Les mesures contra el cargol poma redueixen el nombre d'ocells hivernants al delta de l'Ebre

Inundar menys camps d’arròs durant l’hivern ha sigut una mesura d’èxit relatiu per frenar l’expansió del cargol poma, una ubiqua espècie invasora, al delta de l’Ebre. I ha tingut un efecte secundari, que pot tenir conseqüències greus a mitjà i llarg termini i que replanteja fins a quin punt una mesura com aquesta pot tenir una aplicació indefinida. La Conselleria de Territori i Paisatge va informar ahir que, segons l’últim cens hivernal d’ocells aquàtics del Delta, ha reduït la capacitat d’aquest ecosistema únic d’acollir ocells hivernants procedents del nord d’Europa. La seva població, aquest any, s’ha situat en 238.716 exemplars de 92 espècies diferents, per sota del màxim històric de 300.000 exemplars de l’any 2014, quan la pràctica totalitat dels arrossars s’inundava durant l’hivern. Una xifra similar, amb tot, a la mitjana històrica però amb notables descensos en les espècies més vinculades als mitjans inundats.

La dessecació hivernal dels arrossars com a instrument de lluita contra el cargol poma es va començar a implantar l’any 2011. És una mesura que s’ha anat ampliant a mida que l’expansió del cargol continuava augmentant. L’any 2019, la superfície d’arrossars del Delta coberts d’aigua durant l’hivern ja ha sigut només del 40,6% del total, cosa que ha fet disminuir especialment la presència d’ocells aquàtics i limícoles, que troben el seu aliment a les aigües superficials i el fang.

Algunes espècies han experimentat de forma més clara aquesta restricció de l’hàbitat que les atrau durant els mesos freds. La població d’ardeids ha estat un 32% per sota de l’habitual, amb poca presència d’algunes de les espècies més abundants a l’hivern, com el martinet blanc comú (‘Egretta garzetta’), que ha disminuït en un 78% i s’ha quedat en 794 individus; l’esplugabous (‘Bubulcus ibis’), amb 2.284 exemplars, un 45% menys, i el bernat pescaire (‘Ardea cinerea’), amb 3.038 exemplars, un 30% menys. L’excepció ha sigut el martinet comú (‘Nycticorax nycticorax’), amb un màxim històric de 1.879 individus.

Notícies relacionades

L’institut de la Mina descarta que l’atac a un professor el cometés un alumne

Reconeguda una incapacitat permanent per l’amiant

Entre les que han registrat valors “significativament baixos” aquest any figuren per exemple, les fredelugues (‘Vanellus vanellus’), de les quals aquest any només s’han comptabilitzat 7.543 exemplars, un 49% menys, i el corriol daurat (‘Pluvialis apricaria’), amb 1.800 exemplars, un 54%. Altres espècies limícoles, en canvi, troben un hàbitat més adequat en les circumstàncies actuals, com el territ comú (‘Calidris alpina’), amb 33.099 exemplars, un 22% més, i el territ tridàctil (‘Calidris alba’), amb 842 exemplars, un 13% més.  

Al cens d’ocells realitzat per personal del parc i voluntaris aquest mes de gener destaquen com el grup més nombrós els anàtids, amb 114.592 exemplars, lleugerament per sota de la mitjana de referència. Destaquen l’ànec collverd (‘Anas platyrhyncos’), amb 66.847 exemplars, seguit del xarxet comú (‘Anas crecca’), amb 17.583 exemplars, i l’ànec cullerot (‘Spatula clypeata’), amb 16.960. Aquest any s’han vist espècies que només apareixen en hiverns freds al nord i centre d’Europa, com l’èider o el morell d’ulls grocs. Alguns ocells han tingut màxims històrics, com la cigonya blanca (116 exemplars) o el capó reial (9.202 individus).