Conversió a foc lent

El debat sobre la ciutat de les persones és més vell que la democràcia. «L’alcalde senyor Masó està posant aquests dies els barcelonins entre l’espasa de la limitació de circulació al centre de la ciutat i la paret de la temptació que pot suposar convertir aquella atrafegada i congestionada zona en un inesperat lloc de tranquil·litat i placidesa». D’aquesta manera definia 'La Vanguardia' el desembre del 1973 el primer projecte seriós de conversió d’una zona per a vianants a Barcelona. Va ser al Portal de l’Àngel i molta gent es va posar les mans al cap. Un any després es parlava d’una «acció encaminada a accentuar la imatge simpàtica i còmoda de l’illa de vianants». ¿Els sona? L’urbanisme, com un bric de llet o una fotocopiadora, requereix una campanya de publicitat adequada.

Era així, 'illa de vianants', com llavors s’anomenava el que avui coneixem per superilla i, igual que passa ara, molts comerciants no van veure amb bons ulls que els seus clients no poguessin aparcar davant la seva botiga per carregar els paquets. Més de 500 botiguers es van conjurar contra l’invent. Però una enquesta feta per uns grans magatzems afectats pel pla els va deixar trencats: una àmplia majoria de ciutadans es mostraven favorables a les restriccions de trànsit. «Sempre s’ha d’estar a temps d’esmenar errors», va dir l’alcalde Enric Masó, que va governar del maig del 1973 al setembre del 1975.

Efecte rebot

Després d’uns quants anys en què la capital va experimentar amb els talls de trànsit –moltes vegades, coincidint amb Nadal–, va arribar, el 1993, la primera superilla. Es va instal·lar al Born, a l’entorn de Santa Maria del Mar, i també va tenir al davant bona part dels comerciants. Salvador Rueda, director de l’Agència d’Ecologia Urbana, explica en els seus estudis que aquella era una «zona econòmicament deprimida». Tot i que admet un efecte col·lateral que té molt a veure amb la Barcelona turística contemporània: «La millora de la qualitat urbana és palpable i el seu atractiu ha provocat certes disfuncions per la gentrificació d’una part de la superilla i per la substitució de part de les activitats de proximitat per altres de més turístiques». És una manera d’admetre que privilegiar certs territoris pot generar importants canvis a nivell de vivenda i comerç, a més dels buscats de mobilitat, contaminació i urbanisme.

Notícies relacionades

Anatomia de la superilla

Jaume Collboni: "Seria bo que Sánchez continuï endavant i no es rendeixi"

El desembre del 1995, l’alcalde Pasqual Maragall va publicar el ban Els drets dels vianants on cridava a recuperar per al vianant «espais que en certes vies principals es destinaven amb primacia al vehicle». Prometia mesures per «afavorir les condicions per als desplaçaments a peu» i avançava propostes: les zones 30, el «combustible ecològic» i «l’ampliació de voreres, rambles i bulevards» que trigarien una dècada a començar a cristal·litzar.

Les dues superilles següents van arribar el 2006 a Gràcia. Però faltava el desafiament de l’Eixample, la trama de Cerdà. Fins que es va pensar en el Poblenou.