Corbacho, el Valls de l'Hospitalet

Si us plau, que la batalla de Barcelona –en la qual encara està per veure si Manuel Valls és un astut mariscal Rommel o més aviat un imprudent general Custer– no eclipsi el combat per la segona ciutat de Catalunya, L'Hospitalet, una plaça a la qual el qualificatiu de feu socialista fins i tot li queda curt i que, tot i això, balla, en el sentit electoral del terme, esclar. A Barcelona l'element de distorsió és Valls, un socialista francès amb tendències dretanes, i a L'Hospitalet, Celestino Corbacho, exalcalde de la ciutat, exministre de Treball i durant nou anys el sou públic més alt de Catalunya, el de president de la Diputació de Barcelona. A un any de les eleccions municipals assegura que, per molt que diguin, no serà –ni tampoc s'ha ofert per ser-ho– cap de llista de Ciutadans. L'olla dels rumors bull des que al gener va estripar el carnet del PSC. La tesi oficiosa del partit és que estan buscant un perfil clònic dels seus líders, jove, fotogènic, preferentment dona. Encara que Corbacho no sigui el cap de llista, hi ha inquietud a l'alcaldia. L'indissimulat suport de Corbacho al partit d'Albert Rivera podria posar l'Hospitalet a tret de Ciutadans.

Les xifres de les últimes quatre convocatòries electorals (dues d'autonòmiques, una de municipals i una altra de generals) són com el pòsit d'una tassa de te o les entranyes d'una gallina. Diuen el que cadascú vol que diguin. D'aquí l'angoixa de Núria Marín. Corbacho és el Valls hospitalenc sense necessitat ni tan sols de postular-se com a cap de llista. El presumpte alcaldable per Barcelona viu a París i l'exalcalde de l'Hospitalet, a Altafulla. Ni tan sols conserva el pis en la que va ser la seva ciutat. No es tracta de buscar coincidències. Són casos diferents, més enllà que amb una idèntica procedència socialista han virat fins a l'altre costat del centre polític. És la dona de Corbacho –diuen els seus adversaris polítics i abans companys de partit– la que simpatitza més amb Ciutadans, però és ell qui ha passat a l'acció per la via més inesperada. Critica sense dissimular la seva successora. Lamenta que Marín no compti amb ell per a res.

La qüestió de fons, no obstant, és el repte de Rivera de convertir els auguris de la tassa de te en resultats palpables.

Al 1983, i això és anar molt enrere, cert, el PSC gaudia a l'Hospitalet d'una majoria aclaparadora. Quatre de cada cinc vots a les municipals eren socialistes. Des d'aleshores mai ha cedit el primer lloc en unes eleccions locals, però a la cita amb les urnes del maig del 2015 aquest avantatge es va reduir a un mínim sense precedents. Un de cada dos vots va ser per a la candidatura de Marín, una xifra, fins i tot així, molt respectable. El que preocupa l'alcaldessa és el que ha passat des de llavors.

El fantasma de la polarització

Ves a saber. Les eleccions generals del desembre d'aquell mateix any les va guanyar de forma inapel·lable la candidatura d'En Comú-Podem. L'ona podemita encara no havia mort a la riba. Va ser un revés per als socialistes. Mai havien perdut unes eleccions legislatives a la segona ciutat de Catalunya. Podia haver estat un episodi puntual, fruit d'un context únic, però llavors l'anomenat procés va fer allò per la qual cosa ningú apostava: un canvi de marxa. Va accelerar i, des del punt de vista demoscòpic, va polaritzar el vot, mala cosa per al PSC.

Ciutadans ha guanyat les dues últimes eleccions autonòmiques a l'Hospitalet, la del setembre del 2015 i la del desembre del 2017. En la primera cita va ser per menys de mil vots. El simbolisme ja va fer mal a les files socialistes. En la segona, l'avantatge ja va ser més clar. 45.572 vots recollir Ciutadans i 31.343 el socialisme.

Són aquests antecedents els que donen marge per a la sorpresa electoral el maig del 2019. O no. Els baròmetres municipals que encarrega periòdicament l'Ajuntament de l'Hospitalet concedeixen un aprovat molt alt a Marín (6,4) i revelen una notable satisfacció dels veïns amb la gestió de la ciutat. El problema és, com diuen els periodistes de política en el seu singular argot, en quina clau es vota, és a dir, si les municipals seran només un altre enfrontament entre els d'una bandera i els de l'altra, o es votarà un model de ciutat.

Notícies relacionades

Les ciutats de l'àrea metropolitana, en 'alerta taronja'

La sequera manté en suspens la tramitació del Pol Biomèdic

És aquí on CelestinoValls Corbacho apareix com una figura fantasmal capaç d'alterar el curs dels esdeveniments, com l'ombra del pare de Hamlet. L'equip de Marín sospesa que en el pitjor dels casos pot ser capaç d'arrossegar entre 4.000 i 5.000 vots del PSC a Ciutadans per la seva condició d'exalcalde de la ciutat. Pot ser que no sigui una xifra determinant com per decantar les eleccions, però sí perquè el consistori del pròxim mandat es divideixi en tres blocs de mides diferents. El primer, el més petit, és el de l'univers del sobiranisme. Esquerra sembla que ha de convertir-se en el planeta al voltant del qual orbiti el vot ‘indepe'. A diferència del que passarà a Barcelona, no té cap opció de guanyar. Els altres dos planetes són el PSC i Ciutadans. Competeixen per ser Júpiter i Saturn. Governarà Júpiter, però pot ser que amb una minoria majoritària que ja coneixen altres ciutats.

L'origen de la fricció entre Corbacho i Marín és incert. Fins i tot estrany. L'alcaldessa ha continuat l'obra del seu antecessor. El model de ciutat és idèntic. El primer va sembrar el projecte de la plaça d'Europa, cor econòmic de la ciutat, i ella l'ha regat i l'ha vist créixer. Tot i això, en una dels seus recent visites a la ciutat, Corbacho ha preferit deixar-se veure en un acte amb el que va ser el seu mentor, l'exalcalde Juan Ignacio Pujana, que va saltar del càrrec acusat de corrupció, abans que amb Marín.