INCREMENT DELINQÜENCIAL

El robatori de rellotges es posa de moda entre els lladres de Barcelona

Mossos, víctimes i rellotgers avisen que no només els turistes adinerats corren perill amb un bon rellotge al canell

Manel Alabart, rellotger amb gairebé 30 anys d'experiència en un gremi inquiet per aquesta onada, aconsella els clients que gravin el DNI a la tapa

zentauroepp44703577 relojeros180902191235

zentauroepp44703577 relojeros180902191235

5
Es llegeix en minuts
Guillem Sànchez

A l’Álvaro el seu Rolex no li va costar ni un duro. Però hauria preferit que “li robessin el cotxe”. Va rebre aquell rellotge quan va fer 25 anys a Nestlé. Ara té 82 anys, cosa que significa que l’ha portat "més de 40 anys" al canell. "En cada cosa important, ha estat amb mi". Fos trista com els enterraments o alegre com els aniversaris.

El passat 15 d’agost passejava pel carrer Enric Granados quan dues dones se li van acostar. Una d’elles estava embarassada –en realitat no ho estava, portava un coixí– i li va demanar "si us plau" que li indiqués "l’ambulatori més pròxim", amb la mà sobre la panxa. "Li vaig explicar que tenia molt a prop l’Hospital Clínic, i li vaig assenyalar la direcció que havia de seguir". El que va passar a continuació va anar, més o menys, així:

-Embarassada: ¡És molt amable!

-Álvaro: Gràcies.

-Embarassada: ¿Em permet que li faci un petonet?

-Álvaro: ¿Però què diu? No cal, dona...

En aquest instant, la segona dona, la còmplice, es va col·locar darrere de l’Álvaro i va començar a empènyer-lo cap a l’embarassada.

-Embarassada: Faci’m un petonet.

-Còmplice: Faci-li un petonet.

Una per davant i l’altra per darrere, el van empresonar amb els seus cossos com dues rodanxes de pa de motllo a un tall de pernil dolç. I el van sacsejar amb el "faci’m un petonet" i el "faci-li un petonet". A l’Álvaro, superats alguns segons d’estupefacció, li va sortir el caràcter.

-Álvaro: ¡Bé, d'acord, ja està bé! ¡Amb els petonets! ¡Que no!

Se les va treure de sobre i les dues dones van marxar. Als pocs metres es va posar les mans a la butxaca, el mòbil i la cartera continuaven al seu lloc. Va respirar. Va fer uns passos i es va recordar del rellotge, es va mirar el canell i se’l va trobar sense res. El seu rolex ja no hi era. Es va girar i va poder veure-les ficant-se en un cotxe fosc que les esperava en doble fila i que va engegar quan hi van pujar. L’Álvaro va llegir a EL PERIÓDICO que els grups de rellotgers estan robant rellotges de turistes adinerats i va voler contactar amb el diari per deixar les coses clares: "No només estan robant als turistes"

L’Álvaro, dies després del robatori, a casa seva / ÁLVARO MONGE

L’Álvaro té raó

En els últims anys, els carteristes han evolucionat: primer van deixar de buscar carteres i es van passar als telèfons mòbils i, des de fa dos o tres anys, han posat els rellotges en el seu punt de mira . Aquest tipus de lladres, com tantes altres coses, van arribar de França. De Marsella o dels barris suburbials de París. Eran, en la seva gran majoria, joves d’origen magribí, gairebé sempre algerians. A l’estiu del 2016, es va tenir constància de la seva existència per primera vegada. No eren lladres que vinguessin a arrelar aquí, sinó que hi eren només de pas. Lladres temporers que viatjaven per les principals capitals europees, les més turístiques. Treballaven en grup, mostrant un grau de coordinació semblant al d’una bandada de llops. Un líder, amb perícia per reconèixer rellotges de gamma alta –de marques com Richard Mille o Audemars Piguet–, que ordena el seguiment a tota la colla i decideix l’instant en què es produeix l’acorralament del turista i l’estrebada per emportar-se el rellotge.

Per rellotges de més de 100.000 euros es treuen molts més diners que amb una cartera –des de fa anys ja gairebé ningú porta efectiu– o els telèfons mòbils –fàcilment rastrejables per GPS i que, en el millor dels casos, poden reportar-los 100 o 150 euros. Els rellotges donen "més, molt més", expliquen fonts de la Divisió d’Investigació Criminal delsMossos d’Esquadra.

Aquests grups de 'rellotgers’ van enlluernar la delinqüència local, fastiguejada de jugar-se-la al metro de Barcelona –infestat d’agents de paisà dels Mossos i de la Guàrdia Urbana– per carteres sense premi. Els bons temps del tren suburbà, entre el 2009 i el 2011, havien passat a la història. Començava la moda dels rellotges.

El 2017 Barcelona va ser escenari de l’inici d’una conversió que ha esclatat definitivament durant l’estiu del 2018. Els turistes que s’arremanguen camises de seda per lluir rellotges pomposos són preses que cacen exclusivament els grups de 'rellotgers’ que estan de pas per la capital catalana. Els Mossos ja han entregat tres lladres que buscaven les autoritats franceses. El problema per als veïns del Raval, com el Butch o com l’Álvaro, són els lladregots locals.

Si no hi ha art, hi ha navalla

Si els 'rellotgers’ ronden els hotels del centre històric, pels barris acomodats de Barcelona s’himouen les mimosines, dones romaneses que busquen gent gran amb rellotges cars –no tant com els dels turistes. Actuen com descriu l’Álvaro: mostrant-se afectuoses, fins i tot magrejant. No van soles, sempre tenen un cotxe al seu costat amb un tipus perillós al volant que fa de xofer però també pinxo si la cosa es posa lletja. La resta de cercadors de rellotges no estan tan 'formats’. 

Potser feien servir els trucs dels‘mancheros’, ‘claveleros’, ‘papeleros’, ‘ronaldinhos’, ‘maperos’, ‘iphoneros’ o ‘flyeros’... per aconseguir carteres o telèfons. Però els rellotges estan lligats a un canell. I si no es tenen les habilitats –o els encants– de les mimosines per furtar durant una distracció, els més bèsties acaben traient la navalla. Aquest estiu al districte de Ciutat Vella s’han disparat tant els furts com els robatoris amb violència i intimidació. Molts d’aquests últims es corresponen amb intents fallits de sostreure un rellotge que van acabar malament.   

Manel Alabart al seu taller de rellotgeria de l’Hospitalet / CARLOS MUNTANYENC

Rellotgers contra lladres de rellotges

Notícies relacionades

Manel Alabart, un rellotger de l’Hospitalet que va presidir fins fa pocs mesosl’Associació Nacional de Professionals Rellotgers Reparadors (ANPRE), li va doldre que aquest diari digués –com fa la policia– 'rellotgers’ als lladres. Els rellotgers de veritat reparen rellotges, no els pispen, raona, gairebé amb tendresa. L’obsessió delinqüencial de la qual són objecte els seus clients, a més, és una cosa que els mateixos rellotgers, com Alabart, proven de combatre. Perquè "han augmentat molt els robatoris, d’exemplars cars, i també dels no tan cars", avisa. 

Rellotgers i policies treballen conjuntament; Donant un cop de mà per distingir les peces autèntiques de les falsificades, informant sobre pistes que apuntin a qui compra rellotges robats –la clau de tota la moda està aquí: en els receptadors que el Codi Penal continua sense prendre’s gaire seriosament– i, sobretot, convertint-se en antenes de gran utilitat per detectar peces robades –l’ull entrenat en té prou amb veure com s’ha trencat una corretja per saber que no ha sigut causa del pas del temps– i trucar als investigadors per comprovar les denúncies. El problema, explica Alabart, és que sovint l’amo real no ha sigut capaç d’aportar el número de sèrie. En la majoria d’ocasions perquè han perdut la documentació d’una compra que potser van fer fa 40 anys, com l’Álvaro. Alabart recomana a tots els seus clients gravar el número de DNI a la tapa del rellotge