Andreu Claret: «Em vaig menjar dues pàgines de la revista ‘Treball’ al cotxe policial de camí de la comissaria de Via Laietana»

Estava a punt de complir-ne 20. Estudiava Arquitectura. Feia dos anys que havia arribat a Barcelona.

La seva família vivia a l’exili.

Sí. Vaig néixer el 1946 a Ax-les-Thermes, al costat d’Andorra, on me’n vaig anar amb un o dos anys. Als vuit me’n vaig anar a estudiar a França, a prop de Tolosa, amb els meus avis. Els meus pares eren d’ERC, els meus avis, comunistes. Una família típica de la República. I el 1964, amb 17 anys, vaig venir a Barcelona. Vaig arribar a l’Estació de França (l’assenyala: l’entrevista transcorre a uns 200 metres, al Born, on viu). Ho explico a la meva última novel·la, ‘La casa de les tres xemeneies’, tot i que al llibre arribo abans, perquè m’anava bé per al relat.

¿Mai havia estat a Barcelona?

Mai. Només coneixia la Barcelona mitificada de la República de la qual es parlaven els anarquistes que venien a casa, els intel·lectuals. I vaig arribar i totes aquestes cases, aquestes façanes, eren negres. Pel fum dels cotxes: a l’Espanya de Franco la gasolina que es gastava era dolentíssima. Vaig veure tot això i vaig estar a punt d’agafar el tren de tornada a França. Em vaig quedar, em van llogar una habitació a Sarrià, en una casa de gent acomodada.

¿Per què va venir?

És bèstia, perquè tenia 17 anys: vaig venir a combatre el règim franquista. El meu germà gran, el Joan, que ja ha mort, era un dirigent antifranquista, estava a la Universitat de Tolosa, ell no podia venir, l’havien enxampat en temes seriosos, d’armes, i el buscava la policia franquista. I quan vaig arribar aquí, no passava res. No només no passava res, em vaig obsessionar pel fet que els nois i les noies de la meva edat no anaven mai agafats de la mà. A França ens petonejàvem, anàvem al cine a ficar-nos mà. Em vaig obsessionar amb això, que la gent de la meva edat de Barcelona veia normal. Vaig fer Preu (el curs preuniversitari, actual segon de batxillerat) a l’Acadèmia Febrer i després vaig entrar a la universitat.

Es va matricular a Arquitectura.

Sí, tot i que el meu pare volia que estudiés Enginyeria de Camins. Abans, a l’Acadèmia Febrer, vaig viure un altre xoc: em vaig adonar que els meus companys no sabien res del que havia passat. Un dia vaig explicar que avions italians van bombardejar Barcelona durant la Guerra Civil i no s’ho creien. Vaig haver de portar-los a la plaça de Sant Felip Neri (on una bomba va matar 42 nens el 1938 i les marques de metralla van quedar com a record). Jo estava una mica acomplexat, perquè parlava català, era la llengua a casa meva, i francès, però mai havia estudiat el castellà, només en sabia una mica del pati de l’escola a França. Al Preu vaig patir molt. Després vaig entrar a la universitat, em vaig afiliar al PSUC el 1965 i llavors arribo a la Caputxinada. Era delegat del primer curs d’Arquitectura, però no estava gaire ficat en l’organització.

¿Com s’assabenta que es presentarà el sindicat d’estudiants, que va derivar en la Caputxinada?

És que se sabia que es faria, com va explicar l’altre dia Quim Boix. Vaig arribar amb la sensació d’anar a canviar el món, allà hi havia 400 persones. Vaig entrar i vaig pensar que ens ficarien a tots a la presó, que estaven esperant que arribés l’últim. Ho vaig seguir tot sense protagonisme i amb un gran xut d’adrenalina. Coneixia els Caputxins de passar per allà, perquè vivia a Via Augusta amb Anglí amb els meus pares, que havien tornat el 1965, un any després que jo. (Andreu Claret pare ja havia tornat momentàniament el 1962, cridat per l’alcalde Porcioles, que li va demanar ajuda per afrontar la gran nevada d’aquell any malgrat ser un republicà exiliat). Però jo era de família agnòstica i educació francesa, laica. Jo no havia entrat mai en una església.

¿Allà van entrar amb la idea que a l’hora de dinar estarien a casa? I s’hi van quedar tres dies.

Sí. Va arribar Tàpies amb el seu Mercedes i de seguida vam veure la policia que envoltava el cotxe i es desplegava.

Si la policia no els hagués tancat allà, allò hauria sigut diferent.

No hauria passat a la història. No de la mateixa manera. L’important van ser les conseqüències. Hi havia gent de tot tipus, del PSUC, però també Jordi Rubió, un home moderadíssim. O Salvador Espriu, que estava acollonadíssim. Era un home decidit però també poruc.

¿Els més coneguts van patir conseqüències?

A alguns els van retirar els passaports. A nosaltres ens van retirar el carnet d’identitat i vam haver d’anar a buscar-lo. I allà va començar la meva relació amb els policies Creix i Olmedo. Jo, més amb el comissari Olmedo, que era com el número dos i a mi em deia ‘el Andorrano’.

No el van detenir.

Llavors, no. Després em van detenir dues vegades i una vaig estar dos mesos a la presó Model. Em van detenir per una estupidesa. La màquina repressiva franquista combinava barbaritats com el garrot per a Puig Antich amb una gran ineficàcia, com va recordar Andreu Mas-Colell dilluns en l’acte per la Caputxinada. Jo me’n vaig anar d’Arquitectura a Econòmiques, perquè creia que era millor per canviar el món. Un dia, el 1968, cantàvem cançons antifranquistes, jo sortia i la policia va entrar a la facultat a cops. A la tarda vaig anar a veure l’organitzador d’allò de les cançons, un asturià, a casa seva, i va obrir la porta el comissari Olmedo: ‘Home, el Andorrano’.

I llavors sí que el van detenir.

Va ser una tonteria per part meva. Em va agafar desprevingut i jo portava a sobre un exemplar de ‘Treball’ (publicació del PSUC de la qual Claret va ser posteriorment director). Me’l vaig haver de menjar. Dec ser l’únic que s’ha menjat un exemplar de ‘Treball’.

¿Quantes pàgines?

Dues pàgines que em vaig menjar al cotxe de la policia que ens portava a la comissaria de Via Laietana. Gairebé m’ofego. Encara ara tinc un problema de davallador. Ens van acusar de cantar cançons, una cosa absurda, perquè jo soc terrible cantant. A mi només em va caure una hòstia del comissari Olmedo per entrar al seu despatx amb les mans a les butxaques: ‘¿No saps que t’has de treure les mans de les butxaques quan entres en un despatx?’. A l’estudiant asturià, José Fariñas, que era fill d’un guàrdia civil, el van torturar d’una forma terrible. El pujaven per una escala de cargol metàl·lica que hi havia a Via Laietana i ell anava cantant ‘La Internacional’. Jo pensava que ens afusellaven directament. Li van donar un cop que va caure escala avall. El van tornar a cridar una altra vegada i pujant una altra cantava ‘La Internacional’, ja en veu més baixa. Li van deixar els testicles negres dels cops. Li van caure dos o tres anys de presó, perquè li van trobar les cançons.

¿I a vostè no li van pegar més?

No, em van prendre declaració. Que allò també és una batalleta. El policia anava dient mentre teclejava la lletra de la cançó: «Vostè cantava: ‘La mujer de Paco Franco no cocina con carbón, que cocina con los cuernos de su marido el cabrón’. ¡¿No li fa vergonya cantar això?!». I anava teclejant.

Explica que no va ser l’única arbitrarietat que va viure per aquesta policia ineficaç.

Quan vaig estar aquells dos mesos a la Model, un dia em truquen al centre de la presó i em trobo dos homes que portaven gavardina. Em porten a una habitació: ‘¿Vostè és Andreu Claret Serra? ¿Va néixer el 1946? Obri la boca’. Em miren les dents. I un diu que sí, que tenia l’edat que havia dit. Perquè sospitaven que jo podia ser en realitat el meu germà Joan, 15 anys més gran, que simulava ser jo.

Entre els detinguts per la Caputxinada diversos van patir repressió política i física.

Sí. Sobretot, Quim Boix. El van torturar de manera salvatge a Laietana. Té un rècord: 11 vegades el van detenir. Hi va haver expulsions de la universitat. Hi va haver repressió.

¿Per què es va donar la Caputxinada?

Va poder tenir lloc per aquesta ineficàcia de la policia, que no va aconseguir saber on es faria. I perquè allò no va ser un bolet, ja passaven coses en l’antifranquisme. A més, hi havia un ambient general d’optimisme després de com s’havia passat en els anys 40 i 50. Els sous començaven a créixer, els obrers anaven de Santa Coloma a El Corte Inglés a veure aparadors. Hi havia aquella sensació que es vivia malament però que es viuria millor. Just al revés que ara, quan es viu molt bé però ningú pensa que les coses aniran millor, al revés.

Notícies relacionades

La pluja buida Collserola el primer dissabte de tancament per la pesta porcina africana

Barcelona llança ‘Poca Vergonya’, la campanya que assenyala els incívics al carrer

¿Què cal explicar als joves sobre la Caputxinada, sobre la dictadura, sobre l’antifranquisme, sobre aquella Barcelona de la dictadura?

S’ha d’explicar bé el que va ser el franquisme. No s’explica bé. Perquè s’explica que s’afusellava molta gent al Camp de la Bota, que hi havia molta gent a la Model, però això, no ens enganyem, no afectava la majoria de la gent. Molta, però no la majoria. El que cal explicar és que durant el franquisme els joves no podien anar pel carrer agafats de la mà. Que si una parella es feia un petó pel carrer, a la dona la podien enviar al Patronat de Protecció de la Dona, una institució sinistra que s’ocupava de les dones caigudes. Hem d’explicar que el franquisme era una cosa sinistra. Una opressió quotidiana.