Turisme en escales

Hi hauria d’haver un cartell al hall d’entrada: «Pari’s i miri cap amunt». Tots passen de llarg: ulls mirant endavant, moviments robòtics, l’aspecte neutre de qui va al metge. És la clínica Barraquer. Però si et pares i mires cap amunt, juraràs que James Bond sortirà disparant trets del sostre. Torces el coll i apareixen unes espirals com a l’inici de les pel·lis de 007 en format XXL. Trigues a desenfundar el mòbil menys que Laura Escanes i Risto Mejide a penjar un vídeo cursi. És carnassa d’Instagram: set pisos d’escala de cargol en blanc i negre.

  

 «Pots perdre’t coses –adverteix Gauvin– si et fa mandra pujar a peu». Gauvin Lapetoule puja escales amb més ímpetu que Rocky Balboa. És un fotògraf amb torticoli. Te’l trobaràs fent contorsionisme amb una càmera en alguna escala. Ja mou el coll amb més agilitat que la nena de L’exorcista. La seva última sèrie de captures sembla treta d’un manual d’hipnotisme. «El que m’agrada és que no saps què és», somriu. No ho sembla, però són escales –gairebé totes de cargol, la majoria d’hotels– que mereixerien un cercle en vermell en les rutes turístiques.

 

Conclusió: es recomana entrar per les sortides d’emergència. «Quan la gent entra en un edifici, va directa a l’ascensor –Gauvin s’arronsa d’espatlles– i no es pren el temps de pujar i baixar per les escales. I mirar. Hi ha un arquitecte que ha pensat aquestes escales».

    

Evitar ascensors s’ha convertit en un 'hobby' internacional. Fa temps que els 'hashtags' d’Instagram clamen que el món necessita més escales de cargol: #worldneedsmorespiralstaircases. El compte de fotos corresponent supera els 67.000 seguidors.

   

 Gauvin ha descobert una quinzena d’escales fotogèniques a Barcelona. Les més curioses: les de l’Ohla Eixample, de color vermell neó psicodèlic. No saps si puges escales o estàs tenint un globus discotequer. Gauvin i la seva càmera també han passat per les de l’Astoria, Avenida Palace, el Massimo Dutti del passeig de Gràcia, Cotton House, Park Hotel, H10 Urquinaona, Ohla Barcelona. «N’hi ha un munt», esbufega el fotògraf. Però és com veure un famós d’incògnit: no t’atures a mirar fins que veus algú fent-li fotos.

   

 ¿El que és més difícil? «Hi ha poca llum i la poca que hi ha no està gaire bé –explica–. A més a més, intento fer la foto al mig de, diguem-ne, l’ull, així que a vegades estic així [fa equilibris sobre una barana invisible]. Pot ser una mica perillós», riu. No li ha caigut cap càmera al buit. «Encara no», diu tocant fusta.

   

 No pot dissimular el seu accent francès. Fa dos anys i mig que Gauvin viu a Barcelona. Abans va estar instal·lat a París, Estrasburg, Montevideo, Londres. Té 26 anys i un màster en màrqueting. Això significa que en la seva antiga feina solia enviar «10 milions de 'mails' cada mes». Somriu al recordar-ho. «Soc el paio que t’enviava 'mails'». 

Amb la càmera al coll, Gauvin veu el que ningú mira. «Sí, tinc problemes de torticoli», riu. A part d’escales, ha fotografiat mig centenar de sostres i està fent una sèrie de pàrquings. ¡¿Pàrquings?! Agafa el mòbil i rebusca entre les seves fotos. «Mira». Ensenya una acolorida espiral amb aura d’obra d’art. «És un pàrquing de cargol –explica–. Està a Horta. La rampa és en espiral. El del Prat també és molt bonic».

Notícies relacionades

El fantasma que es va apuntar a LinkedIn

La bretxa al Més Enllà del Poblenou

   

 El seu Google Maps és ple d’estrelles amb què marca «llocs fotogènics». «S’ha de buscar –conclou–. Són moltes recerques». De fet, ell es defineix com a «explorador urbà». A vegades no li sobraria un salacot. Practica 'urbex' (Urban Exploration, segons Viquipèdia): explorar llocs abandonats. Gauvin torna a rebuscar al seu mòbil i ensenya unes vistes de la Diagonal des d’un balcó grafitejat en ruïnes. «Davant de l’hotel Princesa hi ha un edifici abandonat», explica. Ell sol anar a explorar amb altres fotògrafs. «Els fotògrafs solen treballar sols, però jo intento connectar amb altres. És una bona manera d’aprendre».