Els nens d'Obiols, restaurats a Sarrià

D’una església reconstruïda a finals del segle XVIII en un municipi llavors rural –que va veure com el seu principal tresor, vuit plafons d’un retaule de Jaume Huguet, van volar el 1902 en direcció a un museu (avui el MNAC)– que va ser incendiada el juliol del 36 i redecorada en plena postguerra, no es pot aspirar, d’entrada, que conservi molts elements de valor artístic. No és el cas de la parròquia de Sant Vicenç de Sarrià, en plena campanya de recuperació del seu patrimoni. Conserva un retaule original del segle XVI, va acollir un supervivent de l’11 de Setembre de 1714 (el retaule de Santa Clara, que després d’escapar-se pels pèls del bombardeig, assalt i destrucció del convent del mateix nom va passar, abans d’arribar a Sarrià, pel Saló del Tinell) i disposad’un altar major amb frescos del pintor noucentista Josep Obiols, la restauració del qual s’ha inaugurat aquest diumenge.

La presentació als feligresos de les pintures recuperades per la iniciativa restauradora del rector Salvador Bacardit (ara va a buscar l’òrgan) ha comptat amb la presència d’una bona representació de la família Obiols. Era la parròquia del pintor, i el seu germà Àngel Obiols era l’organista de l’església. Entre els presents, dos fills del pintor, Montserrat Obiols i l’ex primer secretari del PSC Raimon Obiols. Que mira que ha d’haver pronunciat discursos en la seva vida, i fins avui no ho havia fet des del púlpit d’una església (on ha recordat l’absència d’una neboda de l’artista, Clara Ponsatí Obiols).

Sempre ha corregut el rumor que als frescos de Josep Obiols, a Montserrat o a Sarrià, poden veure’s angelots amb tapall, aletes i la cara infantil del polític socialista. “És una mica una llegenda urbana –respon–. El meu pare pintava de memòria, no ens feia posar. Però utilitzava la fisonomia de la família. Reconec a les seves pintures cares de les meves filles”. “I de vegades veig les cares dels seus besnets, als que per descomptat no va arribar a a conèixer”, afegeix la seva germana, Montserrat. Amb aquesta pista, al tornar a mirar l’altar major de Sarrià ja no es troba un Raimon: les característiques cares anguloses i allargades de tots els seus àngels, escolans i sants adolescents resulten ser, un després de l’altre, ‘obiols’ clònics. Vaja, allà hi ha l’editora Isabel Obiols, neta del pintor, amb halo de santedat i casulla rebent devotament la comunió. “Jo hi veig les meves cosines”, diu ella.

Isabel Pi, responsable de l’equip de restauradors que ha netejat a fons les pintures, marbres i grups escultòrics de l’altar major durant tres mesos, i intervingut a les zones deteriorades per les sals i humitats procedents d’unes goteres, destaca precisament les cares dels nens que apareixen a les pintures d’Obiols, que a distància corren el perill de passar desapercebudes. “Es nota l’afecte que va posar a les figures dels nens petits, en el naixement, un nen que s’agafa de la capa de la seva mare, un angelet negre...”. Obiols va pintar els frescos el 1952, quan per totes les ràdios sonaven els ‘Angelets negres’. A l’altar de la Puríssima, en un lateral, Fornells Pla també va incloure un altre angelet moreno. Machín, realment, va aconseguir que els pintors que pintaven amb amor li fessin cas. Obiols no oblidava, especialment aquestes cares infantils, l’estil noucentista de la seva producció anterior.

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

A més de les pintures d’Obiols, Isabel Pi destaca també la restauració de la figura central, el grup escultòric monumental amb un Sant Vicenç i dos angelots. La intervenció ha eliminat una repintada d’aquesta figura pràcticament eccehòmica. Si no icterícica. Esdrúixol en qualsevol cas. Una capa incomprensible de groc ocre que simplificava els trets del sant, potser per fer-los més visibles quan es va instal·lar a una altura superior a la prevista inicialment. Ara al màrtir se li veu una realista barba d’un parell de dies, en lloc de semblar un Simpson amb capa.

El delegat de Patrimoni de l’arquebisbat, Robert Baró, recorda que l’obra d’Obiols a Sarrià té també una altra lliçó. Després dels saquejos de les esglésies després de la guerra civil hi havia diverses opcions per a la reconstrucció. El “revengisme” triomfalista, el restaurar per fer semblar que allà no havia passat res o “construir una cosa nova a partir de l’amor al país”. Que és, afirma, el que va fer Obiols (i molts d’altres).