Llum i color per plorar d'emoció

En el gòtic, temps d’analfabetisme, la resurrecció de Crist s’havia d’explicar d’una manera comprensible i gràfica. Així que res millor que realitzar vitralls amb la figura del Salvador elevant-se sobre un sarcòfag obert en actitud triomfant i sostenint l’estendard de la resurrecció. A la Sagrada Família n’hi ha un sobre aquest tema, just a sobre de la porta de la façana de la Passió, la de Josep Maria Subirachs, la criticada, vaja. Però el vitrall no mostra res d’això. Ben al contrari. No hi ha figures. Només llum i color. Més intensos o menys en funció de la ubicació. Tons foscos, a la part baixa, i una el·lipse que és una eclosió de blancs, a dalt. És el triomf de la vida sobre la mort. I el de la llum sobre la foscor. Ho explica Joan Vila Grau (Barcelona, 1932), i ho fa arran de la finalització de tots els vitralls que acull el temple. Tots firmats per ell.

Sí, l’obra magna d’Antoni Gaudí va tancant etapes 135 anys després de posar-se la primera pedra. Increïble però cert. Com increïble però cert és que una cosa relacionada amb la basílica desperti consens. I els vitralls ho fan. Ningú dubta de la seva bellesa i de l’emoció que produeixen. Per comprovar-ho n’hi ha prou de veure’ls en un dia de sol: és una explosió de colors i de lluminositat. El que volia Gaudí, que poques indicacions va deixar sobre el tema més enllà que la Sagrada Família devia «ser una simfonia de colors». Ho és. Tant, que la coreografia que creen els vitralls emociona i produeix una experiència sensorial gairebé mística. Han arrencat i arrenquen més d’una llàgrima. Vila Grau afirma haver-ho vist. El modernista també va apuntar que volia que els finestrals superiors fossin blancs perquè il·luminessin el sostre. El contrari del que diu la tradició. Però Vila Grau ha trencat amb l’Acadèmia amb nota. Ha aconseguit crear 14 textures transparents: la llum passa i, a més, vibra. No es pot demanar res més.

Simfonia perfecta

Tot i això, arribar a aquesta simfonia perfecta no ha sigut pas fàcil. Ha requerit 17 anys de dedicació plena. Va començar amb el finestral de la resurrecció i va continuar per imaginar tot el projecte a mida 1:50. «Necessitava una guia perquè amb un treball d’aquesta envergadura corres el risc de perdre’t», afirma l’artista des del seu estudi, el mateix on el seu pare, Antoni Vila Arrufat, pintava murals. No en va, la família porta el gen de la creació. A més a més del seu progenitor, hi va haver el seu avi, aquarel·lista, i hi ha els seus fills, tots artistes.  I ell es va dedicar indistintament al pinzell, a la ceràmica i al vidre fins que va arribar l’encàrrec del temple de Gaudí.

Va ser el 1999, quan estava més a prop de la jubilació que d’una altra cosa. Però no va dubtar. Encara que reconeix que una proposta «tan important i transcendent causa una complexitat de sentiments tan gra que és impossible de definir». Però se sent «satisfet». El conjunt «manté una harmonia i una unitat», cosa imprescindible per no caure en la «monotonia». Així, cada finestral té la seva personalitat cromàtica però a més té un denominador comú que el lliga a la resta, cada un ha d’estar en consonància amb els que té al costat, a sobre i al davant. I tenir en compte la llum del sol i els seus moviments.

Esclat de foc

Notícies relacionades

El millor lloc per veure la Copa Amèrica de vela

El PSC, molest amb l’oposició per tombar el full de ruta de Collboni

«La sortida del sol suggereix colors més tendres i delicats, blaus i verds; en canvi la llum de ponent és molt càlida per tant treballo fins i tot amb vermells, de manera que quan hi toca el sol és un esclat de foc». Tonalitats cromàtiques que concorden amb la façana del Naixement, un fet delicat, i amb la de la Passió, molt més tràgica. Així, que d’alguna manera tot lliga. El tancament del cercle és la façana de la Glòria. Les vidrieres estan pintades però no seran muntades fins que la construcció estigui acabada.

És a dir, Vila Grau ja ha fet les aquarel·les i hi ha pintat el plom a sobre, això que no tan sols uneix els vidres sinó que a més dona el ritme compositiu. El mateix procés que han seguit tots els finestrals del temple i que per primera vegada, després de gairebé dues dècades de feina, exposa a la Sala Parés.