De la gana a la Plata

Ja fa uns anys, però no tants, a un company, Ramon Vendrell, li va arribar la veu que, amagat a la rebotiga d’un bar de Poblenou, funcionava un Jai Alai, un frontó, amb els seus pilotaris i els seus apostadors. I cap allà que se’n va anar amb ànim de cronista, però els resultats van ser magres. Va topar amb l’infranquejable mal caràcter de qui atenia la barra (per la seva descripció, tant es podria tractar del vell Victoriano Montins, o el seu gendre, l’Adrover) i es va quedar a un dit de descobrir la història que Julià Guillamon ha recuperat al seu últim llibre, El barri de la Plata (L’Avenç). El frontó que funcionava rere del bar Montins del carrer Roc Boronat no era un Jai Alai, sinó un trinquet on es jugava a la pilota valenciana (i s’hi apostava, és clar), igual que a un altre, pròxim, al passatge Mas de Roda. Allà acudien els descendents d’una emigració molt particular, desenes de famílies de la comarca de l’Alt Millars, a l’interior castellanoparlant de Castelló (com els Montins, els Guillamon i moltíssims més) que s’havien instal·lat en bloc a quatre carrers del Poblenou, el barri de la Plata, en aquell moment carrer de Wad Ras. “Era com un poblet enmig d’un entorn inhòspit envoltat de fàbriques, amb els seus dos forns, les seves dues farmàcies, els seus bars, la seva papereria...", recorda Guillamon.

L’origen del llibre és en una sèrie de reportatges publicats al llarg d’un any a la revista L’Avenç. Però si en aquests textos tenia més pes una antropologia urbana molt viscuda, en la seva reelaboració literària el punt de gravetat s’ha fet lliscar cap a la història familiar. Aquesta casa amb unes muntanyes de Montserrat falses al terrat i el soroll del trinquet sota de casa. En les dues edicions de l’original en català, la portada mostra els llençols de l’aixovar de la seva mare, brodats amb dues emes. “Té una cosa dramàtica, aquestes dones que es passaven els dies brodant-se l’aixovar per poder casar-se, l’única manera de fugir de casa, i després et cases amb un oncle com el meu pare, amb algunes coses bones i d’altres diguem que complicades”, explica Guillamon. L’alcoholisme, la inconstància, que l’autor no amaga en absolut. En la traducció al castellà, ja a punt, la portada canvia. En lloc de la de llençols de la mare, originària del Montseny, la muleta de torero del seu pare, el valencià.

Del llibre, se n’han fet dues edicions, i ja porta bastantes rutes guiades pel barri. “Al Poblenou s’han fet el llibre seu, perquè és un món que no estava explicat”, diu Guillamon. Com ha recordat Kenneth Pitarch, investigador de l’emigració valenciana a Barcelona, a començaments del segle XX un de cada deu barcelonins havia arribat d’aquest sud pròxim. “Un món que va quedar absorbit ràpidament, molts es van casar amb catalans, es van fer catalans. No érem massa conscients, vivíem a Poblenou i no sabies que el del costat, i el del bar, també ho eren”. Aquesta era la història dels Guillamon. Tot i que al barri, molts sí que es reconeixen com a descendents d’aquesta vella emigració. No costa molt trobar qui t’expliqui que a l’estiu, passejar per Sucaina, Toga, Argeleta, Fanzara, Lludient, Espadella, Llucena, Figueroles, és com passar per la Rambla de Poblenou. “La primera vegada que vaig anar a les festes, al bou embolat, vaig pujar a una barrera i n’hi havia un del Poblenou; corria, en pujava a una altra, i un altre de Poblenou; tornava a córrer, i el mateix”, explicava fa uns dies un veí del barri. “Va ser l’emigració d’uns quants pobles de l’Alt Millars a uns quants carrers de Poblenou, com les migracions de xinesos i pakistanesos”, diu Guillamon. Aquí no hi va haver basars, però sí la indústria auxiliar del vi, amb els boters que tocaven plata amb el seu negoci i que van donar nom a aquest racó.

Un topònim inexistent

Notícies relacionades

Esnòrquel científic

Montserrat sedueix el turista

A l’estiu, la seva família anava a Arbúcies, territori matern, així que Guillamon no comparteix aquesta connexió estival. Tampoc l’apel·latiu amb el qual els descendents d’aquests pioners, la segona generació de pobladors del Poblenou al XIX, es defineixen. Són els que van venir del barranc de la gana. Pronunciat a l’aragonesa, barranc de la gana‘el barranco l’hambre’. No és un topònim que hi hagi a cap mapa, ni en la divisió comarcal del País Valencià. I Guillamon no l’utilitza al seu llibre, perquè a la seva família no va estar mai en circulació, i de fet, el considera inadequat; ell mateix va arribar a conèixer l’origen d’aquest terme: era el nom, únicament, de la masia de la qual provenia la família d’un veí, l’oncle Marcelino, que encara conserven una foto d’aquell vell molí. Però sigui encertat o no, o es consideri injustament despectiu, o disgusti més o menys, va fer fortuna, entre els mateixos originaris d’aquell barranc inexistent. I va quedar com a record de la sèrie de sequeres que, pel que sembla als anys 80 del segle XIX, va provocar aquesta emigració famolenca, compacta, sobtada i gregària.

Potser els Guillamon siguin dels pocs que no es reconeguin com a oriünds del “barranco l’hambre” perquè d’això, de decidir d’on s’és, de la identificació amb un origen o de rebutjar-lo, o d’acabar recuperant-lo, és del que va el llibre. “Els meus avis eren pràcticament d’aquí, però el meu pare era un personatge desarrelat, que es va criar a Toga després de la guerra i va decidir que era valencià; era una ficció, una creació d’una identitat. Aquest és el centre del llibre, cada un és el que vol ser. Tot i que el meu pare no superés la seva destinació”. Julià Guillamon, i això és més que una anècdota, va decidir no ser seguidor del València CF, com el seu pare. I es va fer del Barça.