Anar al contingut

les pompes fúnebres de bàrcino

El mercat de Sant Antoni ocultava un ric catàleg dels ritus funeraris romans

La necròpolis excavada mostra gairebé tots els formats de cremació o exhumació de l'imperi

Destaquen les restes de pires funeràries i dels llits decorats en què s'incinerava el difunt

Ernest Alós

El mercat de Sant Antoni ocultava un ric catàleg dels ritus funeraris romans
El mercat de Sant Antoni ocultava un ric catàleg dels ritus funeraris romans
El mercat de Sant Antoni ocultava un ric catàleg dels ritus funeraris romans
El mercat de Sant Antoni ocultava un ric catàleg dels ritus funeraris romans

/

El compte enrere per a la reobertura del mercat de Sant Antoni s’acosta al final. A més de l’edifici comercial, els visitants podran contemplar els murs d’uns dels baluards de les muralles de Barcelona. Però encara no les troballes arqueològiques més rellevants que han aparegut durant anys de treballs: un tram de la Via Augusta i de la necròpolis romana que s’estenia als dos costats. El 19 de març, no obstant, al Muhba es van avançar els resultats dels estudis realitzats sobre el jaciment, en el qual han aparegut mostres de cada una de les varietats de rituals funeraris dels primers habitants de la Barcelona romana: recintes de cremació, tombes, urnes, cupas, restes de pires i llits funeraris.

Així que el mercat de Sant Antoni amagava al subsol les pompes fúnebres de Bàrcino. En minúscules i en un sentit ampli (no, aleshores no hi havia cap Sancho de Ávila), però també en un sentit literal: pompa funebris era la processó que portava el cos del difunt des de casa seva fins al lloc de cremació o inhumació, i aquelles pompes circularien llavors, amb trompes sonant i ploraneres gemegant, pels actuals carrers de la Boqueria, Hospital i Sant Antoni Abad fins a arribar al tram de 50 metres de Via Augusta trobat sota el mercat.

PRIMERES GENERACIONS / Carme Miró, cap del Servei Arqueològic de Bar-celona, i l’arqueòleg Emiliano Hinojo, responsable de l’excavació de Sant Antoni, destaquen que tots els diferents formats de ritu funerari estan representats a la necròpolis de Sant Antoni. I també la seva antiguitat i que correspongui a una època molt acotada, no a una acumulació de sepultures difícil d’interpretar. «Són els enterraments de la primera o segona generació d’habitants de Bàrcino, de mitjans del segle I després de Crist a mitjans del segle II. I tant la via com el canal que la travessa són del moment fundacional», diu Hinojo.

A la necròpolis s’hi han trobat milers de fragments que permeten reconstruir els rituals fúnebres dels primers barcelonins i fins a cert punt l’estructura d’aquelles ciutats dels morts que s’havien d’instal·lar obligatòriament fora del recinte emmurallat i sagrat de la ciutat, el pomerium, tant per motius higiènics com religiosos. L’ànima del mort havia de quedar lluny, però el seu record, a mà. Al llarg dels camins, per visitar-los periòdicament i perquè els viatgers poguessin anar llegint els epitafis (aquí només han aparegut lletres soltes) que els rememoraven. «I aquesta era la via principal d’entrada per terra a Bàrcino. Diguem que era una zona sepulcral d’alt estànding», valora Miró.
Els arqueòlegs han identificat tant restes de la forma de ritu funerari més habitual, la cremació, com d’inhumació. Han aparegut recintes d’incineració: parcel·les acotades per un petit mur en què se situava el cos del difunt sobre una gran pira. «Tenim casos en què senzillament les cendres es tapaven amb terra, i hem trobat les restes de la llenya cremada, dels ossos i del llit funerari al mateix lloc de la pira; en altres casos es recollien les cendres i es conservaven en urnes, en una 
cupa [una tomba semblant a una mitja bóta] o fins i tot en un forat a terra», explica Fonoll.

RETRAT EN MARBRE / En altres casos s’aixecaven mausoleus per contenir-les, amb imatges del difunt: a Bar-celona van ser desmantellats per construir a correcuita la muralla del segle III, però a Sant Antoni s’ha trobat també una resta d’aquesta pràctica, un realista retrat funerari d’un nen tallat en l’apreciat i car marbre de Paros. «Perquè algú es fes portar aquest material per treballar-lo in situ havia de tenir possibles: Bàrcino era una ciutat poblada per una elit acomodada», recorda Miró.

La troballa més espectacular és la de les restes de vuit llits funeraris, un objecte del qual ja va aparèixer un exemplar a les Drassanes, però que només molt excepcionalment ha sigut trobat fora d’Itàlia, així com altres elements que recorden els ritus de pas de la vida a la mort.

TRASLLAT EN PROCESSÓ / Després de vetllar el mort a casa seva sobre un llit elaborat específicament per a això i amb els peus cap a la porta (amb ritus com posar-li monedes als ulls per pagar al barquer Caronte, anomenar el difunt pel seu nom per assegurar-se que no responia i rentar i ungir el cos), era portat en processó al lloc on era cremat o enterrat i s’efectuava una libació en el seu honor, que es repetia periòdicament. A Sant Antoni han aparegut ampolletes de vidre que contenien ungüents que s’abocaven sobre la tomba o que, segons algunes fonts discutides, guardaven les llàgrimes de les ploraneres.

Tornant als llits mortuoris: s’han trobat fragments d’os i espigues de ferro que permeten reconstruir-ne vuit. «És un conjunt molt important per la seva diversitat de tipologies», es felicita Hinojo. La seva conservació és rara i el puzle recompost per la restauradora Isabel Pellejero, endimoniat: poc en quedava després de col·locar difunt i llit sobre la pira i calar-hi foc, amb temperatures que arribaven als 800 i 900 graus. Un bon llit havia de ser de fusta, amb potes amb una ànima de ferro i decoració esculpida en marfil (o d’os, com és el cas de Bàrcino). Entre els vuit de Sant Antoni n’hi ha de llisos, un amb motius militars, altres amb decoracions vinculades al molt enològic déu Bacus (sàtirs, puttis, mènades ballant) i un més amb motius especialment interessants i en estudi.
Entre les inhumacions, es compten quatre cadàvers d’adult, en fosses cobertes per teules, l’enterrament més econòmic: crida l’atenció que un d’ells estigui de bocaterrosa. Un ritu que suposava una precaució addicional per assegurar-se que un difunt infame per un motiu o altre no tornés al món dels vius. «No és habitual, pot correspondre a algú que ha mort per una malaltia infecciosa, o que es mereixia un càstig», diu Hinojo.

Els 10 enterraments infantils testimonien també el tracte que rebien els nens menors de 40 dies, a qui no es considerava encara persones. No s’incineraven i els seus esquelets han aparegut coberts per teules o dins d’àmfores.