Una 'parranda' per Gabo

L'acordionista, rei de la parranda, es llança a tocar el seu instrument, i amb ell comencen a sonar el tambor i la guacharaca, i el cantant arrenca a explicar la història d'una deessa de la sabana i circula el whisky entre els músics, i tot, sí, tot té un aire definitivament carib, i definitivament The Parranders podrien estar tocant en un pati de casa de Valledupar o de Cartagena de Indias; però no, són a Sant Martí, al peu de la biblioteca del barri, a bord d'un escenari muntat pot ser que en part per a la música, pot ser que en part per a la festa, però muntat, sobretot, en homenatge a l'escriptor carib Gabriel García Márquez; muntat per explicar amb fets per què el nobel colombià va dir una vegada que la seva obra mestra, Cien años de soledad, no és res més que un llarg vallenato de 400 pàgines.

Es compleix aquest mes mig segle de la publicació del llibre sorprenent i aquest és el particular gest de la Casa Amèrica, l'ajuntament i el Consolat de Colòmbia; ja que la nova biblioteca que es construirà en un solar pròxim portarà el nom de l'escriptor colombià, s'ha considerat que la vella és l'escenari idoni. És divendres a la nit: el clima no acaba de ser el de les sabanes de Valledupar, però es pot anar en mànigues de camisa. Alguns membres de la colònia local es presenten tocats amb la corona carib per antonomàsia, el barret vueltiao, i a la mà la seva pròpia ampolla de whisky, que és com es presentarien en una parranda de veritat -a les quals era assidu Gabo-. «Que podien durar hores o dies», diu Daniel Samper, colombià, escriptor i expert en vallenato, exercint aquesta nit de mestre de cerimònies al costat del també escriptor -també colombià- Sergio Álvarez.

«El vallenato és abans que res un art narratiu -diu Samper- que explica les històries amb la mateixa naturalitat davant dels elemens màgics que Cien años de soledad». I afegeix: «De la mateixa argila d'on va sortir el llibre n'han sortit molts vallenatos». Els Parranders són cridats a explicar-ho amb música i s'aboquen sobre La custodia de Badillo: la història del robatori d'una relíquia colonial a casa d'un tal Gregorio, en un poble de Valledupar.

La cançó -basada en fets reals, com moltes del cançoner vallenato- la va compondre a mitjans dels anys 50 Rafael Escalona, un gran, el Camarón de la Isla del vallenato, amic personal de García Márquez i -s'ha escrit en algun lloc- «la persona que més va admirar en el món» l'escriptor colombià. «Crec que més que qualsevol llibre -va declarar alguna vegada el nobel-, el que em va obrir els ulls va ser la música, els cants vallenatos. Em cridava l'atenció, sobretot, la forma com explicaven: com relataven un fet, una història». «No era un simple eslògan -diu Álvarez en aquesta nit barcelonina- quan deia allò que la seva novel·la era un vallenato de 400 pàgines».

Com a home criat al Carib que va ser, García Márquez va sentir vallenatos des de petit, i va forjar amb aquest «art narratiu» una relació especial. Per això, un dia de començaments de 1963, de tornada a Colòmbia després de set anys d'absència, va trucar des de Cartagena al seu amic Escalona i li va demanar un favor especial. «Que em reunís -va escriure més tard, recordant aquelles jornades- els millors conjunts de música vallenata per sentir tot el que s'havia compost en els set anys que jo havia estat fora». Amb tota naturalitat, Escalona li va dir que l'esperava el diumenge següent a Aracataca; la patxanga resultant va ser antològica.

Festa a Aracataca

Notícies relacionades

BCN adjudicarà quatre pisos de 21 metres quadrats

Desallotjats els últims inquilins de les Cases Barates

En una nota de premsa que va publicar 20 anys més tard, Gabo recordava que el seu compadrote Álvaro Cepeda s'havia presentat amb tres camions de cervesa gelada que havia repartit «gratis entre la multitud», i que Escalona havia arribat tard, «com de costum», però «bé», acompanyat de Colacho Mendoza, «un dels mestres de l'acordió de tots els temps»; i que llavors no eren gaires els fanàtics del vallenato, «però sí prou per omplir la plaça del poble». Valledupar, la parranda del siglo, va titular l'article, en referència al festival que tres anys després va començar a celebrar-se a la capital del Carib interior colombià, inspirat en la festa d'Aracataca. Fins al dia d'avui acull una parranda anual.

La del divendres a Sant Martí va acabar amb la gent dreta i ballant, cosa que és poc ortodoxa. Gabo, en aquella nota seva, subratllava que el vallenato no és per ballar, sinó per escoltar. Samper ho va repetir a l'escenari. Però ningú els va fer cas.