BARCELONEJANT

L'art de llegir tebeos

La cara és el mirall de l'ànima, i el conjunt de cares és el reflex delo que passa

L'art de llegir tebeos
4
Es llegeix en minuts
Javier Pérez Andújar
Javier Pérez Andújar

Escriptor.

ver +

Des dels temps del professor Bacteri, el lector de tebeos sap distingir en la vida real el paio amb barba de tota la vida d’un barbut recent. Ho dic perquè ha sorgit una nova classe d’indignat que bé es podria anomenar l’home amb barba des que va néixer. Existia una aristocràcia de la barba, una barba de bressol, que fins avui no havia vist necessitat de manifestar-se; però l’aclaparadora tendència a deixar-se d’afaitar que l’home barceloní està mostrant ha indignat els que es van deixar barba els primers, no per moda, sinó per estirp o ideologia.

Els d’ara són temps emboscats, de viure en el maquis, obscurs, de presons i d’exilis, de pors, de passions col·lectives que envesteixen les de l’individu. El realisme brut de la vella literatura ha sigut reemplaçat per la bruta realitat. La cara és el mirall de l’ànima, i el conjunt de cares és el reflex del que passa. Això ho va captar Cassavetes en aquella pel·lícula que va titular Faces. Avui el dret a barba és el més semblant al dret a vot: un home, un vot; i el mateix per a la barba.

Les arrels dels meus tebeos estan en les paraules encara més que en els dibuixos 

Aquests dies s’ha celebrat el Saló del Còmic, i així el tebeo ha passat pel seu saló de bellesa. A les seves cubetes hi han rebuscat lectors i lectores de tebeos de tota la vida, amics i amigues del còmic, usuaris de la novel·la gràfica, practicants del monocultiu (línia manga o superherois) i, cada vegada més, gent que prefereix ser el personatge que llegir-lo.

No cal haver llegit una historieta per identificar-se plenament amb els protagonistes. La cultura popular és un estat de l’ànima col·lectiva (portar barba també és cultura popular). Me’n recordo de la proscripció que es feia del cine a l’escola quan el professor deia que veure la pel·lícula no dispensava de llegir el llibre, sinó més aviat al contrari, obligava a llegir-lo per assabentar-se’n de veritat. Com que els llibres ja no hi pinten res, ara les pel·lis alleugen de llegir el còmic i de jugar al videojoc. El cine segueix perquè ens relega al que verdaderament som. Testimonis de nosaltres mateixos. Hem vingut al món a mirar com desapareix tot, igual que al final d’El club de la lucha.

El tebeo va néixer per perdre. Per això els estimo. Eren tebeos que es llegien sota el pupitre mentre el mestre o la mestra explicaven el conjunt buit. Els que anàvem per a progres de barri érem molt de la intersecció, del bescanvi, de l’intercanvi sense diners; no vam ser prou perspicaços per endevinar que el nostre futur estava en aquell conjunt buit. Però és que els conjunts eren per a rics. Per a un conjunt s’havia de tenir, de manera que quan vam estudiar els subconjunts ens n’alegràvem molt perquè allà sí que hi arribàvem. Vaig descobrir els conjunts a la vegada que vaig descobrir els tebeos. Tots dos estaven units per la bafarada, tots dos participaven de l’oval, idèntic globus ple d’elements, de paraules. També aquella O de la paraula Mortadel·lo a la capçalera de la seva revista era un conjunt canviant, semovent, la transformació perpètua. Cada setmana Ibáñez la dibuixava d’una forma diferent. Assumir el canvi com a principi de la realitat ens preparava per impregnar-nos més tard d’Heràclit d’Efes, que en el meu cas no va passar de ser Heràclit de COU.

Les arrels dels meus tebeos estan en les paraules encara més que en els dibuixos. Els globus que com una aurèola de santedat verbal envoltaven els caps de Rosendo Cebolleta o de Pancracio Trapisonda, anaven seguits dels tres globus lírics que una poeta, Gloria Fuertes, va posar a la televisió. Tot va caure en picat, l’esperança de la cultura, la confiança en la utilitat dels mitjans de comunicació, quan als nens en comptes de posar-los Gloria Fuertes els van posar Leticia Sabater. ¿Com es pot passar d’una dona que escriu Un globo, dos globos, tres globos, a una altra que canta La salchipapa? Als entrepans de Pepe Gotera i Otilio (em refereixo als de paraules, no als d’elefants que es cruspia Otilio), els feien companyia a la cartera els entrepans de l’hora de pati. Fer un petó al pa si queia a terra abans de tornar-lo a mossegar.

Els tebeos havien nascut per perdre, perquè en bona mesura estaven fets per dibuixants, periodistes, mestres d’escola, escriptors, que havien perdut una guerra i amb ella havien perdut, els l’havien prohibit, l’exercici de la seva professió primera. La tristesa d’aquella època i d’aquella situació apareix recollida gràficament (les expressions, els colors...), en l’àlbum titulat El invierno del dibujante, de Paco Roca, i ha sigut narrada amb tota la seva tragèdia humana a El artefacto perverso, de Felipe Hernández Cava i Federico del Barrio. 

Notícies relacionades

No són novetats, però tampoc ho són Heràclit i Gloria Fuertes, i bona falta que ens fan. De la mateixa manera que no es comença menjant gelats per aprendre a menjar plats de llenties, no es comença llegint tebeos per acabar llegint llibres. Són dues fams diferents. El tebeo no és un potet, no és un llibre fet papilla, no és literatura triturada. Conté el seu propi aliment. La seva pròpia poesia. Per exemple, la jaqueta oberta del professor Bacteri.

La cara és el mirall de l'ànima, i el conjunt de cares és el reflex del que passa.