

El fulgurant augment dels preus a Barcelona en 20 anys

ALBERT BERTRAN

Les queixes per com s’ha disparat el preu de la vida són el pa de cada dia per als barcelonins. El cost de la vivenda és la preocupació més generalitzada avui dia, però no l’única. Actualment, a la capital catalana s’està arribant a pagar fins i tot un 246% més que fa 20 anys per productes com el salmó. De fet, avui resulta difícil pensar que fa dues dècades el lloguer mitjà d’un pis a Barcelona pogués valer tan sols 400 euros., menys de la meitat que ara. Els experts coincideixen que, entre altres factors, l’efecte del turisme hi ha tingut un pes determinant.

La vivenda, ¿un dret?

El preu mitjà de venda d’una vivenda de segona mà a Barcelona ha augmentat un 116% des de l’any 2001, segons dades publicades pel consistori, i és que fa 17 anys el metre quadrat a la capital catalana tenia un cost de 2.010 euros, mentre que ara la mitjana és de 4.344 euros per metre quadratla més alta d’Espanya.

Els pisos de lloguer tampoc es queden enrere. L’any 2000, els barcelonins pagaven una mitjana de 408 euros al mes per arrendar una vivenda, una xifra molt llunyana de l’actual, que és de 954 euros mensuals. Això significa un augment del 134%, segons dades publicades per l’ajuntament

Crisi d’oferta i demanda

Òscar Gorgues, gerent de la Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona, afirma que el motiu de la pujada del preu de la vivenda és el poc sòl del qual disposa la capital catalana. “Gairebé tota la seva capacitat de creació de vivenda residencial ja està explotada, fet que sumat al creixement de la població dels últims anys provoca una crisi d’oferta i demanda, perquè la demanda supera l’oferta, i és que Barcelona és una ciutat molt atractiva per viure pel seu fort creixement econòmic”, diu l’expert.

Segons Gorgues, el mercat immobiliari barceloní està estancat perquè es troba limitat pel mar per una banda i per Collserola per l’altra. 2Per això, l’àrea metropolitana de Barcelona s’està estructurant com un únic entramat urbà, perquè és l’única forma de creixement que hi ha”. L’expert assegura que aquesta crisi d’oferta i demanda també està afectant altres principals ciutats europees com Londres, París i Berlín.

Especulació immobiliària

Jaime Palomera, portaveu del Sindicat de Llogaters de Barcelona, dissenteix de l’opinió de Gorgues. Des de l’associació afirmen que el veritable culpable és l’especulació immobiliària que han dut a terme grans fons d’inversió i que va ser facilitada pel PP  amb dos canvis en la legislació: “El 2012, el Govern de Rajoy va treure l’impost de societat a les Societats Cotitzades Anònimes d’Inversió en el Mercat Immobiliari (Socimis). Al cap de pocs mesos, van canviar la llei d’arrendaments urbans, que facilita l’expulsió dels inquilins. Per això, avui dia les Socimis gestionen milers de vivendes i duen a terme pràctiques monopolístiques. A més, aquests grans fons provoquen un efecte d’arrossegament, perquè els petits propietaris de la vivenda han pujat al carro de l’augment de preus".

Segons Palomera, això també afecta el preu de les cases en venda: “La població veu molt car i insegur viure de lloguer i això provoca que ara molts estiguin disposats a pagar quotes hipotecàries caríssimes, però que resulten més barates que un lloguer”.

El menjar, també més car

En el cas dels productes alimentaris, pràcticament tots s’han encarit, segons les estadístiques. En el cas del salmó, per exemple, fa 20 anys el seu preu mitjà era de 5,07 euros el quilo, una xifra molt allunyada dels 17,53 actuals (en total, un augment del 246% del cost). La fruita tampoc es queda enrere. La poma, per exemple, el 1999 es venia a 0,90 euros el quilo i ara per 2,27 (un 152% més cares).  Els ous i l’oli d’oliva han duplicat els seus preus, i és que fa dues dècades costaven 1,35 euros la dotzena i 2,18 euros el litre, respectivament.

Al marge de la influència a l’alça en els preus del canvi monetari de pessetes a euros, Eduard Arruga, vicepresident de la Comissió d’Economia Agroalimentària de l’Escola d’Economistes de Catalunya (i expresident del Banc d’Aliments de Barcelona), explica que la "duplicació general" dels preus dels aliments es deu bàsicament a dos factors: a un increment de la demanda total (provocat per l’augment de la població) en un mercat amb una oferta limitada i, en segon lloc, a un augment dels costos  a causa d’unes regulacions sanitàries cada vegada més exigents. A més d’això, Arruga assenyala que l’increment del preu de la gasolina també és un factor clau, perquè fa que augmenti el preu del transport de mercaderies i això es nota en el preu final dels aliments.

Aquesta tendència de creixement no la segueixen tant els lactis. De fet, el formatge semicurat és una mica més barat ara (11,58 euros el quilo) que fa 20 anys (12 euros el quilo). Segons Arruga, això es deu al fet que la competència de les granges de llet de Galícia i Astúries no ho ha permès. “Allà les vaques mengen herba, que és molt més barata que el pinso que se’ls dona en altres regions, per la qual cosa els altres productors s’han d’adaptar al preu de la llet que prové del nord per poder competir”, explica.

"S’ha de regular el preu dels aliments"

D’altra banda, l’expert elogia el paper que juguen Mercabarna i els mercats municipals a l’hora de regular els preus dels aliments a la capital catalana: “A Mercabarna, el fet que hi hagi molts operadors, especialment en la fruita i la verdura, permet que el mercat sigui més transparent, perquè competeixen entre ells i així s’eviten abusos”. Quant als mercats municipals, Arruga explica que “les botigues del mercat tenen poc cost de personal i gràcies a això a penes augmenten els preus dels aliments”. Segons l’expert, si no fos per aquests dos actors, els preus dels aliments serien encara més alts.

No obstant, l’economista destaca la necessitat d’una regulació legislativa dels preus dels productes alimentaris: “Així, els preus es contindrien més i s’evitarien abusos d’empreses dominants”, afirma.

Millor anar caminant

Moure’s per Barcelona també costa més que fa dues dècades. L’any 1999, per un bitllet senzill de metro només es pagaven 145 pessetes, 0,87 euros, mentre que ara el seu import és de 2,20 euros (366 pessetes). Així, el tiquet univiatge val un 153% més que abans, segons dades de TMB.

L’agreujant del turisme

El turisme és un dels factors que ha contribuït a la inflació dels preus de la capital catalana. Josep-Francesc Valls, catedràtic d’ ESADE, destaca l’"enorme distorsió" del preu de la vivenda que ha provocat el procés de gentrificació que està patint Barcelona. “L’allau de turistes, que seleccionen uns barris concrets per allotjar-se, fa que els preus tradicionals es distorsionin en aquestes zones, que són especialment el centre de la ciutat, el barri Gòtic i la Barceloneta. Per exemple, tradicionalment els pisos de la Barceloneta sempre eren molt més barats que els de Pedralbes, però ara això ha canviat perquè els propietaris de les vivendes veuen en el turisme una gran oportunitat de fer negoci".

Com a mesures per frenar la pujada, Valls en proposa dues. La primera, crear més vivenda pública als barris amb més demanda turística i, en segon lloc, establir uns índexs de referència de preus, com ja s’ha fet en ciutats com Berlín. La mesura consisteix a determinar un preu recomanat per metre quadrat tenint en compte la superfície de la vivenda, el seu estat i l’antiguitat de l’edifici. Així, els inquilins que resideixen a la capital alemanya poden denunciar en el cas que els seus propietaris augmentin de forma abusiva el preu del lloguer. "Aquestes mesures –declara l’expert– permetrien un fre considerable de la pujada de preus".

Monuments que ara es paguen

També als turistes se’ls ha girat una mica en contra aquest fenomen. Tot i que els barcelonins continuen tenint l’entrada lliure, en els últims anys a diversos espais emblemàtics de Barcelona han començat a cobrar quan abans eren d’accés gratuït. És el cas del Park Güell, per exemple, l’entrada general del qual es paga des del 2013 i ara costa 10 euros. I també la catedral de Barcelona ha passat de ser gratis a cobrar set euros per la visita. 

El professor Valls valora aquest fet com una “bona política de discriminació”, ja que els ciutadans de Barcelona paguen més impostos que els turistes, que es destinen als monuments de la ciutat. "D’aquesta manera, es torna als veïns  allò que han pagat", diu.

No obstant, l’expert remarca la necessitat d’ampliar l’impost turístic per a aquells que venen a passar unes hores a la ciutat, com els creueristes: “Haurien de fer una aportació adequada a la ciutat que consumeixen. Dins del preu de l’atracament d’un creuer al port, hi hauria d’haver un impost que gravés el que el turista gasta de ciutat, i això també s’hauria d’aplicar als autocars que porten la gent d’excursió”, defensa Valls.

Els salaris no acompanyen

L’augment massiu del preu de la vida probablement no seria tan dramàtic si els sous dels ciutadans fossin proporcionals a aquestes pujades, però no és el cas. El 2018, el salari mitjà del conjunt dels espanyols va augmentar només un 0,9% respecte a l’any anterior, una xifra que no és suficient per atrapar la inflació, que va tancar l’any amb un una mitjana de l’1,7%, fet que implica que els espanyols continuen perdent poder adquisitiu.