BARCELONEJANT

Vallès contra la penya 'chunga'

L'artista barceloní no és un dibuixant secret sinó un dibuixant íntim; en la seva obra es converteix en definitiu el que no té importància

vvargas40968438 barcelona 16 11 2017 barcelona barceloneando  entrevista con171118141013

vvargas40968438 barcelona 16 11 2017 barcelona barceloneando entrevista con171118141013 / RICARD CUGAT

4
Es llegeix en minuts
Javier Pérez Andújar
Javier Pérez Andújar

Escriptor.

ver +

En Vallès es converteix en definitiu el que no té importància. En una vinyeta del seu nou llibre un tipus va a votar i el president de la mesa li diu que té les ungles brutes. Vallès acaba d’autoeditar-se, i reparteix el llibre a títol personal. Dir-ne clandestinitat seria trair el sentit i la sensibilitat de les paraules, però sobretot seria confondre les coses. 

    Vallès no és un dibuixant secret sinó un dibuixant íntim. És un petit llibre, un quadrat ple d’imatges fascinants com aquelles meravelloses televisions de plàstic que ensenyaven ciutats a través d’un visor. Ho ha titulat Fast food amb una frase ràpida. En el seu traç també hi ha velocitat. Vallès és un tipus tranquil que pensa ràpid.

    Va ser el dibuixant Gallardo qui ens va presentar, no farà un any, en una terrassa del passeig de Sant Joan que porten uns xinesos. Bé, l’hi havia demanat jo a Gallardo, perquè amb les historietes de Vallès sempre he flipat des que vaig començar a llegir els Aguirre a El Víbora. Gent chunga, però no per mangui sinó per normal, així són els seus personatges. El que hi havia d’èpica de l’hampa al Niñato, en Makoki, de Gallardo i Mediavilla, en les pàgines de Vallès es convertia en roïnesa de la classe mitjana. L’oncle Emo, amb la seva porra, era el somni fet realitat dels Aguirre, amb el seu gos. Es tractava del mateix subjecte amb oportunitats diferents. Només se’ls ha de veure junts.

    Seguint Vallès es demostra culturalment que El Víbora, per sobre d’un tebeo per a supervivents, va ser sobretot la gran revista de Barcelona. D’entrada, perquè la ciutat apareix dibuixada número rere número en les pàgines de la publicació, això si no s’està proclamant a crits des de la seva portada. Darrere els passos de Vallès descobrim un corrent profund, una escola autòctona, la personalitat poques vegades assenyalada del dibuix barceloní.

Ironia i decència

Quan apareix El Víbora, ell ja és dels veterans del grup, ve de guerres anteriors. Gallardo, Mediavilla, Max, Martí, Onliyú... són encara uns xavals. Nazario, no. Aquest era el més gran de tots i exercia de papessa mística de l’underground. Feia temps que Vallès es guanyava la vida com a dibuixant professional. Feia temps que havia preferit el llapis al maletí. Va estudiar Econòmiques i Dret (aquí, amb Vila-Matas); però no ho va poder evitar i va seguir la crida del que no té importància. Així és com Vallès lluita per fer de la ironia l’últim gest de decència.

    A través d’El Víbora es revela una Barcelona sense por a res ni a ningú, que és la que abans s’havia manifestat a El Papus. La basca de Makoki no està tan lluny de la colla de Maki Navaja (bé, aquesta sèrie la va treure Ivà a El Jueves, però El Papus i Ivà van de la mà). Ivà vivint a la pensió Don Quijote de la Rambla, plena de guripes sense pis, agafant-los el llenguatge als xoriços, caçant el parlar nocturn dels bars, creant amb tot plegat  una llengua viva i nova que flueix de les seves historietes, fa el que després tornarà a aconseguir Mediavilla al ficar-se en els racons de tots els tuguris de Barcelona per anotar dissimuladament com s’expressa la gent de la droga, de la presó, del tripijoc. El carrer.

    Mediavilla és amb Ivà l’altre gran creador del llenguatge barceloní. Per descomptat, hi ha moltes altres Barcelones i totes estan en els nostres tebeos. N’existeix una d’arravatadora, on la modernitat no exclou la valentia, que va des del Pulgarcito més delicat (el de Cifré, Jorge...) fins a Cairo de Joan Navarro.

Línea àcrata

Vallès està en el nexe entre El Papus i El Víbora. Apareix fotografiat en les portades d’El Papus, i en les Papunovelas, i allà firma les seves vinyetes com a Ballés, perquè tampoc el nom d’un té importància. En cap moment Vallès s’aparta d’aquella línia àcrata del dibuix barceloní, i per això rastrejar el seu camí serveix per reconstruir un món gràfic al qual mai s’ha posat nom. Vallès s’ha professionalitzat a la vegada que entra a la universitat. Ho fa a Tele-Cómico, una revista d’humor, on el seu cap directe es farà després molt famós amb el nom de Señor Barragán. L’edita Exclusivas Ferma.

Notícies relacionades

    Juanjo Fernández, el fill de l’amo, muntarà des d’allà les revistes Star, Bésame Mucho, i la col·lecció Star Books. Vallès passarà a la revista Mata Ratos sent el director Conti (el creador de Carioco), un tipus molt seriós que dibuixa uns acudits molt graciosos. Aquí coincideix amb el Perich i amb els futurs fundadors d’El Papus: Ja, Óscar, Ivà. Després Perich i Vázquez Montalbán munten Por Favor, i també treballarà amb ells, i així mateix a Muchas Gracias, que va ser com es va dir Por Favor mentre va estar prohibida.

    Vallès és dibuixant des que anava al col·legi de Sant Miquel del carrer de Rosselló (dels pares missioners del Sagrat Cor). Les pissarres on va estudiar serien més tard les de Martí, l’autor que va donar a El Víbora sèries com Taxista i Doctor Vértigo. Dos xavals del barri del mercat del Ninot nascuts per dibuixar. Barcelona és una ciutat dura de pelar, sobretot quan riu. Ara Vallès té 70 anys i Martí, 62.