barcelonejant

Que Orwell torni a Barcelona

L'autor d''Homenatge a Catalunya' torna fet un còmic quan convindria que tornés el de veritat, lúcid i preclar

Que Orwell torni a Barcelona
4
Es llegeix en minuts
Carles Cols
Carles Cols

Periodista

ver +

D’‘Homenatge a Catalunya’ de George Orwell no es pot objectar res tret, això sí, del seu títol incomprensible, com si a Tolstói se li hagués acudit que ‘Guerra i pau’, gran novel·la de la literatura russa, fos coneguda com ‘Coses que passen’ o una cosa semblant. El lema que no s’ha de jutjar un llibre per la seva coberta està en aquest cas més que justificat. És, potser, el llibre que millor retrata l’ànima voluble de Barcelona, una crònica periodística majúscula sobre la guerra civil espanyola, al front i a la rereguarda, ocasionalment més violenta que el front. Orwellva anar a una guerra i en va perdre dues, una contra el feixisme i una altra contra l’estalinisme, la qual cosa té mèrit. És un llibre que hauria de ser de lectura obligada a la secundària. No ho és. És un ‘guadiana’ de la literatura a les terres en què passa l’acció. L’octubre del 2012, per allò de no celebrar el Dia de la Hispanitat (per cert, Dia de la Raça ja en temps de la república), a l’institut La Llauna de Badalona es van organitzar classes i tallers per desafiar l’autoritat competent. El professor Daniel Nomen va triar ‘Homenatge a Catalunya’ i els alumnes s’ho van passar la mar de bé. ‘Menys patris, però més cultes’, es va titular la crònica dedicada a aquella jornada. Un gran tipus, aquest professor.

Als autors d’aquesta adaptació al còmic d’‘Homenatge a Catalunya’, els últims anys se’ls ha vist entre bastidors a tot els actes dedicats a Orwell

La qüestió és que aquest ‘guadiana’ literari torna a brollar, aquesta vegada en forma de còmic, de la mà d’un treball pacient de la il·lustradora Andrea Lucio i el periodista Jordi de Miguel, a qui aquests últims anys s’ha pogut veure entre bastidors cada vegada que l’ombra d’Orwell es projectava sobre el present, per exemple, quan el fill de l’escriptor, Richard Blairvisitava fa dos anys Barcelona per recórrer els passos del seu pare adoptiu, o també durant les celebracions anuals del Dia d’Orwell. El resultat és un treball ben curiós. No és només l’‘storyboard’ de les aventures d’aquell anglès contracorrent per Barcelona i el front d’Aragó, sinó una obra que es completa amb l’anàlisi lúcida del professor de Literatura Anglesa de la Universitat Pompeu Fabra Miquel Berga, que qui li anava a dir que un dia acabaria convertit en un personatge de còmic.

Guaret literari

El que seria formidable és que es llegís el llibre, no per obligació curricular, sinó per plaer, però el treball de Lucio i De Miguel, com si fos un medicament genèric, proporciona una aproximació terapèutica a aquest viatge de la innocència a l’experiència que Orwell va dur a terme entre el desembre de 1936, quan va creuar la frontera pirinenca carregat d’idealisme, fins a l’estiu de 1937, quan transformat va fugir davant de la purga que l’estalinisme va organitzar contra els milicians del POUM, en aquella guerra dins de la guerra que van ser els Fets de Maig.

S’ha dit moltes vegades, hi coincideixDe Miguel, però mai està de més remarcar-ho. La Barcelona del 37 va ser el guaret en què Orwell va sembrar dues de les novel·les indispensables per comprendre el segle XX, ‘1984’ i ‘Rebel·lió a la granja’. D’aquestes novel·les, ‘Homenatge a Catalunya’ n’és la preqüela evident.

Orwell, després de la seva tornada del front, descobreix que Barcelona ha canviat la pell, de revolucionària a classista / ANDREA LUCIO

Orwell va ser un Tintín. O al revés, Tintín va ser un Orwell, un periodista (tots dos ho eren) que viatja des de la noblesa i el quixotisme fins a la profunda decepció i l’escepticisme. A l’últim dels àlbums d’Hergé, ‘Tintín i els ‘pícaros’’, hi ha dues vinyetes que resumeixen aquest desencant a la perfecció. Són l’abans i el després d’un cop d’Estat a la república sud-americana imaginària de Sant Theodoros. L’única cosa diferent entre una escena i l’altra és l’uniforme de la policia militar i el cartell d’exaltació de l’estimat líder, Tapioca en un cas, Alcázar a l’altre. Així ho va publicar Hergé el 1976. Orwell ho va comprendre molt abans. a Barcelona.

Que la videovigilància de carrer s’estrenés a Barcelona a la plaça de George Orwell només ho superaria com a acudit si li canviessin el nom: plaça 1984

Notícies relacionades

El còmic de Lucio i De Miguel dedica dues vinyetes formidables a aquest contrast que tant va impactar l’autor d’‘Homenatge a Catalunya’, que quan va arribar a la ciutat es va sorprendre que no hi hagués burgesos, que tothom es digués camarada i vestís com a tal i que, amb prou feines mig any després, el cambrer li digués “senyor” i les classes socials tornessin a ser ben visibles. Barcelona sempre és així, canvia de pell més vegades que una serp. El còmic revisita, ja de passada, els escenaris d’‘Homenatge a Catalunya’, canviats diverses vegades des d’aleshores, i fa una breu picada d’ullet a aquest sentit de l’humor grotesc de les autoritats municipals, que quan per primera vegada van decidir posar càmeres de videovigilància al carrer, el ‘gran germà de la Guàrdia Urbana’, ho van fer, com no, a la plaça de George Orwell. Podrien rebatejar-la com a plaça de 1984 i l’acudit ja seria perfecte.

Orwell, com molts periodistes avui, va prendre partit en un conflicte, literalment, en el seu cas, va militar, però el seu va ser un viatge d’anada i tornada i, per fortuna, breu. Mai és tard per llegir ‘Homenatge a Catalunya’, sobretot en els temps que corren, diferents, però convulsos. “Les veritables armes no eren els fusells, eren els megàfons”, va escriure Orwell sobre la Barcelona del 37. Que vigent. Ja va sent necessari que aparegui un altre Orwell.

Temes:

Barcelonejant