Vides dels ensorrats de Montjuïc

El Joan va néixer a València el 1918. De nen, es va traslladar amb la seva família a Barcelona. Eren cinc germans. Va ser funcionari. Després de la guerra civil, es va casar i va tenir una filla. La seva dona i ell vivien amb la mare d’ella, la María, a Sagrada Família i estiuejaven a Calafell. Va morir relativament jove, el 1978, d’un atac de cor. L’Esther, la seva dona, era de Barcelona, filla de mare soltera. Va néixer el 1923. Va ser mestressa de casa, va tenir una filla. Va morir gran, amb gairebé 90 anys. La seva filla, també Esther, va ser una lluitadora tota la seva vida, expliquen els seus familiars. Separada de jove del seu marit, va tirar endavant el seu fill i la seva filla. Va poder disfrutar uns anys dels seus quatre nets, però no va morir gaire gran: tenia 65 anys. Se’n va anar només dos mesos després que la seva mare, l’altra Esther.

El Joan, l’Esther, l’Esther i la María són barcelonins i fins fa molt poc reposaven tranquil·lament al cementiri de Montjuïc. Estaven enterrats a la zona de nínxols que es va esfondrar el 15 de setembre passat. En total, el sinistre va afectar 144 nínxols, entre els que van caure i els que van haver de ser enderrocats per seguretat, ubicats a les vies de Sant Antoni Abat i Sant Joaquim Abat. Les sepultures acollien 358 difunts.

Ara, molt a pesar dels seus familiars, són notícia: alguns han sigut enterrats de nou en altres sepultures, després d’una identificació que en diversos casos els familiars qüestionen. Altres, que també van quedar barrejats amb la runa, són de més difícil identificació o fins i tot considerada impossible. Les famílies, que han acusat Cementiris de Barcelona, l’empresa municipal que gestiona el cementiri, de no atendre’ls degudament, insisteixen a reclamar que es facin proves d’ADN a les restes per poder identificar els seus.

Per a alguns és una qüestió de justícia, d’eficiència. Per a altres és vital, una necessitat que els menja l’anima: estar segurs que els morts que estan al seu nínxol són els seus morts. En tot cas, la indignació és compartida, com resumeix una dona que tenia diversos familiars a les tombes que van quedar destrossades: «Cap dimissió i l’alcaldessa Colau desapareguda en combat. Encara no he sentit que digui res sobre l’esfondrament». Mentre esperen, han accedit a explicar quatre detalls biogràfics dels seus difunts, perquè, encara que de forma sintètica, siguin reconeguts, recordats.

El Frederic, funcionari de la Seguretat Social, era germà del Joan, el primer dels aquí citats. Funcionari com ell, va morir el 2015. Va deixar quatre fills. La seva dona viu encara. El Frederic i el Joan, juntament amb  dos germans més, reposaven al mateix nínxol. Els germans el van comprar quan va morir el seu pare, el primer que va ser enterrat allà, i tantes dècades després l’avi es va ensorrar amb la resta de la família que a poc a poc s’havia anat traslladant al seu destí final.

L’Antonia i el Jesús es van instal·lar a Barcelona procedents de Navarra. Ella venia de Tafalla, ell, de Mirafuentes. Van arribar a la ciutat amb una ocupació prevista: es van convertir en conserges d’un edifici del carrer de Bailèn. L’Antonia va morir el 2000, de càncer. El Jesús, el 2004, després d’una operació de cor. Una de les seves netes el recorda: feia gairebé dos metres, tenia, diu, un destacat sentit de l’humor. Abans que conserge va ser policia nacional. Quan la parella es va jubilar, se’n va anar a viure al Clot. La neta recorda els tiberis de Sant Esteve: de les dues del migdia a les nou del vespre.

El Francisco Javier va néixer a Barcelona el 1954. Al carrer de Bailèn: era fill de l’Antonia i el Jesús. Va tenir dues germanes: una va morir amb tres anys, l’altra segueix viva. Durant gairebé quatre dècades, el Francisco Javier va ser cap de magatzem en un negoci de papereria. Vivia a Horta-Guinardó. Es va casar amb l’Adelaida i van tenir dues filles i un fill. Fumador empedreït, va morir el 2015, de càncer, que inicialment era de pulmó. Tenia 62 anys.

Enterrament provisional

Va ser, probablement, la persona enterrada als nínxols que es van ensorrar que menys temps feia que hi era. La Palmira va morir al juliol, als 96 anys d’edat. Problemes de paperassa amb el nínxol que li corresponia, allunyat de la zona sinistrada, van obligar a enterrar-la provisionalment en un altre, en el qual estava previst que passés com a molt dos anys. Però al cap de dos mesos, la seva es va esfondrar amb 143 sepultures més. 

Notícies relacionades

Les flors que cauen dretes

Barcelona espera per Sant Jordi un impacte de 60 milions d’euros

La Palmira, que va tenir quatre fills, dels quals dos van morir abans que ella, havia nascut a Alacant el 1920 o el 1922, mai en va estar segura. Als dos o tres anys ja vivia a Barcelona. Va ser mestressa de casa, després d’una experiència com a contrabandista durant la guerra.

La Palmira, el Francisco Javier, l’Antonia i el Jesús són, com els citats anteriorment, algunes de les 358 persones que descansaven al cementiri, amb vistes al mar i un manteniment que sembla més que qüestionable.