Desè dilluns sense metro

El món del 2017 no té res a veure amb el de fa 40 anys. Però malgrat internet i els avenços tecnològics, la solidificació de la democràcia, l'eclosió laboral de la dona, i tantes coses que han anat modelant un nou paradigma social, malgrat tot això, hi ha coses que no canvien. Com el conflicte laboral en el transport públic metropolità de Barcelona, que de manera cíclica es repeteix amb els mateixos patrons, amb el mateix guió, amb els mateixos protagonistes. Ja sigui sota terra o a la superfície. I amb les mateixes víctimes: els ciutadans, que en aquestes dècades han hagut d'aguantar més de 400 convocatòries de vaga. Es compleixen 10 dilluns sense metro a Barcelona sense que ningú sigui capaç d'endevinar quan s'acabarà el conflicte. I no tan sols això: l'ajuntament ja no farà més propostes a la contrapart i anuncia “nous escenaris” que no concreta, mentre que el comitè d'empresa se sap fort davant un govern municipal que mai els amenaçarà.

En els primers anys de la dècada dels 90 es van produir vagues salvatges al metro. Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) publicava a la premsa del 3 de febrer del 1992 mitja pàgina de publicitat en què exposava els seus arguments contra unes aturades convocades al subterrani. “L'empresa ha acceptat totes les peticions dels sindicats que podien ser assumides (…). Cadascun dels treballadors ha de realitzar una reflexió personal sobre la conveniència de tenir segrestada la mobilitat dels ciutadans”. Són els mateixos arguments que en el conflicte actual, amb la direcció de TMB lamentant que el comitè no hagi sotmès a la votació de l'assemblea de treballadors la seva proposta de conveni.

SENTÈNCIES ATEMPORALS

“El comitè d'empresa no ha complert amb la seva obligació de passar veraçment i totalment als treballadors la informació que rep”. Aquesta frase la podria firmar l'actual regidora de Mobilitat i presidenta de TMB, Mercedes Vidal, però és del 1982 i de boca d'un directiu de l'empresa, en temps en què també tocava renovar el conveni col·lectiu. També avui s'acostuma a criticar amb la boca petita que les 600 persones, a tot estirar, que voten en l'assemblea decideixin el futur dels 3.500 empleats del suburbà. El 1989, un portaveu de la companyia: “No entenc com una assemblea minoritària rebutja dues vegades un principi d'acord amb els sindicats”. Un conflicte cíclic amb un guió calcat que es repeteix quan s'esgota el conveni col·lectiu. Per al qual ningú ha trobat la solució. Si és que n'hi ha. Ves a saber, potser la direcció acabarà per convocar la seva pròpia assemblea per explicar la seva postura.

“Allò del meu marit sí que va ser fotut -deia una dona, durant les vagues del metro del febrer de 1992-. Ell es va quedar al carrer quan un bon dia va tancar la fàbrica i en canvi aquests ens fastiguegen tot i que conserven el seu lloc de treball”. Amb el temps s'ha incrementat l'empatia per la lluita laboral del subterrani, ja que el repartiment de culpes s'ha equilibrat, entre un govern que no serà contundent i un comitè d'empresa que no amaga que aprofita que al costat sud de Sant Jaume mana un partit que no s'atrevirà a rebaixar les seves condicions. ¿I quina sortida té semblant hàmster?

LES SORTIDES A LA CRISI

L'ajuntament ja va dir dijous passat que s'ha esgotat el temps de les propostes, que ja s'ha arribat al límit de cessions. I que ha arribat el moment d'obrir “altres escenaris” que haurien de concretar-se aquesta setmana. Una de les possibilitats, així ho va apuntar Vidal, és l'arbitratge obligatori, contemplat en el decret llei del 1977 sobre relacions de treball. L'article 10 d'aquesta legislació defineix la figura del laude independent forçat en casos de “perjudici greu de l'economia nacional”. Un portaveu de Treball assenyala que la decisió, que ningú ha posat encara sobre la taula, competeix la comissió de Govern. S'ha aplicat en comptadíssimes ocasions de força major. No sembla que sigui el cas. Encara. Una altra opció seria respondre amb una ofensiva laboral. En forma d'amenaces d'acomiadament o un ERO, com ja es va fer als anys 90. Vidal no preveu aquesta opció.

EXÈRCIT AL COMANDAMENT

Una alternativa descartada però plausible és la militarització del metro. Es va fer el març del 1979, per petició del govern de la UCD. Tot el personal del suburbà va passar a dependre del capità general de la IV Regió Militar, amb seu a Barcelona. “Es tracta d'un precedent molt perillós pel que suposa de limitació arbitrària en la lliure negociació”, va alertar llavors un líder sindical. Tampoc a l'ajuntament que llavors dirigia Manuel Font (va estar quatre mesos en el càrrec) li va fer gaire gràcia. El personal del ferrocarril va quedar subjecte al Codi de Justícia Militar, cosa que ja va succeir el 1976 amb el suburbà madrileny durant tres dies. Ve a la memòria la crisi dels controladors aeris del desembre del 2010, amb centenars de milers de persones que es van quedar a terra. Es va militaritzar l'espai aeri i els coronels van prendre el comandament de les torres de control. 

TMB també pot estar marcant-se un farol i jugar la carta del desgast. Deixar que la ciutadania agafi mania als treballadors. El descrèdit, no obstant, no sembla que jugui gaire a favor d'un govern amb diversos conflictes recents en el transport: taxistes, plantilla de bus, treballadors del Bicing i la plantilla del Funicular de Montjuïc, a més del metro. 

EL QUE ELS SEPARA

Notícies relacionades

David Bote: "Les ciutats intermèdies són les grans oblidades"

Un home mor en un tiroteig al costat de l’estació de metro Maresme-Fòrum

Comprovat que la història es repeteix des de la transició, entrem en les causes concretes del conflicte actual per veure si aquí hi ha un fet diferencial. Pere Ramon, president del comitè d'empresa, explica que el problema no està en l'aspecte econòmic, ja que hi ha acord pel que fa a l'increment del sou (7% en quatre anys). El que els separa són afers socials, com la conciliació amb la vida familiar, l'externalització de tasques i la precarietat dels llocs de treball. EL PERIÓDICO del 5 de maig del 1989 deia així: “Les negociacions portades a terme fins ara entre les dues parts han fracassat, cosa que ha impedit la desconvocatòria de les vagues. El cavall de batalla i l'origen del conflicte no radica en l'augment salarial, sinó en els aspectes socials del conflicte”. Sembla que tampoc en això hi ha gaire novetat.

El cas de TMB és un hàmster que va rodant i ensopegant cada cert temps. Aquest serà el desè dilluns amb aturades de dues hores al metro. Ningú, per més que hagi llegit i conegui els detalls de la cosa, sap com es resoldrà el conflicte. I el més sagnant és que acumulen un any i mig de retard. I que el conveni que pactin venç el 2019. D'aquí dos anys i mig, un altre enrenou.