Les patates de l'Onubense

De les patates braves d’un munt de llocs se n’ha parlat molt. Com les del bar Onubense no hi n’ha cap, perquè ni tan sols eren braves. Eren una altra cosa. Les feia una altra dona. Procedien directament del centre de la terra. La jove en continua fent i tenen el mateix sabor, i per a qui no va veure aparèixer aquelles patates en una safata d’alumini de camí a la terrassa, en una plaça que ni era plaça; per a qui no va conèixer aquell bar llavors, no hi haurà cap diferència.

La dona va morir fa uns mesos, ens ho va explicar el fill des de darrere de la barra, des de darrere de l’aixeta de cervesa mentre ens omplia unes canyes, i li vam donar aquell condol llunyà i modest de quan no se sap què dir més que una frase feta. És aquell allunyament de tant de temps sense tornar als llocs, i la bestiesa de preguntar per curiositat per llavors topar-te de morros amb el fet que la realitat sempre és perillosa i no compta amb nosaltres per res. Ara no podria escriure aquí el nom d’aquella dona, és impossible recordar el que no s’ha sabut mai. I mira que s’ha imposat aquest eufemisme, n’hi ha prou de veure la televisió per adonar-se de la quantitat de vegades que es diu «no me’n recordo» amb la intenció d’ocultar un «no ho sé».

La religiositat de l’allioli

Era una dona grassoneta, carn humana i carn de canó, de monyo i manil, igual que les bailaoras de bulerías que van en els quadros flamencs més autèntics, els més típics, els més profunds. Pensant en ella me’n recordo sempre de les bailaoras de Jerez, de la llegendària tia Juana la del Pipa, amb el clavell blanc, i el mantó blanc i l’enlluernament blanc dels seus pololos mentre removia amb els peus la sal de la terra.

La propietària de l’Onubense també donava el seu punt de sal a les patates partides pel mig igual que les patates al forn, obertes com si fossin panets oberts. Ara bé,  de pa, el de les llesques de pa de pagès untades d’allioli pur i dur, al voltant de la safata. L’allioli és el més sever dels ordes religiosos. Té l’austeritat dels franciscans i també el foc dels dominics. Existia una relació entre el terra sense enrajolar d’aquella terrassa quan plovia, els grumolls del fang, i els bonys de l’allioli estès damunt del pa, que era blanc com el clavell d’una gitana de festa.

Tot el que sabem fer és representació de la vida. El bar se’l van quedar la jove i un fill, i els pares i l’altre fill, a qui jo coneixia més bé, una mica més bé, doncs érem del mateix temps, se’n van anar fa molts anys a Trigueros, a Huelva. No em va sorprendre que Manolo se n’anés a Trigueros, ja que ho portava escrit en el color dels cabells. Tocava bé la guitarra, o mig bé, perquè tocar bé quedava per a Paco Cepero, però aquest era un nom mitològic. No el veuríem mai per Sant Adrià, o per San Adrián, com se’n deia llavors. Qui sí que tocava de meravella era el Gran Justo, que vivia a les cases de la Catalana, a l’altre costat del riu, amb la seva família gitana. Tenia un devessall  de germans.

Justo Fernández tenia també una guitarra de to rogenc, que portava en un estoig fort i negre, amb sivelles igual que les maletes. Quan el veia passar així, solitari, pel pont del Besòs, els pantalons acampanats, la melena, la ratlla al mig, entenia que el flamenc era un viatge interminable, una emigració a través dels segles, un anar des de l’Índia remota fins al soterrani d’un bar als blocs dels afores de Barcelona. Unes inundacions es van emportar les vivendes dels gitanos de la Catalana a finals dels 70, i el primer alcalde democràtic els va arrecerar en instal·lacions municipals, a la piscina, a la planta última de l’ajuntament... En aquella època, la política, la democràcia, sortien de la mateixa terra que trepitjava la gent.

Cada diumenge al migdia

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

La penya flamenca del soterrani de l’Onubense s’ajuntava el diumenge a partir del migdia. Pencaires amb americana. Era la mateixa de classe obrera que portava Toni Manero, perquè Fiebre del sabado noche també explicava que pantalons i americana és tot el que es pot comprar qui no es pot comprar un cotxe, o un apartament, o un bitllet d’avió.

Nosaltres no portàvem la guitarra a l'estil del Gran Justo, com un professional, ni tampoc la portàvem al pit com els rumbers, la portàvem a l’espatlla com un fusell pacifista. De ben segur que ho havíem tret d’alguna pel·lícula de hippies o de vagabunds. Mentre que els meus veïns volien ser John Travolta, jo aspirava a ser Woody Guthrie; no m’adonava que hi havia més traïció de classe en això meu que en allò seu, perquè, ho va dir Marshall McLuhan, el mitjà és el missatge. Va ser Manolo qui em va ensenyar a tocar les cançons de Triana. Aquell grup significava el punt aleph, que diu Jorge Luis Borges. Allà s’hi concentrava tot: el viatge dels nostres pares, la guitarra elèctrica, fumar porros al carrer. Al davant de l’Onubense, a l’altre costat de la plaça, hi havia la caserna de la Guàrdia Civil. Una vegada hi vaig anar a segellar la cartilla militar i un guàrdia em va donar 40 pessetes i em va demanar que li portés un tallat del bar. No vaig tornar a segellar-la.