La finestra de la Model

Cada una de les paraules escrites és una emoció nascuda des del més profund d’una persona privada de llibertat. «He anat marcant els dies tristos del meu captiveri amb una creu símbol del patiment i cruel càstig immerescut (….) Segueixo marcant els dies penosos amb el símbol de la crueltat amb la meva confiança posada que algun dia triomfi la veritat…». Firma. Eugenio (2a). El número és la segona galeria de la presó Model de Barcelona. Era l’octubre del 1994 quan aquest intern va reflectir el seu sentiment en una revista peculiar: 'La Finestra de la Primera', una publicació nascuda a la presó que tancarà dijous que ve.

No és l’única publicació que va néixer en aquesta presó: 'El Puente', de la tercera galeria; 'Contrapunt', de la primera; 'Cara al Vent', o més generalistes, com 'La Finestra de la Model' o la moderna 'Àrea.com'. Els presos hi han pogut expressar els seus sentiments, però també les seves queixes, redactar articles de cultura general o descriure les activitats que se celebraven al centre durant una festivitat. Un repàs a aquestes publicacions reflecteix la història de la presó i les emocions viscudes al seu interior, malgrat que les revistes no sortien al carrer. I, de passada, servien per tenir els presos ocupats. A aquestes publicacions s’hi va sumar Ràdio Model, que va funcionar durant un temps a l’interior de la presó.

Ràdio Model. 107.4 FM. 1990. Horari d’emissió: de dilluns a divendres de 15.50 hores a 20.15 hores. L’abast de l’emissora era mínim. Només es podia escoltar al recinte. L’escaleta era molt senzilla: obertura, informatiu, comentari d’article, música, «les coses de Ramón», racó poètic i comiat i tancament. En principi es va concebre com una activitat més, però el projecte es va consolidar. «Tot servia, fins i tot cintes prestades. El més important era sortir per antena», es detalla en un informe en què es recollia l’experiència. Un any va emetre els actes de la Setmana Cultural. En l’emissora fins i tot van ser entrevistats jugadors de bàsquet del Barça o ballarines professionals, i es van muntar debats i col·loquis. El rock and roll era la música preferida. Un dels programes es deia En la sombra de la noche i un altre, Tus derechos.

'DES DE MI ATALAYA'

Les paraules se les emporta el vent, però el text escrit perdura. El Ramón va escriure el 1999 a la secció d’opinió de la revista 'Cara al Vent' un article titulat 'Desde mi Atalaya', on reflectia la vida quotidiana a la presó: «Tenim unes hores per menjar, hem d’estar a certes hores puntuals a les nostres cel·les, es cobra un dia a la setmana, per a tal cosa se segueix tal procediment i així, tot té un dia, unes hores, un procedir, a poc a poc ens anem acostumant a fer el que toca a l’hora que som». Ell estava a la primera galeria. Es lamentava: «La nostra personalitat queda diluïda entre els tres-cents o els mil i escaig». I denunciava: «La massificació comporta la despersonalització, i això és així. I com més bé ho acceptem millor serà per entendre més bé l’entorn». L’Albert es queixava en un altre text lliurement: «La presó és, al meu entendre, un sistema caduc i carrincló. Es va menjant la moral i la força vital de les persones, una a una la gota d’aigua erosiona una pedra». En la mateixa revista hi ha un article sobre els anticossos de la sida i una reflexió sobre la justícia.

També hi havia cartes d’amor ('La Finestra de la Model', 1995): «T’escric per anunciar-te que estic enamorat des de fa dues setmanes. Sé que t’alegrarà, encara que tu em deies que no tenia sort amb les dones. Fixa’t, des de la presó he lligat, és clar que ella encara no em coneix. Es diu Begoña, un tros de dona que està a Brians. Tal com m’escriu noto que està boja (per mi)».

TORNAR A CASA

En la mateixa revista un exconvicte va escriure: «Aquesta és la història d’algú com tu i com jo, i suposo que la de molts més que vam compartir aquesta casa en el seu dia. Com diuen alguns, d’aquí se surt, la part dolenta és com se surt. Si no, que m’ho diguin a mi». I explica que el primer que li va cridar l’atenció quan va trepitjar el carrer «va ser la velocitat amb què circulaven els cotxes, gairebé no em vaig atrevir a creuar el carrer» i que, «un cop superat aquest primer escull», se’n va anar al bar a «mullar-se per dins».

«El retorn amb la vida quotidiana semblava normal, però vaig poder advertir que alguna cosa havia canviat en el més profund del meu ésser. La meva dona va ser la primera a notar aquests canvis, però ella no entenia què passava en el meu interior i no va donar importància al fet que em fes el llit cada dia. Va ser pitjor quan vaig insistir a rentar personalment els meus calçotets (…) i encara més quan vaig enganxar a les parets del lavabo senyoretes lleugeres de roba i cordes per estendre les meves freqüents bugades», detalla l’article.

El pres reconeix irònicament que li han quedat seqüeles, però poc importants «com una certa dependència del cafè i una desmesurada afició al parxís, el qual gairebé sempre porto a sobre per si surt algun xitxarel·lo disposat a perdre part del seu peculi». Firmat, Lucas.

Notícies relacionades

La Model en els temps del tifus

El tancament de la Model revaloritza l'Esquerra de l'Eixample

En un número de 'La Finestra de la Model' hi ha un article dedicat al funcionari de presons Ortega Lara, segrestat per ETA (Un funcionario cautivo), o a Fernando Múgica. «Advocat penalista, militant socialista i lluitador per les llibertats democràtiques (...). Ha sigut assassinat per la banda terrorista ETA», expressava una rudimentària esquela. Altres articles oferien consells «per treballar després de la presó» o sobre la reinserció.

SEXE A LA PRESÓ

La censura sembla que no funcionava. Un pres va escriure a Contrapunt: «A la Model hi ha homes que sobreviuen sense sexe més de mil nits i no hi ha dret a això, i això ho saben els qui dirigeixen aquest centre, com tots els altres. Aquí es viu molt malament. Tot és antic i tot fa pudor de passat, incloses les normes (…) L’ideal és que hi haguessin cel·les individuals, però som a la Model». En una altra revista hi ha un llistat de presos que volen tenir relacions amb recluses d’una altra presó.