Educar amb amor (i sense presses)

Aquí l’estressant ritme de la ciutat queda a fora. Gairebé com si no existís. Als baixos del número 12 del carrer de la Concòrdia, al Poble-sec, hi manen –en el bon sentit de la paraula– els nens; i els nens no entenen de presses. Segurament per això, l’arribada a El Petit Molinet és escalonada. Davant les portes d’aquest col·legi –que en realitat no és un col·legi, sinó una associació de famílies per a la criança comunitària–, no es viuen les típiques imatges matineres del gran grup de pares i nens a tres quarts i cinc de nou envaint la vorera. Aquí els nens, les famílies, arriben totes a partir de les nou, cap ho fa abans, i de forma pausada. Una a les nou i deu, una altra a un quart, una altra a dos quarts menys cinc... Sense fer soroll, cadascú amb la seva pròpia clau, com si entressin a casa.

El ritual del bon dia no el fan fins que hi són tots, o pràcticament tots, aquest dijous de novembre, a tres quarts de deu del matí. Aquí no sona l’hegemònic Bon dia de Dàmaris Gelabert. Canten a cappella, de forma suau, i diuen el bon dia primer al sol, a la lluna, a les flors, als arbres, als ocells, «a mi i a tothom». Després de l’obertura de la jornada, les acompanyants –«la nostra proposta és acompanyar les famílies en la criança des de l’amor i el respecte; reconeixent els pares com els primers educadors dels seus fills»– es divideixen els espais. Una a la sala –on col·loquen els matalassets de colors i l’hamaca, per fer exercicis de psicomotricitat–, una altra a la cuina –una cuina de veritat, una altra vegada com a casa–, una altra a la biblioteca i una altra al pati –un preciós i ampli pati, una altra vegada com el de casa (o com el que a qualsevol li agradaria tenir a casa, per ser més realista).  

Espai plurilingüe

Els nens, de fins a sis anys d’edat (fins a l’etapa d’educació obligatòria, tot i que la majoria en tenen fins a tres, fins a l’etapa en què s’oferta educació universal), escullen en cada moment per quin espai volen moure’s, entre els diferents ambients, en què se’ls ofereixen zones de relax, de joc simbòlic i activitats plàstiques. Mentre un petit grup escolta un conte a la cuina, un altre juga amb els instruments musicals. 

Una cosa que crida l’atenció, tant entre els nens com entre les educadores, és com parlen de forma indiferent en diversos idiomes. Català, castellà i anglès se senten pràcticament igual entre els diferents ambients. Van també tots descalços, adults i nens. Les sabates queden a fora, com l’atabalament.

Notícies relacionades

Els espais de criança es reivindiquen

Aparcaments i mobilitat

La lògica de posar el nen al centre fa que aquí les normes les tinguin els grans, «els que ocupem molt més que els nens –espai físic–, per la qual cosa, per no envair-los l’espai, és millor que estiguem asseguts», explica la Núria, una de les acompanyants. És també una qüestió de mirada. «Asseguts els podem mirar de tu a tu, no forçosament per sobre de l’espatlla, com obliga a fer la diferència d’altura», prossegueix. Parlen fluixet, per no imposar el seu to de veu per sobre el dels nens. 

«Compartim un espai i un temps lúdic, de reflexió i creixement, en un ambient familiar, on es pot aprofundir en les necessitats específiques de cada moment evolutiu dels nens i del procés de la criança. Tot des d’una mirada que integra diversos models de pedagogia alternativa», expliquen les educadores d’aquest projecte, un dels vuit que formen la xarxa de grups de criança del Poble-sec. En el seu cas, l’espai va ser un projecte creat per un grup de professionals i presentat a les famílies.