BARCELONEJANT

De la Tasca Txondo a Neumáticos Mighelín

A la nostra ciutat existeixen negocis amb noms inoblidables que ens recorden que el principal en la vida és riure

zentauroepp41672605 barcelona 19 01 2018 barceloneando foto de jordi propietario180119154807

zentauroepp41672605 barcelona 19 01 2018 barceloneando foto de jordi propietario180119154807 / ELISENDA PONS

4
Es llegeix en minuts
Carlos Márquez Daniel
Carlos Márquez Daniel

Periodista

Especialista en Mobilitat, infraestructures, urbanisme, política municipal, medi ambient, àrea metropolitana

Ubicada/t a Barcelona

ver +

La trucada resulta una mica incòmoda. Tot i que podria ser l’enèsima broma telefònica de Bart Simpson al bon jan de Moe Szyslak. «Bon dia, ¿Tasca Txondo?» Tingueu en compte que escrit no és el mateix que parlat. A l’altre costat de l’aparell, Jordi Sisó, que té de bilbaí el que Fèlix Millet de filantrop. És el propietari d’aquest restaurant basc situat al passeig de Maragall i riu quan recorda l’altre nom que tenia al cap per al seu negoci: Tasca Gat. Impressionant. No li va semblar apropiat per donar de menjar al veïnat.

El Jordi va voler una denominació «que no fos gaire típica, que se’t quedés, que cridés l’atenció». Bingo. Tant ha calat l’assumpte, que molts li diuen Txondo, i d’altres han necessitat infinites visites al local per adonar-se del picardiós joc de paraules. Diu que la dona no li va posar problemes. I que els seus fills, de 9 i 12 anys, han crescut amb això i ja no els sorprèn res. En grups de WhatsApp, segurament masculins, han arribat a circular mems en què apareix el seu local.

'Mem' basat en el negoci de Jordi Sisó que circula pels grups de Whatsapp.

Barcelona és una mina de comerços batejats de primera. En veurem d’altres. Però consultem abans l’expert. Javier Inglés és director creatiu de l’agència Lemon i sap de què parla: és l’inventor del meravellós anunci de la caldera que cantava Amante bandido. «Qualsevol marca lligada a una banalitat que t’arrenca un somriure aconsegueix rellevància i record. La publicitat que històricament ha funcionat més bé al nostre país és la humorística, som el país dels acudits». Però hi ha límits, tot de professions delicades que farien malament si abusessin de la sorna. «No m’imagino un uròleg jugant amb el seu nom».

Me'n vaig al Decartón

Sí que ho va fer Miguel Ángel Ruiz. Està al capdavant de Neumáticos Mighelín, així, amb la h, i tant et pot arreglar una roda com customitzar-te una furgoneta, que sembla que es porta molt. És un gran aficionat als ral·lis i sempre es fixava en les gomes dels cotxes. «Dels Firestone en dèiem Firemuerte perquè són dolentíssims. Els Michelín eren els Miguelín». Quan compra al Decathlon diu que va al Decartón, així que això de jugar amb les paraules ho porta molt endins.

Quan cinc anys enrere va decidir crear el seu negoci propi, va pensar que allò de taller ja estava molt suat. Es va recordar de les carreres i li va arribar la llum. La cosa, però, li ha portat algun disgust, perquè la casa francesa de pneumàtics li va enviar l’artilleria legal perquè desistís. Ni cas. O a mitges, perquè qualsevol es fica amb una multinacional. Va registrar una altra marca i en el cartell va mantenir això de Mighelín.

A Gràcia trobem una botiga per a corredors regentada per Marc Vallès. Aquí la cosa té mèrit perquè a partir de les vambes minimalistes (de sola molt estreta, amb el peu més a prop del terra) van passar a l’arran de terra per desembocar en A Run de Terra. Marc i el seu soci van tenir els seus pros i els seus contres amb el nom, però al final «la cosa va sortir bastant rodada». «Als nostres clients els sorprèn, alguns no hi cauen, però els agrada». En temps nefastos, argumenta el director creatiu de Lemon, «s’agraeix que es pensi en to desenfadat, que es projectin coses amables quan entres en una botiga».

La Viquipèdia del gènere

A internet existeix un blog dedicat als noms comercials més curiosos. Es diu Masters of Naming i el porta Miquel Caimary. Es dedica al disseny gràfic, així que això de mirar tipografies i logos ho fa gairebé sense voler. Arriba a la conclusió que la gent bateja així els seus negocis «perquè se’n parli, encara que sigui malament». I s’ha adonat que amb això dels noms passa el mateix que amb l’art, que a un li pot encantar que una taverna es digui Basko Miendo i a un altre li pot semblar una ximpleria.

El cert és que és un vici. A Barcelona també es poden trobar, entre molts altres exemples, els restaurants Paco Meralgo, Born Minyó i Potala (vam tenir una Tapilla Sixtina), la perruqueria canina Els Bea- gles 

Notícies relacionades

(amb un boig a l’estil Beatle) i la d’éssers humans Oh my cut!, la botiga Pilila Pasta, la cannàbica Sant Yerbasi o Dog Net, per netejar les mascotes.

Més enllà de la ciutat hi ha moltes altres perles. Els serveis de menjar Catering Hepburn (Cabrera) i Catering Z. Jones (València), el veterinari Pachuchos (Pontevedra), Lola Flowers (Còrdova), el bar Nothingan Prisa (Úbeda), el temple vegà de Vegans N’Roses (Castelldefels) i Desatascos McGyver (Mataró). També hi ha negocis germans, com els restaurants Minabo (Madrid) i Miano (Santa Pola), i les polleries Pollazo (Alcalá de Guadaira) i Marco Pollo (Roses). Més enllà de les nostres fronteres, potser el màxim hit és el venedor de toners Larry Plotter. El nom ho és tot. ¿Qui es resistiria a un pit de Pollos Beyoncé?