Un pernil sencer al dia (en els bons temps)

A punt que es compleixin set anys ja de la prohibició dels toros a Catalunya, no queda ni una ombra de l’ambientàs que es formava a les tavernes i restaurants veïns a La Monumental durant les tardes de ‘faena’, una atmosfera festiva i antropològica de vegades molt més entretinguda que les corrides per si mateixes. Entre els vestigis taurins que hi queden, potser el local més autèntic sigui el Mesón Bar El Paco (Consell de Cent, 575), l’amo del qual confessa que s’arribava a consumir un pernil sencer al dia (i fins i tot dos) en els bons temps. Pernil de Guijuelo, és clar. Perquè Paco Gómez va néixer a Salamanca, a Los Santos, un poble a dos passos de la localitat ‘chacinera’ per excel·lència.

En aquelles èpoques glorioses, la fonda es va convertir en la segona casa dels toreros, no només per la proximitat de l’establiment a la plaça, sinó perquè als corrals de la plaça de toros hi treballava un tal Francisco, un paisà seu, del seu mateix poble, que li feia arribar clientela. “Ves cap allà, que et tractaran bé”. I així, els majorals, els toreros i les seves corresponents quadrilles hi anaven en bloc o bé a fer un esmorzar de forquilla o bé, després de la ‘faena’, a disfrutar amb un ‘tostón’ (garrí al forn), una espatlla de cabrit, un estofat de senglar o bé una cua de toro, que encara aconsegueix, de proveïdors de Mercabarna. El Paco prepara i serveix aquests plats de sobretaula lenta a uns preus més que raonables per al que s’estila a la Barcelona de les grans clavades. És un d’aquests bars estranys on et serveixen olives adobades sense haver-les demanat. “El vi alegra l’ull, neteja la dent i guareix el ventre”, diu una rajola penjada a la llinda de la cuina.

Els toreros tenien llavors una sala a part al Mesón Bar El Paco, un reservat que ara, després de la crisi i altres herbes sobrevingudes, el propietari utilitza com a recuina i magatzem. ¡Ah, quins temps! L’apogeu del bar va coincidir amb el canvi de mil·lenni i de moneda, quan el personal gastava com si no hi hagués demà, perquè corrien els bitllets i, sobretot, perquè no sabíem (encara) el que acabaria passant amb l’euro. Per aquí van passar alguns dels grans de la capa, com el mític José Tomás, de qui l’autògraf dedicat penja d’una de les bigues, i hi havia sis taules a la terrassa, sempre al màxim, i sis cambrers atenien els parroquians. El sis és un número molt tauromàquic, sí: Sis superbs toros braus sis.

A part de la nostàlgia per un passat més propici, la pàtina taurina perviu en la decoració. Els turistes, els italians sobretot, es deleixen per fer-se ‘selfies’ i fotografiar les parets, folrades de dalt a baix amb fotografies de matadors (El Viti, El Niño de la Capea, juliol Robles, un munt), cartells de corrides, les banyes del toro que va matar Emilio Muñoz a La Monumental, terrisseria de coure, que li confereix cert aire de fonda cervantina, i un parell de botes camperes que Paco es va comprar als 18 anys per 15.000 pessetes, que llavors n’eren unes quantes. Com a bon aficionat, hi va fer alguna incursió, però quan els somnis es van començar a truncar, va agafar els estris de l’emigració, com tants d’altres, per dedicar-se a l’hostaleria, primer a Gijón i després a la Costa Brava de l’auge turístic. Va agafar el bar de Consell de Cent el 1981.

Passen els anys, passa la vida i la fonda ha anat convertint-se en un bar de barri, d’ambient familiar (“adeu, veïna”; “fes-me dos entrepans per emportar”), mentre elPaco, amb 70 anys ja complerts, pensa en el traspàs, en la jubilació, a tornar al poble. Al vell paisatge de la infantesa amb les seves alzines i deveses.                          

Notícies relacionades

Esnòrquel científic

Montserrat sedueix el turista