El ventilador de Peret Reyes funciona a tota màquina

Quan el protagonista d’aquestes línies va venir al món, a casa seva ja hi havia rumba. No és que es limitessin a escoltar-la, sinó que la fabricaven allà mateix, al menjador, mà a mà entre el seu avi, el Toqui, i un altre fenomen a qui li deien l’Orelles. Ells dos i altres gitanos del carrer de la Cera es reunien en aquella època en un bar que es deia El Salchichón, just al costat del cine Padró, on acostumava a passar el que acostumava a passar: «Nen, posa’t unes cerveses»; algú treia una guitarra, i la festa ja estava a punt. Doncs bé, va ser en aquest ambient, a mig camí entre el poble i el barri, on va néixer, va créixer i va mamar el compàs Peret Reyes (Barcelona, 1953), que dilluns treu al món un nou disc produït pel Taller de Músics. Es titula Estoy como nunca, i és ben cert.

Aquesta llegenda de la rumba catalana, un crac que es va fer amb els pioners del gènere, arriba a la cita puntual, amable i elegantíssim amb una camisa blau marí i un mocador al coll del mateix color amb punts blancs. La trobada té lloc a la taverna Tío Carlos (passatge de Gutenberg, 7), l’únic local de Barcelona que, tret d’error o omissió i desaparegut el Gipsy Lou, programa rumba de manera estable. Aquí, a Tío Carlos, Peret Reyes hi actua cada divendres i dissabte a la nit amb Víctor del Río, un gitano i un paio amb un so molt fresc; català, castellà, tant és, el que convingui. A la rumba li prova molt bé la barreja perquè, com cantava Gato Pérez, «la rumba neix al carrer, filla de Cuba i d’un gitanet».

Quin padrí

El rumber confessa que és molt tímid, que és a l’escenari on es deixa anar i es converteix en una espècie de Doctor Jekyll, però la veritat és que gairebé no se li nota el retraïment quan parla de la seva infància i de com el seu padrí va començar a ensenyar-li els primers acords a la guitarra quan tot just tenia 6 anys. El seu padrí no era cap altre que l’immens Peret, l’irrepetible, el de la llàgrima caiguda a la sorra, amb qui el fillol va estar treballant gairebé 40 anys com a percussionista, palmer i, al final, com a guitarrista. En l’època de l’Eurovisió del 1974, la del Canta y sé feliz, el nostre home hi era, amb els pantalons de campana, fent les palmes i els cors a una rumba que es perfilava premonitòria encara que llavors ni tan sols ho sospitéssim: «Si al sol no puedes tumbarte,/ ni en paz tomarte una copa,/ decir que estás en Europa/ no sirve de na, no sirve de na».

Notícies relacionades

Qui és qui en el mur de la fama de la rumba catalana del Raval

Amb vostès, la gran família de la rumba catalana

Asseguts a una taula, Peret explica com el seu padrí va modernitzar el ventilador, una tècnica musical que consisteix a combinar l’acció de rascar les cordes i alhora fer cops sobre la caixa de la guitarra. Explicat així sona molt insípid, però la cosa té molt art i és la clau de volta de la rumba catalana, un gènere al qual no se li pot atribuir una paternitat concreta, però sí un temps (la postguerra) i un espai (Barcelona). Si els negres tenen el blues, els jamaicans el reggae i els cubans el son, el ritme per excel·lència de la ciutat és la rumba. Es va anar coent a poc a poc, com els bons rostits, en casaments, batejos i saraus diversos, amb les aportacions dels gitanos del carrer de la Cera, al Raval; els del barri de Gràcia, amb l’Oncle Polla, el pare del Pescaílla, al capdavant; i els d’Hostafrancs, d’on van sortir Dolores Vargas i El Príncipe Gitano.

Vida difícil

Xerra que xerra, el local es va omplint de parroquians, estrangers la immensa majoria, a l’espera que comenci l’actuació. I per això, perquè són de fora, Peret i Víctor del Río han hagut d’adaptar el repertori als seus gustos, a allò que més coneixen els turistes: el Bamboleo, el Volare, la Macarena per rumbes… Encara que no sàpiguen gaire bé què estan escoltant, els guiris són generosos amb les propines que dipositen en un pot de Nescafé; l’etiqueta diu «tips» i l’entenen molt bé. Almenys és alguna cosa, perquè és molt difícil viure de la rumba, encara que sigui patrimoni cultural català. En general, s’està fent difícil qualsevol cosa.