Guia cultural de la garjola

La presó Model, que el juny vinent tanca les portes, deixa un llegat de primer ordre per a la cultura barcelonina

La presó ha deixat la seva empremta en el llenguatge, la música, el còmic, les històries periodístiques

Guia cultural de la garjola

JOAN CORTADELLAS

13
Es llegeix en minuts
Javier Pérez Andújar
Javier Pérez Andújar

Escriptor.

ver +

Des de la presó Model de Barcelona es pot explicar la biografia sencera d'una persona, i d'un món, i la cultura és això, explicar la vida. Per exemple, als barrots de la Model hi ha enganxada la història de Manuel Vázquez Montalbán, que en els primers anys 40 (en el més cru de l'etern hivern de la dictadura), va conèixer el seu pare, pres polític de Franco en aquesta presó. Montalbán llavors tenia tot just tres anys. Després va créixer, va ser poeta, es va fer periodista, es ficar en política, es va casar i tot just acabats de casar van acabar ell i la seva dona, Anna Sallés, tancats a la Model. Era l'any 1962. A Barcelona, cinc xavals del Poble-sec creaven el grup Los Salvajes i, encara des del seu exili familiar a Sevilla, el poeta José Batlló, futur editor de Montalbán, fundava la revista 'La Trinchera (frente de poesía libre)'. En aquells dies, Vázquez Montalbán compartia cel·la amb un vell cenatista que es deia Ulises. Poc més tard, li va dedicar la poesia titulada 'Ulises', que forma part d''Una educación sentimental', el seu primer llibre de poemes.

PERE MONÉS

Manuel Vázquez Montalbán el 1990.

Parodiant el títol d'una obra Curtis Garland, podria anomenar-se els anys 70 la nit del franquisme agonitzant. A penes fa tres mesos que han matat el president Carrero Blanco, però a Franco encara li queda metxa per més d'un any. La mateixa nit del març del 74 en què Montalbán i els seus companys de la revista d'humor polític 'Por Favor' presenten el seu primer número al restaurant La Oca, molt a prop de la Model, la dictadura assassina en el garrot vil un pres de la cinquena galeria: el jove llibertari Salvador Puig Antich. Només té 25 anys. Els celebrants n'estan al corrent, però són incapaços de suspendre l'acte i al llarg de la vetllada un calfred que ningú expressa els recorda aquesta contradicció. Un dels redactors de 'Por Favor', el periodista José Martí Gómez, se'n va solitari a l'acabar el sopar. Camina carrer avall sense buscar res fins a arribar a la Model, i recapacita. Sempre res. Sempre ningú, és això el que més el sorprèn, que en aquell moment no es vegi res ni ningú pels carrers. No només no hi ha ni un manifestant, ni tan sols hi ha ni un sol policia. Mai passa res. Sempre és de nit. Únicament la llum groga d'una habitació a la presó ¿Un despatx? Potser.

EL SILENCI QUE ENVOLTA LA MOLA

Aquest mateix silenci que envolta la mola fosca de la Model en aquella nit, plena les seves galeries, el seu interior. És encara més brutal, més espantós de pur humà. Un silenci sepulcral que ha sorgit espontàniament, sense que ningú encerti a explicar com ha passat, en els minuts que precedeixen i segueixen l'execució de Puig Antich. Ho va sentir en la seva pròpia pell un poeta barceloní que estava pres en aquell moment: Pepe Sales (nebot de l'escriptor Joan Sales, l'autor de la novel·la 'Incerta glòria').

silenci que envolta la mola fosca de la ModelPepe SalesJoan Sales

ALBERT BRASSO

El poeta Pepe Sales.

A Pepe Sales se l'ha anomenat poeta contracultural, però cultura ho és tot, l'única cosa contracultural és la incultura. “Fugim de la Modelo, la justícia és un camelo...”, escriu Sales al seu poema 'Era Perkins', on assegura usant vocabulari de la presó que per a dolent Anthony Perkins i no la gent dels 'chabolos'. En Pepe Sales hi ha dues presons, una per haixix i una altra per cavall, i a partir d'elles una recerca de reconeixement en els que com ell han passat per la trena, que el porta a observar les mans tatuades dels vianants. El solitari punt blau.

Els anys 80 i els 'chinazos' de la cinquena galeria. La presó és creadora d'argot, de lèxic. L'idioma és cultura. I el que no volem dir també és cultura. S'organitza un 'chinazo' múltiple per protestar per la mala qualitat del menjar, o perquè els metges no volen anar a visitar els presos a les cel·les, o per demanar droga... La cinquena és una galeria de càstig, la pitjor. Quan la cosa es posa negra, els reclusos decideixen 'chinarse': tallar-se les venes per sota dels colzes per no dinyar-la. Vint, trenta, quaranta presos alhora. Han obert les aixetes al màxim, i surt dels 'chabolos' l'aigua vermella per sota de les portes, recorre els passadissos i cau en cascada des del segon pis, des del primer, avall. Cortines d'aigua plena de sang inundant la galeria. Els 'chinazos' són la continuació desclassada dels motins de la COPEL, la versió a la garjola del desencant. A la pel·lícula 'Perros callejeros 2: Busca y captura', que té de 'prota' el Torete, surt un d'aquests motins.

El Torete entre reixes a 'Perros Callejeros'.

MÉS BRUT QUE REPRESSIU

El poeta David Castillo veurà néixer des de la trena aquella dècada en què Barcelona disfressarà de disseny una nova forma d'injustícia. Va de presó en presó per la seva relació amb l'anarquisme. És a la Model on s'assabenta de la mort de John Lennon. Recorda aquella presó com un lloc més brut que no pas repressiu. Les seves rates. Llavors el verdader perill de la Model era enganxar el tifus. Escriu poesia a l'ombra, a la seva cel·la 59 de la primera galeria. La mateixa llibreta de quadrícula l'omple de versos i de creus de jugar als vaixells amb els altres presos. També freqüenta la biblioteca de la presó, però a molts llibres els falten pàgines, que altres han arrencat per netejar-se el cul i per fer-se porros. La memòria d'aquests dies la va deixar en el primer capítol de la seva novel·la 'El cel de l'infern', amb la qual va guanyar el premi Crexells, i recentment ha publicat la seva poesia escrita a la presó al llibre 'El túnel del temps'. Quan va sortir de la Model, se'n va emportar de record un llibre de la biblioteca: 'Perros perdidos sin collar', de Gilbert Cesbron.

EL TEBEO DE CULTE

Als anys 80 'El Víbora' és el tebeo de culte. Als reclusos els encanta i se'l passen els uns als altres. A la redacció de la revista ho saben perquè sempre els arriben cartes de la Model demanant-los més historietes de drogues, de tripijocs. Llavors Gallardo Mediavilla li regalen a la penya una història flipant, mítica: 'Fuga en la Modelo'. S'ha de treure l'oncle Emo de la garjola (l'hi han ficat perquè el van enxampar en un 'pase' pujant del moro), i el Niñato, Makoki..., la colla, li munten la fuga. La penya del 'maco' es torna boja llegint-la.

Il·lustració de 'Fuga en la Modelo'.

L'editor Berenguer fa els enviaments amb la revista retapada perquè els funcionaris no en vegin el títol. Més real no pot ser tot el que hi apareix dibuixat. ¿Com ho han aconseguit Gallardo i Mediavilla? De la manera com es fan les coses grans. Gallardo ha anat al Col·legi d'Arquitectes, els ha dit que és dibuixant de còmics, els ha demanat els plànols de la presó Model per fer una historieta i sense cap problema l'hi han fotocopiat i l'hi han donat.

ELS PRESOS POLÍTICS

A la Model escriuen poetes de Barcelona, i novel·listes, i periodistes, i guionistes de tebeos, i tradueixen els traductors... El periodista Huertas Clavería aborda en el seu llibre de memòries 'Cada taula, un Vietnam' la seva estada a la Model. L'hi van posar perquè l'havien vinculat a l'entorn terrorista. A la garjola, un Vaquilla de 13 anys li demanava tebeos i tabac. Va ser un altre pres, l'històric anarcosindicalista Luis Andrés Edo, qui el 20-N li va donar la notícia de la mort de Franco: “S'ha mort el nan”. El seu gran amic Martí Gómez recorda que li va proposar a Carmen Balcells que li enviés a Huertas llibres a la presó. “És el personatge més groller i insuportable que he conegut en la meva vida, però està a la presó per una cosa injusta. Li enviaré llibres”, va respondre l'agent literària.

Josep Maria Huertas Claveria, al sortir de la Model el 1976.

I així mateix, el creador del Capitán Trueno, Víctor Mora, va estar tancat a la Model per comunista. El fiscal militar que va interrogar Mora era temut per la seva extrema duresa, potser deguda al fet que durant la guerra civil el seu fill havia sigut afusellat pels rojos (aquest fiscal apareix a la novel·la 'Los gira-sols ciegos', d'Alberto Méndez). Tot i així, Víctor Mora es va quedar amb la impressió d'haver sortit ben parat del judici. Explicava que s'havia fet el tonto. Mora no era l'únic creador de Bruguera que hi havia en aquesta presó. Alguns autors de novel·les de butxaca escrivien des de les cel·les. ¿Per què hi eren? Per antifranquistes. ¿Com aconseguien fer arribar els seus originals a l'editorial? Els hi treia clandestinament un funcionari de presons, company de ploma, escriptor també de novel·les de quiosc, Luis García Lecha, el popular Clark Carrados. Al final, Clark Carrados va avorrir aquell sistema penitenciari i va deixar aquella feina.

Ferran Canyameres, traductor de Simenon al català per a l'esplèndida col·lecció de novel·la policíaca La Cua de Palla, també va seguir fent la seva feina (o això va intentar) pres a la Model, on va ser confinat pel seu tracte amb el dirigent comunista Joan Comorera. I molt abans, quan just s'havia acabat la guerra civil, al periodista Pere Pagès i Elies, antic militant del POUM, a la presó se li va acudir el nom que el faria famós com a escriptor: Víctor Alba. En les seves memòries 'Sísif i el seu temps', explica que es tallava les genives amb una fulla d'afaitar per sagnar i fer creure als seus zeladors que estava tísic. Així va aconseguir que li deixessin una cel·la per a ell sol, on concentrar-se en l'escriptura.

També hi va haver a la Model presos de Falange, en temps de la República. Hi va estar condemnat a mort, per promoure la sublevació feixista, l'escriptor Luys Santamarina. De trasllat en trasllat, va acabar en una presó de València, on el van alliberar les tropes franquistes. Després de la guerra, va tornar a Barcelona i va ser nomenat president de l'Ateneu.

MÚSICS AL PATI

A la presó Model, Quico Pi de la Serra li dedica una cançó de títol evident: 'Barcelona PM'. “Quina presó més bonica que tenim a Barcelona... És una presó model a Barcelona fidel". Una vegada que Pi de la Serra hi va voler actuar, el director li va negar el permís perquè amb l'equip de so portava cables, i creia que els reclusos podrien usar-los com a cordes per fer qualsevol cosa. Però tampoc ho tenia molt clar el cantautor, que en el fons encara considera que actuar a les presons està en la frontera de la demagògia, ja que al final l'artista se'n va i els presos es queden. A la Model van pernoctar nit de Cap d'Any del 1970 (els hi havien ficat el dia dels innocents i els van deixar anar abans de Reis) Pau Riba, la seva companya Mercè PastorMontse Soler del Grup de Folk i el productor musical Rafael Moll. Vivien en comuna i els havien denunciat per 'hippies' els seus veïns a la torre d'Adrià Margarit, amb l'avinguda del Tibidabo. Després de sortir de la presó, Pau Riba i Mercè Pastor se'n van anar sense perdre un minut a Formentera i van gravar el disc 'Jo, la donya i el gripau'.

La Model ha sortit fins i tot als espectacles de Rubianes. En … Ño!, dirigit per Berty Tovias, Pepe Rubianes parodiava l'assassinat en aquesta presó del cap de la màfia de Lyon, Raymond Vaccarizi (en el gag, l'assassí era un capellà del poble de Castellà de la Costella inspirat en el model del franctirador disfressat de sacerdot). Aquest famós crim també l'ha tractat l'escriptor Andreu Martín a la seva novel·la 'Barcelona connection'.

Tenia un col·lega que deia que la justícia deu ser igual per a tothom, però la injustícia sempre toca als mateixos. A això va anar una vegada Loquillo a la Model: a fer-li justícia al seu amic de l'ànima, al seu germà de sang, el centurió Jaime Fábregas, que estava tancat. El pretext va sorgir durant una xerrada a la mateixa presó del cantant i Santi Carrillo, director de la revista musical Rockdelux. Algú li va proposar al Loco que fes un concert. Era l'any 93, i Loquillo va dir que no seria una actuació qualsevol, ja que la convertiria en una presentació per la porta gran del seu nou disc: 'Mientras respiramos'. Seria l'últim gravat per la formació original dels Trogloditas. Després van venir les baixes, les desintoxicacions...

Loquillo als anys 90.

El concert el van fer al pati de la presó, i Loquillo va aconseguir que el seu vell amic pogués baixar a veure'l. Però no el va veure, ja que precisament allà era on el rock and roll havia d'impartir la seva única justícia. Amb l'equip tècnic de Loquillo van colar de matuta la nòvia del col·lega. Es van tancar en un caseta, i la banda no va parar de tocar fins que l'amic es va deixar veure per fi entre el públic. Cada bis prolongava el vis a vis. La polisèmia no és tonta. Existeix una gravació (del concert, no del que van fer els col·legues), que va ser realitzada per Radio Sombra, l'emissora dels presos. Loquillo assegura que sortirà a la llum. (Hi ha un extraordinari arxiu de converses i actuacions gràcies a aquesta emissora de la Model, que és memòria de la garjola, patrimoni de la ciutat, és a dir, cultura). També Joaquín Sabina ha tocat a la Model. Des d'una cel·la de càstig, un pres li va cridar: “¡Només et deixen actuar per als nois bons!”. Després del seu concert, no sortia el recompte, i van anar tornant els presos a les seves cel·les per eliminació de menys a més sospitosos.

Per sobre del rock i per sobre de la cançó compromesa, durant molts anys la banda sonora de la Model ha sigut la rumba 'taleguera': els Chichos, els Chunguitos, Bordón 4, el Pelos, els Calis, Tony el Gitano... “Tocan trompetas y subimos pal chabolo...”: la vida quotidiana de la garjola està explicada en rumbes com aquesta, que es titula explícitament 'La Modelo' i que cantaven els Suris, un duo sortit del que quedava del trio del Nono i els seus Rumberos, i que al 84 van ser premiats amb gravar una casset col·lectiva al I Concurs de Rumbes per a Joves, organitzat per la regidoria de Joventut i Esports de l'Ajuntament de Barcelona. La cançó està inclosa en aquella cinta, i també hi participaven els Chanelas, els Rumbinos, Ritmo Tres, Dani y José i Harmonia Flamenca.

Foto promocional de Los Chichos.

Notícies relacionades

Però avui les rumbes ja no pinten res a la garjola. Ara el que se sent són els estils llatins i el rap (hi ha rapers de la Model que han aconseguit gravar-se il·legalment i penjar els seus vídeos a YouTube, fins que els han enxampat i els han cancel·lat el compte).

Potser aquest final de la rumba està relacionat amb el final de la Model. Amb el final d'una època. És també el final d'una paraula, i per tant d'una civilització: ja no es diu presos, ara se'ls anomena interns. Potser això té una lectura simbòlica, ja s'ha dit que la polisèmia no és tonta. Potser la metàfora ens està dient que la presó més humil es tanca ara, desapareix ara del cor de la ciutat, quan els delictes dels rics han començat a ser més vistos. El cas és que Barcelona es queda sense Model. A Facebook, Joan Sales (el germà del poeta Pepe Sales), que és professor de Geologia i s'acaba de jubilar a l'institut, ha iniciat una campanya perquè ubiquin al recinte el Museu Picasso. Per descentralitzar i per rescatar-lo de la massificació. I sobretot, perquè per això va pintar Picasso un quadro titulat 'El pintor i la model'. Era una cosa de la qual sempre parlava amb el seu germà.