La pitonissa del Raval

Baixant la Rambla, una vegada passat l’edifici del Liceu, el primer carrer a mà dreta es diu  Unió en el primer tram, i després, sense venir a tomb de res, canvia de nom pel de Marquès de Barberà. Doncs bé, just aquí, on la via muda el cognom, la protagonista d’aquestes línies s’espera, el dia de la cita, davant el portal de La Cuna de Oro amb una escombra a la mà. Però en contra del que pugui semblar, aquesta senyora no es disposa a sobrevolar les teulades en la seva cavalcadura màgica, sinó que es troba fent una cosa tan terrenal com escombrar el seu tros de vorera.

El seu nom és Mayma, aquest any fa 75 primaveres i fa més de quatre dècades que tira les cartes. Un d’aquells personatges irrepetibles, un espècimen de la fauna entranyable i autèntica que pul·lulava pel Raval abans de la liofilització, quan se’l  coneixia com a Barri Xino. Psicòloga per naturalesa, gran conversadora i persona que sap escoltar, la vident barreja el més pur sentit comú amb un humor sorneguer, molt català, de l’estil de Joan Capri quan deixava anar aquelles perles filosòfiques de «l’amor se’n va, però ella és queda».

Si algun curiós entra al seu cau a la defensiva, dient «jo no crec en res de tot això», ella ni s’hi immuta. «No presumeixo de dons sobrenaturals, ni d’angelets, ni de tonteries –diu–. Jo exposo una sèrie d’opcions perquè la persona esculli. El tarot estudia, analitza i aconsella, però no endevina».

La pitonissa assegura que les cartes són un mirall, un pont amb l’interlocutor perquè ell mateix bussegi en les seves profunditats i descobreixi la seva veritat. «Jo escolto i estiro la corda; comencen a deixar-se anar i, sense adonar-se’n, ells mateixos van trobant solució al seu malestar». La gent va a visitar-la perquè està sola, perquè cada vegada es parla i s’escolta menys. Ella defineix el seu gabinet com un «confessionari sense penitència». Hi ha qui va al psicòleg; hi ha qui es fa metxes o xerra de futbol amb el barber.

 

ARTICLES PER A ACABATS DE NÉIXER 

Tot va començar el 1973, quan Mayma, que voltava els 30 anys, va llogar una botiga d’articles per a acabats  de néixer, La Cuna de Oro, al número 6 de la plaça de la Llana, al Born, que era obrer. Molt intuïtiva, havia tingut mestres en els secrets de les cartes, com Palmira, la seva mare espiritual, i Enrique Eskenazi, que la va rebatejar amb una sentència: «En tu hi cap més d’una Maria». Maria i Maria; o sigui, Mayma.  

Portava l’assumpte de les cartes mig en secret, però entre peücs, titelles i canesús, va anar entrant en confiança amb alguns clients, que li explicaven els seus problemes com en una espècie de tarot sense tarot. No l’entusiasmava en absolut vendre roba de nadó, però sí la conversa, el gènere humà i el seu misteri, fins que un bon dia va treure la baralla de cartes i es va armar. Els pitets van acabar penjats, i la botiga, convertida en un temple laic pel qual han desfilat centenars de persones, unes de desconegudes i altres de no tant, com Pepe Rubianes o Terenci Moix. Només esmenta els morts. 

El millor de La Cuna de Oro originària era l’atmosfera. Semblava una caverna amb les parets plenes, de dalt a baix, de fotografies, estampes, promeses escrites i frases espirituals a mode d’exvots que havien deixat les visites al llarg de 40 anys.

UNA TEMPORADA A LIMA

Després d’una temporada a Lima, on la seva filla se n’havia anat a viure, Mayma va tornar deu fer cosa d’un any i mig i va reobrir La Cuna de Oro en un altre emplaçament, al número 9 del carrer del Marquès de Barberà. Encara falta la pàtina del temps, la sedimentació, el bigarrament de tants desitjos acumulats, però a poc a poc es van solapant els fetitxes en el nou santuari: papallones, màscares, espelmes, atrapasomnis, botons de nacre, una figureta de la Moreneta i, emmarcat, l’arcà que simbolitza el món.

Hi va gent fins i tot del Guinardó, ¿però què li pregunten al tarot? Els adults busquen «complicitat en la derrota», però si han ensopegat amb el fracàs, ha sigut perquè no es van implicar prou en les seves temptatives. ¿Els joves? La llum, una esperança. «Hi ha una por molt gran al fracàs i al sentiment: ens fa pànic dir t’estimo». 

Qui vagi buscant rituals estranys s’equivoca de porta. «Tot és aquí dins, al coco; si existís la màgia negra, ja no quedaria ni Déu». ¿Ens del més enllà? Ni parlar-ne. «Jo tracto amb éssers de carn i ossos, amb les seves llums i les seves ombres, tan humans…». En el fons, això de Mayma és el tarot de la puta realitat, la tirada de les cartes de la vida pura i dura. 

  

        

                      

Notícies relacionades

Trobada una quilla a la Ciutadella que podria ser d’un altre vaixell medieval

Detectades obres il·legals en una reforma de Consell de Cent