Passejant pel Besòs: la vora de Manolo Laguillo

A la llunyania es veu arribarManolo Laguillo acompanyat de l’escriptora María Virginia Jaua. Caminen pel pont del Molinet sota un sol de justícia. Manolo és un home que camina, i junts, caminant, María Virginia i Manolo Laguillo es dirigeixen al riu Besòs. Manolo Laguillo revisarà la instal·lació que inaugurarà l’endemà, el dimecres 4. Es tracta de 15 fotografies impreses en lones de 3x4,5m. Són gairebé tan altes com els murs de formigó que es van aixecar fa més de quaranta anys per contenir els desbordaments. Això no passa sovint, però el record de la catàstrofe del 62 encara persisteix en la memòria de la ciutat.

La ciutat és Barcelona, per descomptat, encara que en aquesta part del Molinet es digui Santa Coloma, i uns metres més a baix rebi el nom de Sant Adrià, ja que Barcelona, a més d’un nom propi, és un cognom de família, d’un clan fet de barris i ciutats encadenades a un estil de vida. Però Manolo Laguillo no fabrica memòria, el que crea amb les seves fotos pot dir-se més aviat consciència. Mentre Manolo i María Virginia Jaua recorren el pont, és el petit, l’antiga passarel·la, no el gran per on van els cotxes, s’acosten uns passejants a les cinc imatges d’aquest punt. A la gent li agrada reconèixer el que veu, que crec que no és el mateix que saber el que es veu. Això últim resulta més filosòfic, potser podria preguntar-li-ho a Manolo Laguillo ja que, certament, és un fotògraf filosòfic. O potser un fotògraf filosofal, dels que busquen l’or del present. Manolo Laguillo va néixer a Madrid, i als anys 70 va venir amb els seus pares a viure a Barcelona, on va estudiar filosofia pura. Entre els seus professors cita Mosterín, Lledó... Diu Gomà i se li omple la veu de record. Va ser en acabar la carrera quan es va fer fotògraf.

Els tres passejants van amb bossa a l’esquena, pantalons curts i vambes blanques. S’han aturat davant d’una imatge que mostra Barcelona desgranant-se bloc a bloc des de Torre Baró fins al mar, que és el camí pel qual arriben milers de persones que només volen ser com nosaltres. No hi ha camí que no costi la vida, i per això des del seu origen la nostra cultura és plena d’escenes on una persona ajuda a una altra al camí. Els cristians, que era la religió dels cavallers errants, tenen gravada a foc la paràbola del viatger de Samaria que va assistir al ferit al camí de Jerusalem de Jericó, i de fet els cavallers errants van convertir aquest gest en gesta.

Manolo Laguillo ha fet la majoria d’aquestes fotografies amb una Leica de blanc i negre i així, tan ampliades, la minuciositat del que es veu resulta sorprenent. Passa el mateix que a les pintures dels antics flamencs. ¿Recordeu el petit paisatge que es distingeix a “La Mare de Déu del canceller Rolin”, de Van Eyck? Va ser pintat amb un pinzell molt fi i si s’observa amb lupa descobrim que és viu de gent, diminuts vilatans i burgesos anant d’un costat a l’altre, passant pel pont, a cavall pel sender, i sentinelles treient el nas per les muralles. Una de les dones (són dues dones i un home) que contemplen la vista presa des de Torre Baró assenyala dubtosa i diu: “Aquesta és l’entrada de la ronda”. I l’home afegeix: “Això ha de ser d’ara”.

El blanc i negre i el temps

Hem associat el blanc i negre al passat, a la memòria, i ens costa admetre que aquest llenguatge primigeni ens parli en temps real; però Manolo Laguillo afirma que ho prefereix al color ja que estima que el color de les fotos no pot competir amb el color natural. “El blanc i negre és com un gra al cul”, explica. Tota la fotografia de Manolo Laguillo és la consciència del present plasmada en blanc i negre. Com en els quadros, en aquestes fotos es veu a una multitud minúscula apareixent pels camins dels descampats, obrers treballant a les terrasses dels edificis, en una foto dels blocs olímpics, així els anomenaven, al costat del riu, està la meva mare al balcó, i quan l’hi dic a Manolo es queda parat, reflexionant filosòfic.

Notícies relacionades

BCN invertirà 32 milions per triplicar la potència fotovoltaica

Dimiteix el president del PP d’Esplugues per colar despeses personals a l’ajuntament

Manolo Laguillo té l’interès, però no la preocupació, de saber quant temps es quedaran intactes les seves fotografies exposades a la intempèrie. Estaran un any clavades a aquests murs. Quan arribem a les cinc que hi ha sota el pont de Cristóbal de Moura (les altres cinc estan a l’altura de Can Zam) veiem que una ja ha estat etiquetada amb el tag d’un grafiter; però, com l’ha posat a la part de la foto que reprodueix les vies i els murs on surten altres grafitis, Manolo Laguillo considera que ha triat el lloc més escaient i somriu.

Els forats que trenquen algunes de les lones són perquè passin les aus que nien als tubs de drenatge, i per això de tant en tant algun ocellet s’escapa volant de les fotografies. Per a aquesta instal·lació, que es diu ‘Besòs, 2017: un aixecament fotogràfic’, Manolo Laguillo va fer més de mil fotos. A més d’aquestes 15, se n’exposen unes altres 60 en Can Sisteré (Santa Coloma), i a partir del 17 de juliol aniran a la Casa de la Vila de Montcada.